Autor: Enric Pineda (Page 1 of 13)

Bibliotecari i documentalista. Abans llegia enciclopèdies, però ara llegeixo articles de la Viquipèdia. Darrerament, faig activisme lingüístic a favor de l'Esperanto i la justícia lingüística.

Té sentit tenir una web avui en dia?

Internet, la xarxa de xarxes, ens ha canviat la vida des de fa més de vint anys. Ens ha afectat a les persones, en la manera de comunicar-nos, i ha afectat als negocis. Des dels negocis que s’han hagut de reinventar amb l’arribada d’internet, fins als nous negocis que s’han creat, tots han estat tocats per la vareta màgica de l’anomenada “autopista de la informació”. I des de que Internet s’ha popularitzat, hi ha hagut com un mantra permanent surant per l’aire: cal tenir una pàgina web per assegurar la visibilitat del nostre negoci. Tanmateix, el mateix món d’internet ha canviat prou com perquè ens puguem asseure i reflexionar sobre aquesta idea que encara tenim al cap. Així doncs, és necessari tenir avui en dia una pàgina web? Continue reading

Quina és la millor app de supermercat?

És un fet que, a l’hora d’anar a comprar al supermercat, el telèfon s’ha convertit en un gran aliat. Per a alguns de nosaltres, és el suport sobre el que tenim la llista de la compra, de manera que ja no ens cal dur paper i bolígraf per anar apuntant o tatxant els elements que hem de comprar o que ja hem comprat. Per altres, és el mitjà de comunicació perfecte per anar parlant en temps real amb aquella persona que sap realment què necessitem i que ens pot dir en tot moment què hem de comprar via Whatsapp o Telegram.

Ara bé, des de fa uns anys les grans i petites cadenes de supermercats s’han posat les piles i ofereixen la possibilitat de descarregar-te al teu telèfon l’aplicació oficial del supermercat. Però de la mateixa manera que és complicat triar supermercat, també és complicat triar la millor aplicació de supermercat existent ara mateix. Així doncs, us proposo fer un viatge virtual per les aplicacions de set supermercats i que, entre trots, triem quina és la millor de totes (deixant de banda els preus dels productes que venen). Continue reading

Gestió del temps i de les tasques: aprofitant la tecnologia

Una de les meves dèries personals és la gestió del temps. El maneig de les tasques que he de fer (o que m’he compromès a fer), i la manera com les combino amb les coses que vull fer. Això és una d’aquelles coses que tothom es veu molt capacitat per fer sense gairebé pensar, però que per mi són un maldecap constant, i us diré les raons per les quals a mi em costa horrors:

  1. Tinc una memòria de peix: no puc confiar en la meva memòria perquè tendeixo a oblidar-me de les coses repetitives o que em generen poc interès, però que són imprescindibles per poder dur a terme allò que sí recordo fer.
  2. Em costa molt dir que no a les peticions d’ajuda que rebo, i que normalment es tradueixen en noves tasques o feines a fer. També em costa molt dir que no a oferiments que em fan i que m’engresquen sobremanera.
  3. Per acabar-ho d’adobar, em distrec amb una facilitat extrema. I en aquest sentit, el fet de tenir una vida digital intensa fa que el meu nivell de distracció augmenti de forma exponencial.

Amb tot això en ment, sembla complicat trobar les eines per poder dominar i cavalcar la immediatesa del dia a dia (que diria en Joel Díaz a La Sotana), però us asseguro que crec haver trobat tres eines que m’ajuden a dur-ho millor. Continue reading

Petita guia de Twitch per a boomers i X-Gens

Si ets una persona que segueixes l’actualitat del món digital de forma habitual, o tens mainada a casa menor de 18 anys, segurament hauràs sentit a parlar de Twitch, aquesta plataforma de directes a través d’internet que s’ha posat de moda des de que gent com l’Ibai Llanos, en Gerard Piqué i altres munten saraus en el Món Real© i es dediquen a aplegar a centenars de milers de persones davant de les pantalles seguint el que fan. Doncs bé, si et sents perdut entre tot el que diuen sobre aquesta plataforma, o senzillament t’ha picat una mica la curiositat, aquest article és per tu. Continue reading

Entendre’s és una qüestió d’actitud

El passat 19 d’octubre vaig tenir l’ocasió d’anar a l’Ateneu Barcelonès a escotar una xerrada sobre la llengua aragonesa per part de Jorge Pueyo, un advocat aragonès que s’ha convertit en viral a base de fer servir i defensar la seva llengua a la xarxa – i per fer un informatiu setmanal en aragonès totalment recomanable. La xerrada fou íntegrament en aragonès, i tal i com va dir la presentadora de l’acte, era el primer cop que se sentia aquella llengua a l’Ateneu, i feia el paral·lelisme amb el primer cop que es va sentir el català en aquella institució de la mà d’Àngel Guimerà. I per què dic això? Per una simple raó: puc afirmar sense equivocar-me que vaig entendre tranquil·lament el 90% de tot el que va dir, sense cap ajuda externa ni traductor simultani. I de la mateixa manera que jo, la pràctica totalitat de l’audiència, entre la que es trobava molta gent aragonesa emocionada de veure com generava tant d’intrès una llengua que creien pràcticament morta. Continue reading

Què podem aprendre de la caiguda de Facebook?

El passat 4 d’octubre de 2021 a mitja tarda (segons l’horari català, és clar), el món va patir un cataclisme social sense precedents. I no, ni s’havia iniciat un nou col·lapse de la borsa com a l’any 29, ni teníem un atemptat terrorista amb avions estavellant-se en edificis com si fos una pel·lícula de Michael Bay. Aquell dia, els serveis de DNS (Domain Name System o Sistema de Noms de Domini en anglès) de Facebook Inc., els que fan que funcioni l’entramat de servidors i serveis que té aquesta empresa funcionin bé, deixava de funcionar temporalment i feia, de retruc que aplicacions d’internet tan usades com Facebook, Whatsapp i Instagram es caiguessin (una manera tècnica de dir que no tiraven).

De cop i volta, aquest error que afectava a bona part dels usuaris de més de 50 països d’arreu del món va provocar autèntiques crisis de comunicació en milions de persones, que veien com els seus xats de Whatsapp no s’actualitzaven, les seves stories a Instagram no carregaven i els posts posant a parir a l’alcalde del poble no es publicaven a la pàgina que 15 anys abans algú va crear a Facebook amb el nom del poble. Alguns van optar per buscar maneres alternatives de comunicació: els addictes a Whatsapp es passaven a Telegram i aquest guanyava 70 milions d’usuaris d’un dia per l’altre, Twitter es convertia en un succedani de Facebook amb missatges més curts i aquest darrer se n’aprofitava per fer-ne bromes, i els instagramers… bé, aquests darrers es miraven els plats que tenien per sopar i els feien fotografies tot esperant que algun dia podrien compartir-los a l’aplicació millenial per excel·lència.

Però bromes a banda, què en podem aprendre d’aquesta caiguda mundial de serveis? És possible evitar que una caiguda d’aquesta magnitud deixi d’afectar a bona part del món (del primer món, més ben dit) i provoqui una nova crisi comunicativa que, fins i tot, podria haver tingut un impacte econòmic? Aquesta crisi és el fruit de la concentració de serveis en una sola empresa i en una sola arquitectura: Facebook va adquirir Whatsapp i Instagram amb l’objectiu d’integrar els tres sistemes i permetre crear allò que segons el reportatge “The Social Dilemma” s’anomena un avatar d’usuari. Aquest avatar és una còpia digital nostra: els nostres moviments, les nostres converses, els nostres gustos i interessos, que es pot vendre a empreses de màrqueting per poder oferir publicitat mésadequada al nostre perfil de persona real. Doncs bé: quan concentres serveis en una sola arquitectura ets més vulnerable als efectes d’una caiguda del sistema, una caiguda que fa que els avatars, el teu producte, desaparegui.

Tanmateix, el meu article no va destinat a empresaris que vulguin evitar que es mori la gallina dels ous d’or. Al contrari: la meva sol·lució passa per la descentralització i, en darrera instància, per matar i plomar aquesta gallina (i ja em perdonaran els animalistes). Si com a usuaris de les xarxes socials prenem la decisió de fer servir xarxes descentralitzades evitarem dues coses: que les nostres dades serveixin com a moneda de canvi d’un CEO que cada cop sembla més un androide, i que una eventual caiguda d’un node del sistema deixi fora de la xarxa a milions d’usuaris durant unes hores. Alternatives com Mastodon, Signal o Pixelfed poden complir amb aquesta funció i està a les nostres mans que siguin cada cop més populars.

Així doncs, jo us animo a prendre el control de la vostra vida social en línia i us animeu a provar tot de xarxes descentralitzades. Sí, fins i tot vosaltres, amics penjadors de fotos de peus a l’Instagram!

El català, llengua amable i atractiva

Ja hi tornem a ser. Davant de l’evident retrocés de la llengua catalana entre els sectors més joves, i com a llengua d’ús a les xarxes socials i a Internet en general, han hagut de sortir personatges pertanyents a l’esquerra “txupiguai” d’aquest país (és a dir, socialistes i comuns) a afirmar que és una afirmació exagerada, que tampoc cal exclamar-se tant, i que en tot cas si el català té un problema i la gent no el parla cada dia és perquè les polítiques per a la seva promoció no són ni amables ni atractives.

I per a mostra, un botó:

Es veu que la lluita constant enfront la diglòssia que patim en aquest país s’acabaria en cas que els catalanoparlants féssim més atractiu i amable el procés d’aprenentatge de la nostra llengua. I jo em pregunto: de quina manera es fa això? Perquè si una cosa tenen en comú molts dels que prediquen aquestes idees és que no aporten en cap cas cap exemple concret. No tenen cap alternativa cap al model d’immersió lingüística que porta gairebé 40 anys en funcionament a Catalunya i que ha aconseguit que la llengua tingui un estàtus molt millor del que podria tenir a hores d’ara sense aquestes polítiques. Llavors, a què es refereixen quan parlen de fer més atractiva i amable la llengua?

Doncs jo us llenço aquí la meva teoria: no tenen cap alternativa perquè això els hauria de dur per força a qüestionar el model d’implantació de la llengua castellana. Quan no pots veure que la teva llengua materna ha estat imposada a sang i foc des del Decret de Nova Planta, amb l’ànim evident d’uniformitzar per la via de la castellanització tots aquells pobles peninsulars que tenien culures pròpies, quedes automàtyicament desautoritzat per opinar sobre qualssevol polítiques lingüístiques d’arreu. Et molesta que se t’imposi el català a Catalunya per parlar amb l’administració? A mi em molesta la imposició del castellà i no només no em queixo sinó que plantejar poder viure en català al 100% a casa meva es pot considerar anticonstitucional.

Així doncs, fins que aquesta colla d’optimistes ciutadans del món no em puguin contestar a la pregunta de quines han estat les accions amables i atractives que han seguit per obligar-me a mi a aprendre castellà, jo seguiré defensant les accions poc amables i fins a cert punt impositives del català per salvar aquesta llengua de la seva desaparició.

Sobre parquímetres i aplicacions per pagar

Si tens un telèfon mòbil, a aquestes alçades ja saps que pots pagar amb ell, tampoc t’estic descobrint la sopa d’all. I si tens un telèfon amb tecnologia NFC, fins i tot el pots fer servir com si fos una targeta de crèdit o dèbit. Però el que sí que pot fer servir tothom des d’un mòbil, encara que no es tingui un telèfon amb NFC, són un munt d’aplicacions que ens permeten pagar coses posant les dades de les nostres targetes. Poses les dades, es fa un petit recàrrec per comprovar que la targeta és vàlida, i apa! A funcionar!

Ara bé, allò que la tecnologia ens permet fer de forma fàcil, ens ho complica la manera de fer dels humans, concretament la burocràcia.

El cas de les zones d’estacionament regulat (les famoses zones blaves i verdes) és un en el que la burocràcia, o la falta d’agilitat o previsió de l’administració central, va en contra dels usuaris. La gran majoria de pobles que tenen aquest tipus de places d’aparcament tenen màquines al carrer que permeten pagar, i ara permeten també pagar a través d’aplicacions. Però si ets una mica viatjat veuràs que cada població ha escollit una aplicació diferent per gestionar els pagaments d’aquestes zones. I fàcilment pots tenir al teu telèfon entre vui i deu aplicacions diferents on has de posar les teves dades personals i bancàries per poder fer els pagaments de forma fàcil. 

Aquestes aplicacions s’actualitzen, es queden obsoletes, els ajuntaments les canvien per unes altres, i fins i tot n’hi ha que cedeixen aquesta feina a altres organismes superiors, com és el cas dels municipis que formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

I jo em pregunto: no seria més fàcil i còmode que la gestió d’aquestes places es centralitzés en el govern de la Generalitat a través d’una aplicació que fos comuna per a tots, que simplifiqués aquesta tasca de pagar l’aparcament als que hem decidit apostar per la tecnologia i així estalviar-nos paper i dur xavalla a la butxaca? No vaig en contra de la iniciativa privada (que Sant Adam Smith em perdoni), però és molt poc pràctic que a cada població amb zones verdes i blaves hagis de veure amb quina aplicació pagues si et vols estalviar la caminada cap a una maquineta a peu de carrer que, en alguns casos, és probable que no funcioni (com em va passar fa relativament poc a El Masnou).

I si un cas, deixarem per un article següent el tema de tenir un cens públic de places d’aparcament regulat a Catalunya.

Parlem del nudisme

Comencem pel començament, ras i curt: el nudisme mola. Per començar és la forma més natural que té un de remullar-se, ja que encara he de conèixer algú que em digui que li agrada ficar-se a la dutxa vestit, per posar un exemple. I deixant de banda avantatges econòmics (t’estalvies diners en vestits de bany), estètics (no te queden marques blanques al final de l’estiu) i mèdics (el fet de no dur quelcom humit entre les cames més temps del normal redueix les possibilitats d’agafar infeccions d’orina, sobretot en el cas de les dones), practicar el nudisme et fa entrar en una mena de comunitat on al final acabes coneixent gent més enllà d’allò que la seva roba i complements et deixen entreveure. Ja pots ser un jutge del Tribunal Suprem, un empresari millenial d’èxit o un mileurista: a la platja nudista ets igual que la resta, un homo sàpiens com tots.

Malauradament, allò que hem redescobert com a part de la nostra naturalesa ho hem hagut de “protegir” legalment per evitar que entri en conflicte amb algunes característiques humanes força indesitjables. D’una banda, una societat que hipersexualitza els cossos nus, sobretot els femenins, empeny a un gran nombre de curiosos / voyeurs a anar a la platja nudista a omplir les seves ments d’imatges fantasioses. Aquesta actitud fa que en alguns casos ni aquestes platges es puguin considerar espais segurs per a les dones, tot i que en molts casos s’ha de dir que la mateixa comunitat practicant, sobretot els que ja porten anys, se n’adonen de la presència d’aquests éssers a les platges i els acaben fent fora.

D’altra banda, és curiós com el sentit del pudor i de la vergonya és una arma de doble full quan es tracta el tema de la convivència entre nudistes i tèxtis (aquells que porten una mica de roba per sobre). Sembla com molt acceptat que els espais nudistes són espais integradors, on la gent tèxtil ha de ser benvinguda sense obligar-los a treure’s el vestit de bany. Tanmateix, els espais no nudistes no tenen aquest talant integrador, i tot i que explícitament no està regulat que un hi hagi d’anar vestit, provar de fer nudisme en un d’aquests espais no està gaire ben vist. De les 350 platges catalanes inventariades per la Generalitat de Catalunya, una seixantena són espais naturistes (un 17%), i en aquesta seixantena els tèxtils tenen el mateix dret que els nudistes a gaudir de la platja. No és quelcom injust?

En resum, si no ets nudista o naturista, sigui per les raons que siguin, et recomano dues coses: no vagis als espais nudistes a fer el “mirón” si no vols endur-te alguna pedrada de propina, i si hi acabes anant fes el favor de treure’t el banyador. Et sentiràs més lliure, i respectaràs a la comunitat que s’aplega allà. I si no et sents còmode, tranquil! Tens encara 290 platges a tota Catalunya per poder-te remullar tot protegint la teva intimitat de mirades d’altres.

Ets nudista / naturista? Explica’m la teva experiència als comentaris. O per xarxes. Tu mateix!

Sí, en català es pot fer contingut

La setmana passada queia la notícia que molta gent de Creadors.tv i de la comunitat de creadors de contingut en català a Internet estava esperant: el duet de música folk LauzetaFolk assolia, finalment, l’estàtus de soci o partner, convertint-se en el primer canal en llengua catalana en assolir aquesta condició. Si no vau viure en directe el moment en què els hi ho confirmaven, aquí el teniu:

Paralel·lament a això, arribava a les meves mans un estudi que havia fet un usuari de Twitter sobre els canals de Twitch en llengua castellana, posant de manifest una sèrie de dades molt interessants: del prop d’un milió de canals en castellà existents, el 90% – és a dir, 900.000 canals – amb prou feines arriben als tres espectadors. Un canal en castellà amb una mitjana d’espectadors de 10 o més automàticament es situa en un privilegiat 6% dels canals més populars en aquesta plataforma en castellà. Unes xifres que, segons el meu entendre, volen dir una cosa: un públic objectiu molt més ampli no t’assegura una major audiència.

Davant d’aquestes dades, un pensa quin sentit té que uns creadors de contingut decideixin canviar d’idioma a l’hora de fer els seus vídeos, àudios o textos només pel fet que una llengua amb més parlants els donarà més visualitzacions de forma automàtica o més possibilitats d’assolir la fama o una certa estabilitat econòmica. Des del meu punt de vista, potser és millor mantenir una sòlida base de fans treballats a base de dedicació i bona feina, que no pas esperar un sobtat augment de l’audiència amb un simple canvi d’idioma. I a les proves em remeto: LauzetaFolk fan el seu contingut en català, i tenen espectadors i fans de tot el món gràcies a molta feina ben feta, a una bona producció dels seus directes i gràcies a una sòlida base de fans i amics que han ajudat també a fer córrer la veu. I tot i que segueixen rebent missatges animant-los a passar-se al castellà, és força evident que no ho necessiten.

Així doncs, si mai llegint això arribes a la conclusió que vols fer contingut a la xarxa sobre el tema que creguis convenient, jo et recomano dues coses: no renunciïs a la teva llengua i busca’t bons amics que t’ajudin a donar-te a conèixer. Al final, els èxits sempre arriben.

« Older posts

© 2022 Enric Pineda

Theme by Anders NorenUp ↑