Quina és la millor app de supermercat?

By

On 2 de desembre de 2021

In Hardware i software, Informàtica

És un fet que, a l’hora d’anar a comprar al supermercat, el telèfon s’ha convertit en un gran aliat. Per a alguns de nosaltres, és el suport sobre el que tenim la llista de la compra, de manera que ja no ens cal dur paper i bolígraf per anar apuntant o tatxant els elements que hem de comprar o que ja hem comprat. Per altres, és el mitjà de comunicació perfecte per anar parlant en temps real amb aquella persona que sap realment què necessitem i que ens pot dir en tot moment què hem de comprar via Whatsapp o Telegram.

Ara bé, des de fa uns anys les grans i petites cadenes de supermercats s’han posat les piles i ofereixen la possibilitat de descarregar-te al teu telèfon l’aplicació oficial del supermercat. Però de la mateixa manera que és complicat triar supermercat, també és complicat triar la millor aplicació de supermercat existent ara mateix. Així doncs, us proposo fer un viatge virtual per les aplicacions de set supermercats i que, entre trots, triem quina és la millor de totes (deixant de banda els preus dels productes que venen).

Read More

Gestió del temps i de les tasques: aprofitant la tecnologia

By

On 22 de novembre de 2021

In Miscel·lània, Reflexions

Una de les meves dèries personals és la gestió del temps. El maneig de les tasques que he de fer (o que m’he compromès a fer), i la manera com les combino amb les coses que vull fer. Això és una d’aquelles coses que tothom es veu molt capacitat per fer sense gairebé pensar, però que per mi són un maldecap constant, i us diré les raons per les quals a mi em costa horrors:

  1. Tinc una memòria de peix: no puc confiar en la meva memòria perquè tendeixo a oblidar-me de les coses repetitives o que em generen poc interès, però que són imprescindibles per poder dur a terme allò que sí recordo fer.
  2. Em costa molt dir que no a les peticions d’ajuda que rebo, i que normalment es tradueixen en noves tasques o feines a fer. També em costa molt dir que no a oferiments que em fan i que m’engresquen sobremanera.
  3. Per acabar-ho d’adobar, em distrec amb una facilitat extrema. I en aquest sentit, el fet de tenir una vida digital intensa fa que el meu nivell de distracció augmenti de forma exponencial.

Amb tot això en ment, sembla complicat trobar les eines per poder dominar i cavalcar la immediatesa del dia a dia (que diria en Joel Díaz a La Sotana), però us asseguro que crec haver trobat tres eines que m’ajuden a dur-ho millor.

Gestionant projectes amb ClickUp

Si sou consumidors de Youtube amb assiduïtat veureu que de tant en tant apareix una eina de gestió de projectes anomenada ClickUp. Aquesta eina s’ofereix amb un rang de preus que va des de la versió bàsica gratuïta fins a la corporativa de 99 USD al mes. Tanmateix, per una persona com jo el paquet gratuït de moment funciona perfecte. Em permet gestionar les tasques de quatre àmbits en els que estic involucrat (l’Associació Catalana d’Esperanto, Creadors.TV, la meva feina i el meu propi espai digital), calendaritzar-les i poder-hi assignar subtasques i dates de venciment individuals per a cada subtasca. En comparació amb Trello (que fins ara era el que venia fent servir) té moltes més opcions i em permet dur un control de les coses que he de fer amb precisió.

Podeu veure la web de l’eina i registrar-vos amb el paquet més bàsic fent click aquí.

El mòbil com a enemic: silenciant la vida digital

El meu segon pas ha vingut després d’una reflexió una mica més serena: tot i tenir una vida digital ben animada, el nivell d’atenció que li prestava era excessiu. Per exemple, per mi era normal consultar el Twitter o l’Instagram tres o quatre cops a la hora, tot i saber del cert que no tinc cap motiu real per consultar-ho ja que no tinc tantes notificacions. Fins i tot després d’afegir els perfils de Twitter i Instagram de l’Associació Catalana d’esperanto, no tinc un nivell tan alt de mencions o retweets. Però jo igualment ho consultava per si un cas, sobretot després de veure que el telèfon no em notificava accions que passaven.

I el problema era aquest: les notificacions.

Tenia el telèfon curull de notificacions. Tantes, que em menjaven recursos i feien que no ho pogués atendre tot. Així doncs, el meu pas següent ha estat silenciar totes les notificacions del telèfon excepte les més importants (quatre contactes de Telegram i dos grups de Whatsapp). Són les úniques notificacions que permeto que passin i facin que el meu telèfon s’il·lumini (també el tinc en permanent silenci). Si és molt important, em vibra la pulsera d’activitat que tinc. Amb aquesta acció he aconseguit reduir dràsticament el nivell d’ansietat i estrès provocat pel telèfon.

El mòbil com a amic que ho recorda tot

D’altra banda, també és cert que el mòbil ens pot ajudar molt a recordar coses rutinàries i, així, enfocar-nos en allò que hem de fer que se surt de la rutina. En aquest sentit, va ser revelador per mi un dels darrers vídeos de Jaime Altozano, un que s’aparta de la seva temàtica habitual de divulgació musical. El vídeo en qüestió és aquest:

En un moment del vídeo el bo d’en Jaime diu que s’ho apunta tot en llistes de tasques, llistes en les que apunta coses òbvies com afaitar-se, rentar-se les dents o felicitar aniversaris. I ho justifica dient que si té una eina que s’encarrega de recordar per ell les coses que ha de fer, ell pot dedicar el temps i l’espai mental que tenia per recordar coses a coses més productives. I jo m’he decidit a adaptar aquesta manera de fer, de manera que tinc ara mateix un llistat de tasques al meu Google Tasks bastant gran, que es renova cada dia, i que em permet recordar les petites coses diàries quan em dóna per mirar el telèfon, i així no oblidar-me de res (fins i tot de rentar-me les dents).

I aquests són els canvis que he fet jo per mirar de ser una mica més eficient i tenir temps i ganes de fer-ho tot. I tu? Quins són els teus trucs? Deixa’ls als comentaris!

Petita guia de Twitch per a boomers i X-Gens

By

On 5 de novembre de 2021

In Internet, Xarxes socials

Si ets una persona que segueixes l’actualitat del món digital de forma habitual, o tens mainada a casa menor de 18 anys, segurament hauràs sentit a parlar de Twitch, aquesta plataforma de directes a través d’internet que s’ha posat de moda des de que gent com l’Ibai Llanos, en Gerard Piqué i altres munten saraus en el Món Real© i es dediquen a aplegar a centenars de milers de persones davant de les pantalles seguint el que fan. Doncs bé, si et sents perdut entre tot el que diuen sobre aquesta plataforma, o senzillament t’ha picat una mica la curiositat, aquest article és per tu.

Això de Twitch què és i de qui és?

Twitch és una plataforma de directes a través d’internet que ara mateix és propietat d’Amazon. D’aquesta manera s’ha convertit en una altra de les potes del negoci enorme que té Jeff Bezos muntat. I què vol dir que sigui una plataforma de directes? Doncs que és un lloc on qualsevol persona que tingui a l’abast una càmera i un micro (els del mòbil serveixen perfectament) pot fer una transmissió en viu pública a través de la xarxa. En certa manera, és com tenir el teu propi canal de televisió.

Em cal tenir un usuari per poder veure un canal de Twitch?

No ens cal crear un compte d’usuari a Twitch per poder veure un canal de Twitch. De fet, només accedint a la web del canal que estigui en aquell moment emetent ja podrem gaudir del contingut que hi hagi. Tanmateix, jo recomano crear-se un compte a la plataforma per una senzilla raó: una de les gràcies de Twitch és poder interactuar amb la persona que està fent la transmisió en aquell moment, i això només és possible si tenim un usuari en aquesta plataforma.

D’altra banda, per poder transmetre a través de la plataforma sí que ens cal un compte actiu d’usuari.

Alguns conceptes bàsics: raids i hosts

Dins de Twitch hi ha dos conceptes que ens cal compendre per entendre certes dinàmiques internes de la pltaforma:

  • D’una banda tenim les raids, que es podrien traduir com “ràtzies”. En una raid, la persona que fa el directe envia tots els usuaris que estan en aquell moment vient el seu directe al directe d’una altra persona que ell tria. Normalment una raid és una mostra de respecte i amistat: tens prou amistat amb una persona que fa directes com per enviar-li tota la gent que et veu a tu a veure’l a ell. Tanmateix, també s’han reportat casos de raids dedicades a fer mal, tot i que no acostumen a ser normals.
  • De l’altre tenim els hosts: una persona que fa directes pot decidir que al seu canal s’emetrà el directe d’una altra persona. Així, qualsevol que vagi al canal de l’emissor principal com del que fa el host veurà exactament el mateix (tot i que normalment només podrà interactuar amb el creador original del directe al seu propi canal, no al canal que li fa host).

Donant diners als creadors: bits i subs

A través de Twitch les persones que fan directes poden rebre diners dels seus seguidors i espectadors en forma de bits i subs (subscripcions). Els bits serien equivalents als cèntims d’euro, de manera que donar 100 bits a un creador mentre està fent el seu directe equival a donar-li un euro. Els bits es poden comprar a través de la mateixa plataforma de Twitch de forma molt fàcil amb un compte de Google o amb una targeta de crèdit.

També pots donar suport a un creador subscrivint-te al seu canal. Aquesta subscripció es pot fer de dues maneres: amb diners que tu proporciones a través de la teva targeta de crèdit, o a través del teu compte d’Amazon Prime. De fet, si tens Amazon Prime tens una subscripció al mes gratuïta al canal que tu vulguis només vinculant els teus comptes de Prime i Twitch.

I tot això on ho veig?

Doncs un directe de Twitch es pot veure tant a la web com a l’aplicació mòbil que hi ha disponible per iOs i Android. Si tens un televisor intel·ligent, sobretot si és un dels més nous, segurament ja tinguis l’aplicació de Twitch instal·lada al televisor. I si ets un d’aquells manetes que tens un Media Center amb Kodi endollat a la tele, també hi ha un plugin especial de Twitch per a aquesta plataforma. Com pots veure, les opcions són diverses!

Què hi fa la gent a Twitch? Algú ho fa en català?

Realment la gent hi fa moltes coses a Twitch, però les dues categories de directes que tenen més contingut en línia són els videojocs i els xats. En els primers, la persona que fa el directe juga a un videojoc i la gent que el mira veu com juga. De tant en tant el jugador interactua amb la gent llegint el xat o fent petites pauses al joc, però la cosa normalment no passa d’aquí.

En els directes de xat, el creador del directe realment és lliure de fer allò que vulgui mentre no contravingui les directrius de la plataforma. I n’hi ha de tot tipus: dels que només xerren, dels que fan música, dels que cuinen, i fins i tot dels que fan manualitats. Començar a navegar per la categoria de “Just Chatting” de Twitch és apassionant, i s’hi poden trobar veritables perles.

I què hi podem trobar en  català? Doncs molts continguts i molt variats: receptes de cuina, classes d’història, programes de ràdio i moltes, molts partides de videojocs. Si el que voleu és trobar contingut en la notra llengua podeu fer dues coses: revisar l’etiqueta “catalan” tot poant aquesta paraula al cercador, o anant a agrupacions com Gaming.cat o Creadors.TV, que miren d’aglutinar el major nombre de creadors en la nostra llengua en aquesta i d’altres plataformes.

En definitiva, Twitch és una plataforma a la que se li ha de donar una oportunitat. I si teniu ganes de seguir-me al meu propi canal de Twitch, només cal que seguiu aquest enllaç. Gaudiu dels directes en la nostra llengua i del bon contingut a la xarxa!

Entendre’s és una qüestió d’actitud

By

On 21 d'octubre de 2021

In Cultura, Lingüística, Reflexions

El passat 19 d’octubre vaig tenir l’ocasió d’anar a l’Ateneu Barcelonès a escotar una xerrada sobre la llengua aragonesa per part de Jorge Pueyo, un advocat aragonès que s’ha convertit en viral a base de fer servir i defensar la seva llengua a la xarxa – i per fer un informatiu setmanal en aragonès totalment recomanable. La xerrada fou íntegrament en aragonès, i tal i com va dir la presentadora de l’acte, era el primer cop que se sentia aquella llengua a l’Ateneu, i feia el paral·lelisme amb el primer cop que es va sentir el català en aquella institució de la mà d’Àngel Guimerà. I per què dic això? Per una simple raó: puc afirmar sense equivocar-me que vaig entendre tranquil·lament el 90% de tot el que va dir, sense cap ajuda externa ni traductor simultani. I de la mateixa manera que jo, la pràctica totalitat de l’audiència, entre la que es trobava molta gent aragonesa emocionada de veure com generava tant d’intrès una llengua que creien pràcticament morta.

En un moment de la xerrada, el bo d’en Jorge va explicar que, en temps de la Corona Catalano-Aragonesa (o Aragoneso-Catalana) hi havia un evident traspàs de documents oficials (contractes de compraventa, herències, etc) entre persones de territoris catalanoparlants i aragonesoparlants. I en cap cas hi havia una figura que traduís els documents d’una a altra llengua: els catalans ho feien en català, i els aragonesos en aragonès. I els dos s’entenien. Perquè, amigues i amichs, si parem una mica bé l’orella (no cal esforçar-s’hi molt) l’aragonès s’entén perfectament. I qui diu l’aragonès, diu el gallec, l’asturià, el lleonès o l’aranès.

Però, ai làs! Resulta que un gran gruix de persones d’aquest estat anomenat Espanya té un dèficit de comprensió força greu. Tot i parlar una llengua romànica com el català, el gallec o l’aragonès, han desenvolupat una mena de discapacitat auditiva severa que els impedeix entendre un borrall de qualsevol cosa que es digui en aquests idiomes, i automàticament tendeixen a demanar, a vegades de maneres poc ortodoxes, que es faci servir el castellà sota una premisa falsa de que es tracta de la nostra llengua comuna. I jo personalment no ho entenc: si jo puc entendre a l’Inaciu Galán i a Arantxa Margolles parlar en asturià al programa “Sentir Astúries“, o a en Jorge Pueyo xerrar en aragonès al seu matinal a Twitter, o fins i tot l’informatiu en aranès d’Ares Riu al 324, per què la majoria de castellanoparlants, sobretot els que pertanyen a la classe política, no poden?

Bé, potser no és que no puguin, és que no volen. Acceptar que a l’estat es parlen altrs llengües, que són tan vàlides com el castellà per viure, és acceptar que el castellà no és millor que la resta, i això és quelcom que fa anys i panys que a Castella no s’accepta. Háblame en castellano, que así nos entendemos todos.

I malauradament, això és quelcom que no s’esmenarà d’un dia per l’altre. Si s’acaba esmenant, és clar.

Què podem aprendre de la caiguda de Facebook?

By

On 8 d'octubre de 2021

In Informàtica, Internet, Xarxes socials

El passat 4 d’octubre de 2021 a mitja tarda (segons l’horari català, és clar), el món va patir un cataclisme social sense precedents. I no, ni s’havia iniciat un nou col·lapse de la borsa com a l’any 29, ni teníem un atemptat terrorista amb avions estavellant-se en edificis com si fos una pel·lícula de Michael Bay. Aquell dia, els serveis de DNS (Domain Name System o Sistema de Noms de Domini en anglès) de Facebook Inc., els que fan que funcioni l’entramat de servidors i serveis que té aquesta empresa funcionin bé, deixava de funcionar temporalment i feia, de retruc que aplicacions d’internet tan usades com Facebook, Whatsapp i Instagram es caiguessin (una manera tècnica de dir que no tiraven).

De cop i volta, aquest error que afectava a bona part dels usuaris de més de 50 països d’arreu del món va provocar autèntiques crisis de comunicació en milions de persones, que veien com els seus xats de Whatsapp no s’actualitzaven, les seves stories a Instagram no carregaven i els posts posant a parir a l’alcalde del poble no es publicaven a la pàgina que 15 anys abans algú va crear a Facebook amb el nom del poble. Alguns van optar per buscar maneres alternatives de comunicació: els addictes a Whatsapp es passaven a Telegram i aquest guanyava 70 milions d’usuaris d’un dia per l’altre, Twitter es convertia en un succedani de Facebook amb missatges més curts i aquest darrer se n’aprofitava per fer-ne bromes, i els instagramers… bé, aquests darrers es miraven els plats que tenien per sopar i els feien fotografies tot esperant que algun dia podrien compartir-los a l’aplicació millenial per excel·lència.

Però bromes a banda, què en podem aprendre d’aquesta caiguda mundial de serveis? És possible evitar que una caiguda d’aquesta magnitud deixi d’afectar a bona part del món (del primer món, més ben dit) i provoqui una nova crisi comunicativa que, fins i tot, podria haver tingut un impacte econòmic? Aquesta crisi és el fruit de la concentració de serveis en una sola empresa i en una sola arquitectura: Facebook va adquirir Whatsapp i Instagram amb l’objectiu d’integrar els tres sistemes i permetre crear allò que segons el reportatge “The Social Dilemma” s’anomena un avatar d’usuari. Aquest avatar és una còpia digital nostra: els nostres moviments, les nostres converses, els nostres gustos i interessos, que es pot vendre a empreses de màrqueting per poder oferir publicitat mésadequada al nostre perfil de persona real. Doncs bé: quan concentres serveis en una sola arquitectura ets més vulnerable als efectes d’una caiguda del sistema, una caiguda que fa que els avatars, el teu producte, desaparegui.

Tanmateix, el meu article no va destinat a empresaris que vulguin evitar que es mori la gallina dels ous d’or. Al contrari: la meva sol·lució passa per la descentralització i, en darrera instància, per matar i plomar aquesta gallina (i ja em perdonaran els animalistes). Si com a usuaris de les xarxes socials prenem la decisió de fer servir xarxes descentralitzades evitarem dues coses: que les nostres dades serveixin com a moneda de canvi d’un CEO que cada cop sembla més un androide, i que una eventual caiguda d’un node del sistema deixi fora de la xarxa a milions d’usuaris durant unes hores. Alternatives com Mastodon, Signal o Pixelfed poden complir amb aquesta funció i està a les nostres mans que siguin cada cop més populars.

Així doncs, jo us animo a prendre el control de la vostra vida social en línia i us animeu a provar tot de xarxes descentralitzades. Sí, fins i tot vosaltres, amics penjadors de fotos de peus a l’Instagram!

El català, llengua amable i atractiva

By

On 23 de setembre de 2021

In Lingüística

Ja hi tornem a ser. Davant de l’evident retrocés de la llengua catalana entre els sectors més joves, i com a llengua d’ús a les xarxes socials i a Internet en general, han hagut de sortir personatges pertanyents a l’esquerra “txupiguai” d’aquest país (és a dir, socialistes i comuns) a afirmar que és una afirmació exagerada, que tampoc cal exclamar-se tant, i que en tot cas si el català té un problema i la gent no el parla cada dia és perquè les polítiques per a la seva promoció no són ni amables ni atractives.

I per a mostra, un botó:

Es veu que la lluita constant enfront la diglòssia que patim en aquest país s’acabaria en cas que els catalanoparlants féssim més atractiu i amable el procés d’aprenentatge de la nostra llengua. I jo em pregunto: de quina manera es fa això? Perquè si una cosa tenen en comú molts dels que prediquen aquestes idees és que no aporten en cap cas cap exemple concret. No tenen cap alternativa cap al model d’immersió lingüística que porta gairebé 40 anys en funcionament a Catalunya i que ha aconseguit que la llengua tingui un estàtus molt millor del que podria tenir a hores d’ara sense aquestes polítiques. Llavors, a què es refereixen quan parlen de fer més atractiva i amable la llengua?

Doncs jo us llenço aquí la meva teoria: no tenen cap alternativa perquè això els hauria de dur per força a qüestionar el model d’implantació de la llengua castellana. Quan no pots veure que la teva llengua materna ha estat imposada a sang i foc des del Decret de Nova Planta, amb l’ànim evident d’uniformitzar per la via de la castellanització tots aquells pobles peninsulars que tenien culures pròpies, quedes automàtyicament desautoritzat per opinar sobre qualssevol polítiques lingüístiques d’arreu. Et molesta que se t’imposi el català a Catalunya per parlar amb l’administració? A mi em molesta la imposició del castellà i no només no em queixo sinó que plantejar poder viure en català al 100% a casa meva es pot considerar anticonstitucional.

Així doncs, fins que aquesta colla d’optimistes ciutadans del món no em puguin contestar a la pregunta de quines han estat les accions amables i atractives que han seguit per obligar-me a mi a aprendre castellà, jo seguiré defensant les accions poc amables i fins a cert punt impositives del català per salvar aquesta llengua de la seva desaparició.

Sobre parquímetres i aplicacions per pagar

By

On 8 de setembre de 2021

In Hardware i software, Internet, Reflexions

Si tens un telèfon mòbil, a aquestes alçades ja saps que pots pagar amb ell, tampoc t’estic descobrint la sopa d’all. I si tens un telèfon amb tecnologia NFC, fins i tot el pots fer servir com si fos una targeta de crèdit o dèbit. Però el que sí que pot fer servir tothom des d’un mòbil, encara que no es tingui un telèfon amb NFC, són un munt d’aplicacions que ens permeten pagar coses posant les dades de les nostres targetes. Poses les dades, es fa un petit recàrrec per comprovar que la targeta és vàlida, i apa! A funcionar!

Ara bé, allò que la tecnologia ens permet fer de forma fàcil, ens ho complica la manera de fer dels humans, concretament la burocràcia.

El cas de les zones d’estacionament regulat (les famoses zones blaves i verdes) és un en el que la burocràcia, o la falta d’agilitat o previsió de l’administració central, va en contra dels usuaris. La gran majoria de pobles que tenen aquest tipus de places d’aparcament tenen màquines al carrer que permeten pagar, i ara permeten també pagar a través d’aplicacions. Però si ets una mica viatjat veuràs que cada població ha escollit una aplicació diferent per gestionar els pagaments d’aquestes zones. I fàcilment pots tenir al teu telèfon entre vui i deu aplicacions diferents on has de posar les teves dades personals i bancàries per poder fer els pagaments de forma fàcil. 

Aquestes aplicacions s’actualitzen, es queden obsoletes, els ajuntaments les canvien per unes altres, i fins i tot n’hi ha que cedeixen aquesta feina a altres organismes superiors, com és el cas dels municipis que formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

I jo em pregunto: no seria més fàcil i còmode que la gestió d’aquestes places es centralitzés en el govern de la Generalitat a través d’una aplicació que fos comuna per a tots, que simplifiqués aquesta tasca de pagar l’aparcament als que hem decidit apostar per la tecnologia i així estalviar-nos paper i dur xavalla a la butxaca? No vaig en contra de la iniciativa privada (que Sant Adam Smith em perdoni), però és molt poc pràctic que a cada població amb zones verdes i blaves hagis de veure amb quina aplicació pagues si et vols estalviar la caminada cap a una maquineta a peu de carrer que, en alguns casos, és probable que no funcioni (com em va passar fa relativament poc a El Masnou).

I si un cas, deixarem per un article següent el tema de tenir un cens públic de places d’aparcament regulat a Catalunya.

Parlem del nudisme

By

On 27 de juliol de 2021

In Cultura, Miscel·lània, Reflexions

Comencem pel començament, ras i curt: el nudisme mola. Per començar és la forma més natural que té un de remullar-se, ja que encara he de conèixer algú que em digui que li agrada ficar-se a la dutxa vestit, per posar un exemple. I deixant de banda avantatges econòmics (t’estalvies diners en vestits de bany), estètics (no te queden marques blanques al final de l’estiu) i mèdics (el fet de no dur quelcom humit entre les cames més temps del normal redueix les possibilitats d’agafar infeccions d’orina, sobretot en el cas de les dones), practicar el nudisme et fa entrar en una mena de comunitat on al final acabes coneixent gent més enllà d’allò que la seva roba i complements et deixen entreveure. Ja pots ser un jutge del Tribunal Suprem, un empresari millenial d’èxit o un mileurista: a la platja nudista ets igual que la resta, un homo sàpiens com tots.

Malauradament, allò que hem redescobert com a part de la nostra naturalesa ho hem hagut de “protegir” legalment per evitar que entri en conflicte amb algunes característiques humanes força indesitjables. D’una banda, una societat que hipersexualitza els cossos nus, sobretot els femenins, empeny a un gran nombre de curiosos / voyeurs a anar a la platja nudista a omplir les seves ments d’imatges fantasioses. Aquesta actitud fa que en alguns casos ni aquestes platges es puguin considerar espais segurs per a les dones, tot i que en molts casos s’ha de dir que la mateixa comunitat practicant, sobretot els que ja porten anys, se n’adonen de la presència d’aquests éssers a les platges i els acaben fent fora.

D’altra banda, és curiós com el sentit del pudor i de la vergonya és una arma de doble full quan es tracta el tema de la convivència entre nudistes i tèxtis (aquells que porten una mica de roba per sobre). Sembla com molt acceptat que els espais nudistes són espais integradors, on la gent tèxtil ha de ser benvinguda sense obligar-los a treure’s el vestit de bany. Tanmateix, els espais no nudistes no tenen aquest talant integrador, i tot i que explícitament no està regulat que un hi hagi d’anar vestit, provar de fer nudisme en un d’aquests espais no està gaire ben vist. De les 350 platges catalanes inventariades per la Generalitat de Catalunya, una seixantena són espais naturistes (un 17%), i en aquesta seixantena els tèxtils tenen el mateix dret que els nudistes a gaudir de la platja. No és quelcom injust?

En resum, si no ets nudista o naturista, sigui per les raons que siguin, et recomano dues coses: no vagis als espais nudistes a fer el “mirón” si no vols endur-te alguna pedrada de propina, i si hi acabes anant fes el favor de treure’t el banyador. Et sentiràs més lliure, i respectaràs a la comunitat que s’aplega allà. I si no et sents còmode, tranquil! Tens encara 290 platges a tota Catalunya per poder-te remullar tot protegint la teva intimitat de mirades d’altres.

Ets nudista / naturista? Explica’m la teva experiència als comentaris. O per xarxes. Tu mateix!

Sí, en català es pot fer contingut

By

On 19 de març de 2021

In Internet, Lingüística, Reflexions, Xarxes socials

La setmana passada queia la notícia que molta gent de Creadors.tv i de la comunitat de creadors de contingut en català a Internet estava esperant: el duet de música folk LauzetaFolk assolia, finalment, l’estàtus de soci o partner, convertint-se en el primer canal en llengua catalana en assolir aquesta condició. Si no vau viure en directe el moment en què els hi ho confirmaven, aquí el teniu:

Paralel·lament a això, arribava a les meves mans un estudi que havia fet un usuari de Twitter sobre els canals de Twitch en llengua castellana, posant de manifest una sèrie de dades molt interessants: del prop d’un milió de canals en castellà existents, el 90% – és a dir, 900.000 canals – amb prou feines arriben als tres espectadors. Un canal en castellà amb una mitjana d’espectadors de 10 o més automàticament es situa en un privilegiat 6% dels canals més populars en aquesta plataforma en castellà. Unes xifres que, segons el meu entendre, volen dir una cosa: un públic objectiu molt més ampli no t’assegura una major audiència.

Davant d’aquestes dades, un pensa quin sentit té que uns creadors de contingut decideixin canviar d’idioma a l’hora de fer els seus vídeos, àudios o textos només pel fet que una llengua amb més parlants els donarà més visualitzacions de forma automàtica o més possibilitats d’assolir la fama o una certa estabilitat econòmica. Des del meu punt de vista, potser és millor mantenir una sòlida base de fans treballats a base de dedicació i bona feina, que no pas esperar un sobtat augment de l’audiència amb un simple canvi d’idioma. I a les proves em remeto: LauzetaFolk fan el seu contingut en català, i tenen espectadors i fans de tot el món gràcies a molta feina ben feta, a una bona producció dels seus directes i gràcies a una sòlida base de fans i amics que han ajudat també a fer córrer la veu. I tot i que segueixen rebent missatges animant-los a passar-se al castellà, és força evident que no ho necessiten.

Així doncs, si mai llegint això arribes a la conclusió que vols fer contingut a la xarxa sobre el tema que creguis convenient, jo et recomano dues coses: no renunciïs a la teva llengua i busca’t bons amics que t’ajudin a donar-te a conèixer. Al final, els èxits sempre arriben.

Directes i newsletters, explorant noves formes de connectar amb el món

By

On 10 de març de 2021

In General

La pandèmia, aquesta pandèmia maleïda que ens ha tingut reclosos a casa més d’un any (amb honroses o poc honroses excepcions) ens ha canviat moltíssimes coses. Ens ha fet descobrir els balcons com a espais d’oci i lleure, ens ha fet veure que la cuina no és només per fer pasta o arròs bullit, i fins i tot ens ha reconciliat amb elements com la tele a través de maratons gairebé incansables de sèries.

Read More

Page 1 of 13

Next

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén