Aquesta dita catalana em va perfecte per il·lustrar una cosa que em passa des de fa molts anys: intento fer un munt de coses pel meu compte i acabo derrotat perquè no les acabo mai. Perdo les ganes de continuar, i molts cops un sentiment de síndrome de l’impostor m’envaeix de forma sobtada i penso: “no ets prou bo per fer això”.

Òbviament, hi ha tota una sèrie de factors que he identificat que ajuden a que apareguin tots aquests sentiments: una autoestima molt baixa, poca confiança fins i tot en mi mateix, ganes de trobar alguna cosa per la qual se’m reconegui, etc. Tota una sèrie de sentiments negatius i tòxics que durant molt de temps m’han condicionat la meva manera de fer i, de retruc, han afectat al meu entorn.

I si vull que això s’acabi, i tornar a recuperar-me i a assolir la calma que tant desitjo, potser que comenci per fer una cosa ben simple: baixar de revolucions, i fer menys coses de les que vull fer. Centrar-me en allò que realment vull fer i prendre-m’ho amb calma però amb constància. Potser així, poc a poc, aquest sentiment de no arribar mai enlloc va desapareixent.

I tu, també sents que no arribes enlloc?