Enric Pineda

El meu blog, el meu món

El català, llengua amable i atractiva

By

On 23 de setembre de 2021

In Lingüística

Ja hi tornem a ser. Davant de l’evident retrocés de la llengua catalana entre els sectors més joves, i com a llengua d’ús a les xarxes socials i a Internet en general, han hagut de sortir personatges pertanyents a l’esquerra “txupiguai” d’aquest país (és a dir, socialistes i comuns) a afirmar que és una afirmació exagerada, que tampoc cal exclamar-se tant, i que en tot cas si el català té un problema i la gent no el parla cada dia és perquè les polítiques per a la seva promoció no són ni amables ni atractives.

I per a mostra, un botó:

Es veu que la lluita constant enfront la diglòssia que patim en aquest país s’acabaria en cas que els catalanoparlants féssim més atractiu i amable el procés d’aprenentatge de la nostra llengua. I jo em pregunto: de quina manera es fa això? Perquè si una cosa tenen en comú molts dels que prediquen aquestes idees és que no aporten en cap cas cap exemple concret. No tenen cap alternativa cap al model d’immersió lingüística que porta gairebé 40 anys en funcionament a Catalunya i que ha aconseguit que la llengua tingui un estàtus molt millor del que podria tenir a hores d’ara sense aquestes polítiques. Llavors, a què es refereixen quan parlen de fer més atractiva i amable la llengua?

Doncs jo us llenço aquí la meva teoria: no tenen cap alternativa perquè això els hauria de dur per força a qüestionar el model d’implantació de la llengua castellana. Quan no pots veure que la teva llengua materna ha estat imposada a sang i foc des del Decret de Nova Planta, amb l’ànim evident d’uniformitzar per la via de la castellanització tots aquells pobles peninsulars que tenien culures pròpies, quedes automàtyicament desautoritzat per opinar sobre qualssevol polítiques lingüístiques d’arreu. Et molesta que se t’imposi el català a Catalunya per parlar amb l’administració? A mi em molesta la imposició del castellà i no només no em queixo sinó que plantejar poder viure en català al 100% a casa meva es pot considerar anticonstitucional.

Així doncs, fins que aquesta colla d’optimistes ciutadans del món no em puguin contestar a la pregunta de quines han estat les accions amables i atractives que han seguit per obligar-me a mi a aprendre castellà, jo seguiré defensant les accions poc amables i fins a cert punt impositives del català per salvar aquesta llengua de la seva desaparició.

Sobre parquímetres i aplicacions per pagar

By

On 8 de setembre de 2021

In Hardware i software, Internet, Reflexions

Si tens un telèfon mòbil, a aquestes alçades ja saps que pots pagar amb ell, tampoc t’estic descobrint la sopa d’all. I si tens un telèfon amb tecnologia NFC, fins i tot el pots fer servir com si fos una targeta de crèdit o dèbit. Però el que sí que pot fer servir tothom des d’un mòbil, encara que no es tingui un telèfon amb NFC, són un munt d’aplicacions que ens permeten pagar coses posant les dades de les nostres targetes. Poses les dades, es fa un petit recàrrec per comprovar que la targeta és vàlida, i apa! A funcionar!

Ara bé, allò que la tecnologia ens permet fer de forma fàcil, ens ho complica la manera de fer dels humans, concretament la burocràcia.

El cas de les zones d’estacionament regulat (les famoses zones blaves i verdes) és un en el que la burocràcia, o la falta d’agilitat o previsió de l’administració central, va en contra dels usuaris. La gran majoria de pobles que tenen aquest tipus de places d’aparcament tenen màquines al carrer que permeten pagar, i ara permeten també pagar a través d’aplicacions. Però si ets una mica viatjat veuràs que cada població ha escollit una aplicació diferent per gestionar els pagaments d’aquestes zones. I fàcilment pots tenir al teu telèfon entre vui i deu aplicacions diferents on has de posar les teves dades personals i bancàries per poder fer els pagaments de forma fàcil. 

Aquestes aplicacions s’actualitzen, es queden obsoletes, els ajuntaments les canvien per unes altres, i fins i tot n’hi ha que cedeixen aquesta feina a altres organismes superiors, com és el cas dels municipis que formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

I jo em pregunto: no seria més fàcil i còmode que la gestió d’aquestes places es centralitzés en el govern de la Generalitat a través d’una aplicació que fos comuna per a tots, que simplifiqués aquesta tasca de pagar l’aparcament als que hem decidit apostar per la tecnologia i així estalviar-nos paper i dur xavalla a la butxaca? No vaig en contra de la iniciativa privada (que Sant Adam Smith em perdoni), però és molt poc pràctic que a cada població amb zones verdes i blaves hagis de veure amb quina aplicació pagues si et vols estalviar la caminada cap a una maquineta a peu de carrer que, en alguns casos, és probable que no funcioni (com em va passar fa relativament poc a El Masnou).

I si un cas, deixarem per un article següent el tema de tenir un cens públic de places d’aparcament regulat a Catalunya.

Parlem del nudisme

By

On 27 de juliol de 2021

In Cultura, Miscel·lània, Reflexions

Comencem pel començament, ras i curt: el nudisme mola. Per començar és la forma més natural que té un de remullar-se, ja que encara he de conèixer algú que em digui que li agrada ficar-se a la dutxa vestit, per posar un exemple. I deixant de banda avantatges econòmics (t’estalvies diners en vestits de bany), estètics (no te queden marques blanques al final de l’estiu) i mèdics (el fet de no dur quelcom humit entre les cames més temps del normal redueix les possibilitats d’agafar infeccions d’orina, sobretot en el cas de les dones), practicar el nudisme et fa entrar en una mena de comunitat on al final acabes coneixent gent més enllà d’allò que la seva roba i complements et deixen entreveure. Ja pots ser un jutge del Tribunal Suprem, un empresari millenial d’èxit o un mileurista: a la platja nudista ets igual que la resta, un homo sàpiens com tots.

Malauradament, allò que hem redescobert com a part de la nostra naturalesa ho hem hagut de “protegir” legalment per evitar que entri en conflicte amb algunes característiques humanes força indesitjables. D’una banda, una societat que hipersexualitza els cossos nus, sobretot els femenins, empeny a un gran nombre de curiosos / voyeurs a anar a la platja nudista a omplir les seves ments d’imatges fantasioses. Aquesta actitud fa que en alguns casos ni aquestes platges es puguin considerar espais segurs per a les dones, tot i que en molts casos s’ha de dir que la mateixa comunitat practicant, sobretot els que ja porten anys, se n’adonen de la presència d’aquests éssers a les platges i els acaben fent fora.

D’altra banda, és curiós com el sentit del pudor i de la vergonya és una arma de doble full quan es tracta el tema de la convivència entre nudistes i tèxtis (aquells que porten una mica de roba per sobre). Sembla com molt acceptat que els espais nudistes són espais integradors, on la gent tèxtil ha de ser benvinguda sense obligar-los a treure’s el vestit de bany. Tanmateix, els espais no nudistes no tenen aquest talant integrador, i tot i que explícitament no està regulat que un hi hagi d’anar vestit, provar de fer nudisme en un d’aquests espais no està gaire ben vist. De les 350 platges catalanes inventariades per la Generalitat de Catalunya, una seixantena són espais naturistes (un 17%), i en aquesta seixantena els tèxtils tenen el mateix dret que els nudistes a gaudir de la platja. No és quelcom injust?

En resum, si no ets nudista o naturista, sigui per les raons que siguin, et recomano dues coses: no vagis als espais nudistes a fer el “mirón” si no vols endur-te alguna pedrada de propina, i si hi acabes anant fes el favor de treure’t el banyador. Et sentiràs més lliure, i respectaràs a la comunitat que s’aplega allà. I si no et sents còmode, tranquil! Tens encara 290 platges a tota Catalunya per poder-te remullar tot protegint la teva intimitat de mirades d’altres.

Ets nudista / naturista? Explica’m la teva experiència als comentaris. O per xarxes. Tu mateix!

Sí, en català es pot fer contingut

By

On 19 de març de 2021

In Internet, Lingüística, Reflexions, Xarxes socials

La setmana passada queia la notícia que molta gent de Creadors.tv i de la comunitat de creadors de contingut en català a Internet estava esperant: el duet de música folk LauzetaFolk assolia, finalment, l’estàtus de soci o partner, convertint-se en el primer canal en llengua catalana en assolir aquesta condició. Si no vau viure en directe el moment en què els hi ho confirmaven, aquí el teniu:

Paralel·lament a això, arribava a les meves mans un estudi que havia fet un usuari de Twitter sobre els canals de Twitch en llengua castellana, posant de manifest una sèrie de dades molt interessants: del prop d’un milió de canals en castellà existents, el 90% – és a dir, 900.000 canals – amb prou feines arriben als tres espectadors. Un canal en castellà amb una mitjana d’espectadors de 10 o més automàticament es situa en un privilegiat 6% dels canals més populars en aquesta plataforma en castellà. Unes xifres que, segons el meu entendre, volen dir una cosa: un públic objectiu molt més ampli no t’assegura una major audiència.

Davant d’aquestes dades, un pensa quin sentit té que uns creadors de contingut decideixin canviar d’idioma a l’hora de fer els seus vídeos, àudios o textos només pel fet que una llengua amb més parlants els donarà més visualitzacions de forma automàtica o més possibilitats d’assolir la fama o una certa estabilitat econòmica. Des del meu punt de vista, potser és millor mantenir una sòlida base de fans treballats a base de dedicació i bona feina, que no pas esperar un sobtat augment de l’audiència amb un simple canvi d’idioma. I a les proves em remeto: LauzetaFolk fan el seu contingut en català, i tenen espectadors i fans de tot el món gràcies a molta feina ben feta, a una bona producció dels seus directes i gràcies a una sòlida base de fans i amics que han ajudat també a fer córrer la veu. I tot i que segueixen rebent missatges animant-los a passar-se al castellà, és força evident que no ho necessiten.

Així doncs, si mai llegint això arribes a la conclusió que vols fer contingut a la xarxa sobre el tema que creguis convenient, jo et recomano dues coses: no renunciïs a la teva llengua i busca’t bons amics que t’ajudin a donar-te a conèixer. Al final, els èxits sempre arriben.

Directes i newsletters, explorant noves formes de connectar amb el món

By

On 10 de març de 2021

In General

La pandèmia, aquesta pandèmia maleïda que ens ha tingut reclosos a casa més d’un any (amb honroses o poc honroses excepcions) ens ha canviat moltíssimes coses. Ens ha fet descobrir els balcons com a espais d’oci i lleure, ens ha fet veure que la cuina no és només per fer pasta o arròs bullit, i fins i tot ens ha reconciliat amb elements com la tele a través de maratons gairebé incansables de sèries.

Read More

Reinicio el meu canal a Youtube

By

On 8 de desembre de 2020

In Videoblog

Sempre havia tingut el cuquet de tenir el meu canal de Youtube: un lloc on poder gravar vídeos explicant les meves coses i, per què no dir-ho, satisfer una mica el meu ego també. El problema? Que fins ara no havia tingut ni el temps ni les eines per fer-ho amb un mínim de qualitat.

Les eines? una càmera decent al mòbil, un micròfon i un trípode per al telèfon. El temps? El que he tingut durant la pandèmia i ambb la meva recent paternitat. Les ganes? Totes! Els temes? Bé, ja els anirem trobant.

De moment ja tinc una minicareta d’entrada, i idees per fer com sis vídeos més. Si no et vols perdre cap d’aquests vídeos, estigues atent a les meves xarxes socials o, millor encara, subscriu-te a meu canal.

Per què podria acabar votant al PSC?

By

On 22 d'octubre de 2020

In Política

Ai, amichs que em llegiu en aquest format, sembla que ha arribat el moment de la revelació que li arriba a tothom un cop ha arribat a certa edat. Després d’una carrera política bastant àmplia (tot i que no prou àmplia com per guanyar-me la vida a cap consell d’administració o a la taula de qualsevol tertúlia radiofònica), i després d’haver confrontat totes les possibles visions de l’independentisme (des de les més dretanes o neoliberals fins a les típicament antisistema, feministes i anticapitalistes), al final me n’he adonat del profund fangar en el que sembla que l’independentisme nostrat li agrada arrebossar-s’hi. Els uns pels altres, i els teòrics 18 mesos, els referèndums, les revolucions dels somriures, les multitudinàries diades i demés han quedat en no res. Com dirien els castellans, agua de borrajas. Al final tenim una autonomia més intervinguda que mai, un president a l’exili, un altre inhabilitat, un en funcions, i el que se suposa que hagi de sortir de les eleccions del proper 14 de febrer.

Sembla lògic que veient tot això, un giri la mirada cap aquell bàndol que normalment percebia com a enemic: el famós bàndol constitucionalista. Veient l’espectre de partits que el conformen, la situació tampoc és gaire millor: hi ha un PP escaldat per anys de baixos resultats, un Ciutadans en caiguda lliure i un VOX que fot més por que una pedregada. A més, servidor tampoc ha simpatitzat mai amb la dreta, de manera que l’espectre de partits a qui votar es redueix molt: o Podem o el PSC.

I desenganyem-nos: per molt bé que ens caiguin els comuns (excepte si vius a Barcelona), mai els hem vist com una proposta seriosa de govern. Antisistema de postín que obliden els seus ideals un cop aconsegueixen la poltrona, semblen condemnats a desoïr de forma constant a les seves bases i votants. Vols una derogació de la reforma laboral? Calla, millor et planto un parell de superilles i et pinto els carrers de colors. Política chupiguai.

Així doncs, què em queda? Doncs fàcil, el PSC. I aquestes són les meves raons per votar-los:

  1. Han demostrat sobradament que els seus líders tenen altes capacitats de gestió. Només cal veure com molts d’ells, degut al seu talent innat, han acabat de consellers a grans empreses del IBEX, que segurament es deuen barallar pels seus serveis.
  2. Compleixen amb allò que prometen. Potser no amb allò que prometen als seus votants, sinó a allò que prometen a qui els ha deixat diners, espais d’opinió i influència per arribar al poder. Així doncs, podem dir que és un partit de paraula.
  3. En la qüestió nacional, o en temes com la forma o reforma de l’estat, ells sempre han estat congruents amb allò que porten defensant des del 1982: no hi ha millor forma de ser republicà que tenint una monarquia parlamentària. La bandera amb la franja lila queda molt bé el dia 8 de març (ja sabeu, el toc lila).
  4. I Catalunya? Bé, saben què és el català (és allò que xerren anecdòticament a Madrid perquè els compis puguin dir que tienen un amigo catalán), i no estan en contra ni de l’ensenyament en català, ni del seu ús a les institucions, ni de la seva promoció. Bé, tècnicament parlant, probablement tampoc hi estiguin a favor, sobretot certs sectors aficionats a passar el ribot, però no es pot demanar tot en aquesta vida.

Així doncs, tenim un partit d’esquerra light (ideal per gent de la meva edat, que comencem a demanar-ho tot light per vigilar la pressió), compromès amb la seva paraula, congruent amb els seus ideals i que no pensa destruir el llegat cultural i lingüístic de Catalunya. Amb ells, segurament tornarem a tenir una economia de Champions League i, si tot va bé i no ens movem gaire, potser tornen a engegar projectes il·lusionants com dur el Senat a Barcelona (segurament en alguna superilla) o un nou projecte olímpic com el del 92, projectes que segurament ens ajudaran a fer eficients les xarxes de rodalies, a acabar les faraòniques infraestructures iniciades, i a acabar amb el “a por ellos” intrínsec que hi ha a la vella pell de brau.

I si no, doncs s’enterra en cal viva i avall. Total, no seria el primer cop que ho facin…

Doncs sí, al final tinc un podcast

By

On 16 d'octubre de 2020

In Internet

Al final, resulta que embarcar-se en un projecte de creació d’un podcast sobre l’esperanto i el seu món no semblava un projecte tan complicat d’abordar. Quan un ja té una mínima idea de què vol dir i de com ho vol dir, té una tarda d’inspiració per escriure un guió i certes idees de disseny per fer una caràtula, una petita web i poca cosa més, el projecte surt una mica rodat. I si a més compta amb l’ajuda desinteressada de gent tan meravellosa com la Mabel per dur les xarxes socials i plantejar dubtes que després responem en direcvte, doncs millor que millor!

Sí, al final Hej Fraĉjo (pronunciat “hey fratxo”) ja és una realitat: un podcast on em dedicaré a parlar una mica de tot el món que rodeja la Internacia Lingvo. Parlaré de música, de literatura, de xarxes, de trobades d’esperantistes, de “frikades” relacionades amb aquest món i fins i tot d’altres llengües artificials que, amb major o menor èxit, li han volgut disputar el tron de llengua internacional a l’esperanto. De moment, com ja vaig dir en un post anterior, em marco una fita assolible: deu capítols, una primera temporada plena de contingut. Tot i així, tinc en ment més episodis, però ja veurem si els deixo com a continuació de la primera temporada, o m’embarco en una segona.

De moment, em quedo amb diverses coses molt positives: l’adrenalina i els bons sentiments que em queden al cos després de gravar un episodi, l’alegria immensa que em produeix poder-ho compartir amb la meva dona (i qui sap si amb la meva filla no-nata), i el bon rotllo que es genera al meu voltant un cop ho publicito. També em quedo amb els pocs inconvenients tècnics que m’han sorgit, ja que m’ajuden a aprendre.

Va, deixem els rotllos per més endavant. Podeu trobar el podcast a la web del projecte i als serveis de podcasting següents:

Un podcast? I perquè no?

By

On 3 d'octubre de 2020

In Cultura, Internet

Des de ben petit, els meus records van acompanyats de la ràdio: esmorzars amb un joveníssim Alfons Arús i amics al seu boig “Arús con leche”, berenars de cap de setmana amb el Carrussel Deportivo i la quiniela ja de més jove, nits d’insomni amb programes com “Prohibit als pares”, o ja més recentment matinades per anar a la feina amb en Basté al cotxe. Sempre he tingut a l’abast una ràdio, un mitjà que em permetia estar informat i entretingut mentre feia altres coses com esmorzar, conduir, veure partits de futbol, etc. Sempre he acudit a la ràdio quan em calia estar actualitzar sobre un tema de l’actualitat, quan he volgut seguir minut a minut una jornada històrica, o quan m’he sentit sol i necessitava una veu al meu costat.

I amb aquest mitjà sempre he tingut una relació com d’amor platònic: me l’estimo, però no sé si valc prou per ella. Hauria fet el pas de jove de provar d’entrar a alguna ràdio (en vaig tenir alguna oportunitat), però en el darrer moment sempre me n’he desdit. Ves a saber si es tractava del de sempre: manca de valor de fer el darrer pas. O potser és que analitzava tant els pros i contres, les meves pròpies deficiències com a persona i les exigències d’un mitjà com la ràdio, que me n’acabava desdint.

I llavors, com amb moltes altres coses, Internet va venir per posar cap per avall el meu món. Un cop aquesta tecnologia es va fer popular i ja era extremadament fàcil accedir-hi des de casa, amb ella van arribar nous formats que, basats en la vella coneguda fórmula radiofònica, la feien accessible les 24 hores del dia. Neixien els podcasts, i es van començar a popularitzar com l’alternativa popular i una mica casolana dels programes de ràdio més convencionals.

Vaig començar a interessar-me per aquest món, em vaig començar a subscriure (i dessubscriure) de molts podcasts durant molt de temps, i sempre em produïen la mateixa sensació: un sentiment de saber que si quatre persones qualssevol podien fer un podcast amb mitjans limitats i arribar ben lluny, jo en el fons també podia. Només calia trobar els mitjans, el temps i, sobretot, el tema.

Els mitjans no van trigar gaire a arribar. Amb el meu portàtil amb Linux ja tenia una eina com Audacity que em permetria gravar els meus àudios i ajustar-los com calgués, i trobar un micro mitjanament decent tampoc va ser un problema. El temps ja seria més difícil de trobar, sobretot donades les meves mancances a l’hora de gestionar-me el meu propi temps. Ja només calia trobar el tema i creia que ja l’havia trobat quan vaig creure que podia fer un podcast sobre una de les meves dèries: les bandes sonores de pel·lícules. Al cap i a la fi, no hi havia cap podcast en català sobre això. I em vaig equivocar.

Un començament fluix i una acollida més aviat escassa van condemnar el meu podcast a l’ostracisme primer, i a l’abandonament després. Però, com diu el gran Enric Botella al seu vídeo de Youtube sobre la paràlisi per sobreanàlisi, potser el meu problema era que les meves expectatives (o possiblement el meu gust a l’hora d’escoltar podcasts) estaven molt allunyats de la meva tècnica a l’hora de fer-lo, i per això ho veia com un xurro. Potser només em calia persistir.

I això és el que vull fer amb la meva nova aventura com a podcaster: vull engegar un podcast en català sobre l’esperanto i el seu món. Un podcast de divulgació sobre un tema prou concret i alhora prou desconegut com perquè sigui únic. I vull planificar-lo prou com perquè d’aquí en surti, com a mínim, una primera temporada de deu capitols. Deu petites proves de que sóc capaç de fer allò que crec que sé fer, i que mai m’he atrevit a dur a terme.

Foto de Dmitry Demidov a Pexels

Cal que Espanya tingui una llengua oficial?

By

On 27 de setembre de 2020

In Cultura, Lingüística, Política

Corria l’any 1977 a Espanya. Després de 39 anys de dictadura franquista i de dos anys molt convulsos i incerts, a Espanya s’estava preparant l’esborrany del que acabaria sent la Constitució de 1978, la constitució “que nos dimos entre todos”. Aquella magna llei havia de servir com a llei fonamental d’un nou estat democràtic, però alhora havia de mantenir intactes certes “obvietats”, com la unitat de l’estat, la forma de monarquia (hereva del franquisme) i, entre d’altres coses, l’oficialitat de la llengua castellana a tot l’estat, a través d’un article, el tercer, que deia i diu el següent:

Read More

Page 1 of 12

Next

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén