Enric Pineda

El meu blog, el meu món

Un podcast? I perquè no?

Des de ben petit, els meus records van acompanyats de la ràdio: esmorzars amb un joveníssim Alfons Arús i amics al seu boig “Arús con leche”, berenars de cap de setmana amb el Carrussel Deportivo i la quiniela ja de més jove, nits d’insomni amb programes com “Prohibit als pares”, o ja més recentment matinades per anar a la feina amb en Basté al cotxe. Sempre he tingut a l’abast una ràdio, un mitjà que em permetia estar informat i entretingut mentre feia altres coses com esmorzar, conduir, veure partits de futbol, etc. Sempre he acudit a la ràdio quan em calia estar actualitzar sobre un tema de l’actualitat, quan he volgut seguir minut a minut una jornada històrica, o quan m’he sentit sol i necessitava una veu al meu costat.

I amb aquest mitjà sempre he tingut una relació com d’amor platònic: me l’estimo, però no sé si valc prou per ella. Hauria fet el pas de jove de provar d’entrar a alguna ràdio (en vaig tenir alguna oportunitat), però en el darrer moment sempre me n’he desdit. Ves a saber si es tractava del de sempre: manca de valor de fer el darrer pas. O potser és que analitzava tant els pros i contres, les meves pròpies deficiències com a persona i les exigències d’un mitjà com la ràdio, que me n’acabava desdint.

I llavors, com amb moltes altres coses, Internet va venir per posar cap per avall el meu món. Un cop aquesta tecnologia es va fer popular i ja era extremadament fàcil accedir-hi des de casa, amb ella van arribar nous formats que, basats en la vella coneguda fórmula radiofònica, la feien accessible les 24 hores del dia. Neixien els podcasts, i es van començar a popularitzar com l’alternativa popular i una mica casolana dels programes de ràdio més convencionals.

Vaig començar a interessar-me per aquest món, em vaig començar a subscriure (i dessubscriure) de molts podcasts durant molt de temps, i sempre em produïen la mateixa sensació: un sentiment de saber que si quatre persones qualssevol podien fer un podcast amb mitjans limitats i arribar ben lluny, jo en el fons també podia. Només calia trobar els mitjans, el temps i, sobretot, el tema.

Els mitjans no van trigar gaire a arribar. Amb el meu portàtil amb Linux ja tenia una eina com Audacity que em permetria gravar els meus àudios i ajustar-los com calgués, i trobar un micro mitjanament decent tampoc va ser un problema. El temps ja seria més difícil de trobar, sobretot donades les meves mancances a l’hora de gestionar-me el meu propi temps. Ja només calia trobar el tema i creia que ja l’havia trobat quan vaig creure que podia fer un podcast sobre una de les meves dèries: les bandes sonores de pel·lícules. Al cap i a la fi, no hi havia cap podcast en català sobre això. I em vaig equivocar.

Un començament fluix i una acollida més aviat escassa van condemnar el meu podcast a l’ostracisme primer, i a l’abandonament després. Però, com diu el gran Enric Botella al seu vídeo de Youtube sobre la paràlisi per sobreanàlisi, potser el meu problema era que les meves expectatives (o possiblement el meu gust a l’hora d’escoltar podcasts) estaven molt allunyats de la meva tècnica a l’hora de fer-lo, i per això ho veia com un xurro. Potser només em calia persistir.

I això és el que vull fer amb la meva nova aventura com a podcaster: vull engegar un podcast en català sobre l’esperanto i el seu món. Un podcast de divulgació sobre un tema prou concret i alhora prou desconegut com perquè sigui únic. I vull planificar-lo prou com perquè d’aquí en surti, com a mínim, una primera temporada de deu capitols. Deu petites proves de que sóc capaç de fer allò que crec que sé fer, i que mai m’he atrevit a dur a terme.

Foto de Dmitry Demidov a Pexels

Cal que Espanya tingui una llengua oficial?

Corria l’any 1977 a Espanya. Després de 39 anys de dictadura franquista i de dos anys molt convulsos i incerts, a Espanya s’estava preparant l’esborrany del que acabaria sent la Constitució de 1978, la constitució “que nos dimos entre todos”. Aquella magna llei havia de servir com a llei fonamental d’un nou estat democràtic, però alhora havia de mantenir intactes certes “obvietats”, com la unitat de l’estat, la forma de monarquia (hereva del franquisme) i, entre d’altres coses, l’oficialitat de la llengua castellana a tot l’estat, a través d’un article, el tercer, que deia i diu el següent:

Justícia lingüística

Vull començar aquest post parlant de justícia. Però no de justícia tal i com estem acostumats darrerament. Vull parlar de justícia lingüística. I sí, aquest és el punt on la majoria deixeu de llegir, per molt que us demani que no. Però si seguiu, us prometo que el tema us interessarà. Així doncs, comencem.

Començo amb una pregunta que farà que em deixin de llegir tots els professors d’anglès i m’omplin de “no m’agrada” el post: per què heu estudiat anglès? Per què us heu apuntat a classes d’anglès a acadèmies per mirar de perfeccionar el vostre nivell? O espera, que encara ho podem dir pitjor: si sou catalanoparlants a casa, a l’escola, amb els amics i en pràcticament tots els vostres espais, per què parleu castellà? Més ben dit, com és que sabeu castellà?

No faig les preguntes perquè sí: penseu que durant força temps a la vostra vida heu dedicat temps i esforços a aprendre dues llengües que, per alguns de vosaltres, no són les vostres llengües maternes, i tot i que les motivacions poden ser diferents, en el fons de tot hi ha la mateixa idea: us les han imposat. Abans de que us esvereu i comenceu a cremar contenidors totalment indignats, deixeu-me que us expliqui una mica de què va això de la justícia lingüística i la recerca d’un idioma universal.

De tota la vida, des de que la humanitat és humanitat, hem sentit la necessitat de comunicar-nos. La pena és que cada tribu, cada grup d’humans vam decidir comunicar-nos entre nosaltres fent servir un idioma diferent a cada lloc. I la cosa anava més o menys bé fins que vam necessitar comunicar-nos amb d’altres grups, amb d’altres comunitats. Ai las! Com ens ho fem per comunicar-nos amb algú que no ens entén?

Doncs bé, al final, com que els humans som com som, vam trobar dues formes bàsiques de fer-nos entendre amb la gent que no parlava el nostre idioma: o bé els guanyàvem en combat, i per tant els imposàvem la llengua a base de mastegots, o bé teníem tants diners que els dominàvem econòmicament i la resta de pobles ens acceptaven com a amos i, per tant, assumien la nostra llengua.

I si hi penseu una mica, molts catalanoparlants parlem castellà per la primera raó, i anglès per la segona. Però no cremeu contenidors, que pobrets pateixen.

I això és el que es denomina una “lingua franca”, una llengua universal de comunicació. De fet, l’anglès s’ha posicionat com la “lingua franca” mundial des de fa ja uns quants anys. és la que es fa servir en els congressos internacionals, és la que tothom aprèn per viatjar per tot el món (fins i tot a països on l’anglès no és llengua ni oficial) i fins i tot és una de les llengües de treball de la Unió Europea (juntament amb el francès i l’alemany). I dic llengües de treball, perquè ja sabem que de llengües oficials n’hi ha 27 (el català no hi és), però de llengües per treballar internament només n’hi ha tres.

I què, em direu? Què suposa tot això? Doncs us poso una situació: imagineu un congrés de medicina internacional on s’ajunten un català, un japonès, un francès i un rus (ja sé que sembla un acudit, però no). Els quatre són eminències en el seu camp i xerren animosament durant el còctel de benvinguda. I els quatre fan servir l’anglès per comunicar-se, un idioma que tots han hagut d’aprendre a banda de la seva llengua materna, i que els quatre parlen amb diferents nivells de domini (i amb quatre accents diferents, és clar).

Però durant el sopar, els quatre metges amics nostres comparteixen taula amb un metge britànic. La llengua no és un problema, els quatre parlen (més o menys) anglès, però un dels cinc no ha de fer cap esforç per parlar una llengua que no és la seva. De fet, n’hi ha quatre que han hagut d’esforçar-se molt per aprendre un idioma que un dels cinc té com a llengua materna. I creieu-me, el metge anglès parlarà anglès molt millor que els altres perquè porta parlant-ho tota la seva vida: pensa en anglès, somnia en anglès, treballa en anglès (i si m’apureu, fa l’amor en anglès, quan ho fa).

Penseu-hi: és just això? Seria més just si enlloc de l’anglès l’idioma mundial, la “lingua franca” acceptada per tothom fos l’alemany o el castellà (o el català? Imagineu-vos!) Malauradament, no. El problema el tindríem igual. Lingüísticament parlant, no seria just.

Per tant, la justícia lingüística és allò que que ens fa pensar que un idioma universal hauria de ser un idioma neutre (que no fos propietat o representatiu de cap cultura), fàcil (el més regular possible, fàcil d’aprendre) i just (que tothom el tingués com segona llengua). Un idioma que ens ajudés a preservar totes les llengües del món perquè així cap llengua nacional s’imposés sobre qualsevol altra. Exacte, un idioma com l’esperanto, que permetés que els cinc metges del sopar anterior parlessin al mateix nivell en una llengua auxiliar pels cinc.

Què en penseu? Dieu la vostra als comentaris!

IDCat, Linux i programari lliure: una relació impossible?

Quan va començar a caminar l’Administració electrònica, un es pensava que podria ser feliç fent tràmits administratius de forma telemàtica sense haver de moure’s del despatx o de casa, o fins i tot a milers de quilòmetres de distància. Però, ai las! Quan resulta que t’has d’enfrontar a l’administració oberta amb el teu portàtil amb Linux i el teu programari lliure, les coses es poden arribar a torçar bastant.

Aquest article pretén ser l’explicació de la meva vivència particular amb el certificat digital Catcert (el famós idCat) i el meu portàtil amb Ubuntu. Des del procés de sol·licitud fins a l’aplicació final, aniré explicant amb què m’he anat trobant i com ho he acabat resolent.

Demanant el certificat digital

El procés de demanar el certificat és força senzill. La mateixa pàgina et permet triar si vols sol·licitar el certificat online, amb un formulari molt fàcil d’omplir, o bé presencialment a qualsevol de les oficines d’Atenció Ciutadana dels ajuntaments. Jo, com que sóc un noi molt digital, vaig preferir omplir el formulari online, que s’omple en uns dos o tres minuts, i registrar la petició per anar més ràpid al segon tràmit presencial.

Anar al formulari de petició del IdCat

Un cop feta la petició formal, queda acabar de fer la petició presencialment. Cal demanar hora a un OAC (pot ser qualsevol) i demanar de fer aquest tràmit. Un cop us hagin demanat presencialment un número de quatre xifres que només vosaltres coneixereu, el funcionari de torn fa una sèrie de gestions i voilà: us entrega un paper amb les instruccions per descarregar el vostre certificat digital.

Amb aquest paper i un bon munt d’esperança i il·lusió, em disposo a instal·lar el certificat al meu ubuntet.

Descarregant el certificat digital

Les instruccions del paper diuen, en el seu primer punt, que cal anar a una web per descarregar el certificat i que no es pot fer des d’un dispositiu mòbil. Deixant de banda consideracions sobre si cal aprofitar que tothom té un mòbil per identificar-se, decideixo que el meu portàtil no és un dispositiu mòbil, i que per tant m’ho podré descarregar.

Com anava d’errat!

El primer que et diu la pàgina en qüestió és que necessites descarregar el certificat des d’un ordinador amb Internet Explorer.

Sí, Explorer. El famós navegador de Microsoft que la mateixa Microsoft s’està encarregant d’eliminar. Ara digues-me com puc tenir jo un Explorer funcionant amb el meu Ubuntu.

Per sort, hi ha dues opcions pels ubuntaires de tenir un Explorer funcional:

Amb molta paciència i una canya, es pot arribar a tenir un Explorer a Ubuntu, però llavors arriba la “puntilla”: resulta que també es necessita Java. De fet, la màquina virtual de Java. I jo aquí ja m’he posat les mans al cap i m’he rendit. Ho sento, però crec que són massa coses a fer perquè sigui un sistema fàcil i accessible a la ciutadania en general (o almenys per la ciutadania que aposta pel programari lliure).

Total, que al final he buscat un ordinador amb Windows, he descarregat el certificat, l’he exportat a un pendrive seguint aquestes instruccions i l’he pogut posar al meu llapis de memòria personal. Així, ja tinc el meu certificat digital al meu Ubuntu amb Firefox.

Conclusions

Tot i que després és molt útil i serveix per un munt de consultes, gestions i tràmits telemàtics amb les administracions locals i centrals catalanes, la instal·lació del Certificat Digital un cop demanat està molt pensada per un tipus d’usuari concret, i no tant per la ciutadania en general. Massa clicks, massa complicacions, poca sensació de comoditat en tot plegat. No veuríeu espais de millora com, per exemple, que la Generalitat l’oferís de forma fàcil a tothom a partir dels 18 anys? O que el fessin realment cross platform, o vinculat a una app que et poguessis instal·lar al teu mòbil de forma fàcil? Parlo des de l’ignorància tecnològica, però si realment volem una administració digital propera a la ciutadania, posem-ho realment fàcil!

P.D. He obviat la informació relativa al tràmit que volia fer. el fet és que volia el certificat per demanar una documentació a l’Ajuntament de Barcelona. La seva web de tràmits online només permet utilitzar Explorer o Safari, ja que necessita la Java VM per poder signar electrònicament documents. Sort que ja ni ho he provat amb Ubuntu amb Chrome o Firefox…

Munta el teu web a Can Pineda!

A Can Pineda (la meva llar digital) tinc un problema: tinc un munt d’espai desaprofitat, un munt d’habitacions que podrien estar ocupades, i de moment només hi tinc un parell d’inquilins vivint-hi. I com que les cases sempre estan més vives si hi ha més gent, he pensat en oferir casa meva a qui ho necessiti.

Així doncs, si tens pensat tenir una web amb un domini propi, i no saps on allotjar-la, podem parlar-ne!

T’ofereixo el següent:

  • Un hosting (empresa d’allotjament) que de moment no m’ha fallat en més de quatre anys que estic amb ells
  • T’ajudo a preparar el teu espai: si vols un WordPress, el muntem. Vols una web estàtica? Entre els dos la preparem. Tu te les apanyes sola? Jo et dono un usuari FTP i tu fas el que necessitis.
  • Tens un domini? No hi ha problema, el redirigim al servidor. Que vols un correu electrònic? El fem, cap problema!
  • Si hi ha problemes, jo t’ajudo: parlo amb el servei tècnic, instal·lo el que necessitis, i em poso el mono de paleta / lampista / electricista.
  • Un preu més que assequible: 10€ a l’any, i afegim 15€ si vols algun servei més.
  • Si entens una mica, tinc PHP 7.3, MySQL i Cloudflare. La resta de coses, les anem discutint per mail.

Així doncs, si vols venir a viure a Can Pineda, deixa’m un missatge a enricpineda@gmail.com o envia’m un missatge per Twitter o Instagram. I parlem!

De tornada

Diuen que la millor part d’una aventura és la tornada (o almenys això diuen Els Amics de les Arts a la seva cançó “El Matrimoni Arnolfini“), però el que no diuen és que tornar també pot ser dur, sobretot després d’un període llarg d’inactivitat. I ara jo em trobo així, provant de connectar amb el meu jo digital després de gairebé tres setmanes d’activitat més aviat minsa.

I què és això del meu jo digital? Doncs és tornar a publicar al Twitter amb una certa assiduïtat, tornar a penjar coses a Instagram, provar de revifar (amb moderació) el meu malaguanyat perfil de Facebook, tornar a escriure a un blog que necessita una remenada bastant gran. En definitiva, tornar a fer allò que em definia a la xarxa fa un temps.

Per tant, tornem del llarg viatge, deixem les maletes endreçades i la roba a la rentadora, i ens tornem a posar a omplir de contingut el meu espai virtual. ens llegim?

Alliberem la ceba!

Entre les moltes coses que hem fet a casa en aquests darrers mesos la Mabel i jo, una d’elles ha estat omplir el menjador de quadres. Uns els hem comprat, d’altres els hem dissenyat, però si n’hi ha un que per sobre de tots fa que ens sentim com a casa i ben sabadellencs, és el de la ceba.

El quadre, en una foto bastant retocada, feta des del mòbil i amb mala llum. en viu guanya molt!

El quadre en sí no té gaire misteri, però conté la silueta d’un dels símbols de Sabadell, la ciutat que m’ha acollit com a ciutadà des del mes de maig. I un cop penjat, i integrat amb la resta de quadres, he pogut veure que no queda tan malament, i que fins i tot a d’altres persones els podria agradar tenir-lo. Així que, tant si vols el quadre en el seu tamany original (15×10 cm) com en un format editable per poder fer els teus remixos, segueix els enllaços que et poso a continuació:

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Si t’agrada aquest quadre (o d’altres que pugui fer), considera pagar-me un cafetó!

Muntant un Moodle a Dreamhost VPS

Sóc client des de fa anys de Dreamhost, una empresa de hosting estatunitenca que es caracteritza per uns preus força raonables, per oferir ample de banda i allotjament il·limitat, i per tenir un servei tècnic molt eficient que ha respòs molt bé quan ho he necessitat. Actualment és el hosting que faig servir per als meus projectes personals i per alguns de comercials (que aviat veuran la llum), però mai havia provat de muntar quelcom prou gran com un Moodle en aquest servei. Fins ara, clar.

A proposta d’un company i amich de Pirates de Catalunya, he provat de muntar un Moodle al meu allotjament personal i aquests han estat els passos i el resultat final.

Soccer als Estats Units: del desconeixement al mainstream

Que això del soccer als Estats Units ha vingut per quedar-se ja no es discuteix. Després d’un inicis estranys, la Major League of Soccer – la lliga professional de futbol d’aquell país, ha aconseguit una estabilitat i un prestigi a dins del món futbolístic, com a mínim a dins de la seva pròpia federació (la CONCACAF). Amb una mitjana de poc més de 22.000 espectadors per partit, es situa com la setena lliga de futbol professional amb més espectadors als estadis, superant lligues com la francesa o l’argentina, i molt a prop d’assolir els números de les lligues italiana i mexicana. I la temporada del 2018 comença amb 23 equips, 16 dels quals juguen en camps de futbol construïts de forma específica per aquest esport. Pocs equips juguen ja en estadis de futbol americà o (pitjor encara) en camps de futbol encaixats en estadis de beisbol.

Però com funciona la MLS? Què la fa diferent de la resta de lligues europees o sud-americanes? Aquí us en faig cinc cèntims!

Una lliga basada en franquícies

El primer que sorprèn de la MLS és que els equips no poden baixar o pujar de divisió. Si el teu equip ha tingut una temporada fastigosa i ha perdut tots els partits, com a molt faran fora a l’entrenador o a mitja plantilla, però si s’ho pot pagar, seguirà a la MLS l’any vinent. Tal qual. Els llocs a la lliga es compren, i es mantenen si es poden pagar. Però a Estats Units això no és anormal: la NBA funciona igual, i la resta de campionats professionals també.

Ara bé, què significa això? Doncs que, per exemple, el campió de la que està considerada com la Segona Divisió estatunidenca (la USL, o United Soccer League) no puja a la MLS. És el campió de la segona, i ja està. Si mai aconsegueix reunir les condicions, i s’ho pot permetre, llavors pot demanar entrar a la MLS, i si l’hi concedeixen ja és a dins.

Una lliga amb tres trofeus

Per entendre els trofeus cal entendre com funciona la MLS en sí, en aquest cas com funcionava la MLS l’any passat amb 22 equips (l’any 2018 en té 23). Els equips, repartits en les dues conferències (est i oest) amb 11 equips cadascuna, havien de jugar 34 partits, repartits de la següent manera:

  • Dos partits contra cadascun dels equips de la seva conferència (això feien 20 partits)
  • Un partit contra els equips de l’altra conferència (això eren 11 partits més). Els equips juguen cinc o sis partits a casa, i cinc o sis a fora.
  • Dos partits extra contra tres equips de la seva conferència i un contra un de l’altre conferència, escollits de forma aleatòria (tres en total)

Cada partit dóna 3 punts en cas de victòria, un en cas d’empat i cap en cas de derrota. Els punts es van acumulant i al final de tot, els vuit primers classificats de cada conferència se’n van a la MLS Cup, uns playoffs on es van eliminant entre ells fins que només en queda un, que es proclama campió de lliga.

I aquí és on em direu: “Ja m’ha costat d’entendre, però és possible que un equip que quedi cinquè a la seva conferència pugui guanyar la lliga?” Doncs sí, és possible. I clar, això xoca. Per això, la MLS també té la Supporter’s Shield, un trofeu que s’atorga a l’equip que ha acabat amb més punts la temporada regular de les dues conferències. El que vindria a ser el campió de tota la vida en una lliga tradicional.

I falta un tercer, la Lamar Hunt Cup, que vindria a ser com la Copa Catalunya d’allà. En aquest trofeu, que organitza la Federació de Futbol, hi entren els equips de la MLS, la USL, la NASL (una lliga independent, considerada com una segona divisió alternativa i que està en risc de desaparèixer), i tot un reguitzell de lligues semiprofessionals i amateurs que conformen el que seria la Tercera Divisió.

El campió de la MLS Cup, el de la Supporter’s Shield i el de la Cup tenen plaça garantida a la CONCACAF Champions Club, igual que el campió del Campionat Canadenc, que juguen els equips canadencs que juguen a la MLS i a la USL (Montreal, Vancouver, Toronto i Ottawa).

Una lliga amb pedreres, drafts  i un complex sistema de fitxatges

Ho reconec, he intentat esbrinar el sistema de fitxatges dels equips de la MLS, i és tan, però tan complicat, que només em queda posar-vos el link a aquest article de Sports Illustrated, a veure si us aclariu. Només dir-vos que molts equips de la MLS tenen equips reserva (els famosos B de la lliga espanyola), o equips menors amb els que tenen tractes preferencials. A banda d’això cada any es fa un Draft amb jugadors universitaris que els equips poden escollir per després provar de fitxar. Sí, he dit provar de fitxar. Mireu-vos el link que us he passat i ho entendreu.

Una lliga amb rivalitats

Pot tenir rivalitats una lliga que només té 20 anys de vida? Doncs sí, i no són precisament suaus! Fins i tot hi ha equips que poden guanyar trofeus creats per les seves aficions només per demostrar que són millors que els de la seva zona. Imagineu que cada any hi hagués una Copa Barcelona que guanyés l’equip que quedés millor en els enfrontaments Barça – Espanyol!

Algunes de les rivalitats a la MLS són:

  • Tots contra Washington (DC United). És l’equip de la capital. ‘Nuff said!
  • Tots contra LA Galaxy. Són l’equip amb més diners i el que ha guanyat més lligues (cinc)
  • La Cascadia Cup, un trofeu creat per fans dels Seattle Sounders, els Portland Timbers i els Vancouver Whitecaps, que es dóna a qui hagi quedat millor en els partits que es juguin entre aquests tres equips de la MLS
  • Atlantic Cup, trofeu que es juga entre els NY Red Bulls i el DC United
  • California Clásico, trofeu que es juga entre els LA Galaxy i els San Jose Quakes ( a l’espera de que LAFC entri aquest any)
  • Texas Derby, trofeu que es juga entre el Houston FC i el  FC Dallas
  • 401 Derby: Toronto FC contra Montréal Impact, duel canadenc molt fort per raons polítiques, anomenat així per l’autopista que uneix les dues ciutats.

Una lliga que comença aquest tres de març

Una vegada vist tot això, sapigueu que la MLS comença oficialment aquest dissabte 3 de març amb l’enfrontament entre Toronto FC i Columbus Crew.  Per la seva banda, la USL comença amb un Rio Grande Valley FC contra Saint Louis. Jo personalment estaré atent a l’estrena de Los Angeles FC com a 23è equip de la MLS aquest diumenge contra Seattle, mentre que a la USL seguiré el partit que enfrontarà al FC Cincinnati contra Charleston Battery.

Com sempre, deixeu les vostres opinions i preguntes als comentaris. M’he deixat algunes coses (com per exemple què se n’ha fet dels Cosmos i d’altre equips mítics dels USA), però això potser dóna per un altre post.

Top 10 d’himnes nacionals que molen (amb lletra!)

Els espanyols de pro, aquells que s’emocionen amb els símbols nacionals i els ensenyen cada dos per tres, estan d’enhorabona: ha tornat a ser trending topic una lletra escrita per a la Marcha Granadera, l’himne oficial del Regne d’Espanya. Un dels dos únics himnes en tot el món que no tenen lletra (l’altre és Bòsnia). La lletra l’ha escrita Marta Sánchez, antiga icona sexual del pop més ensucrat dels anys 80 i digna competidora de Sabrina o Samantha Fox, que alguns s’han afanyat a recordar com aquella noieta que, juntament amb dues ballarines, va anar a animar amb un concert l’estada dels militars espanyols a la Guerra de l’Iraq.

Page 2 of 12

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén