Page 2 of 13

Directes i newsletters, explorant noves formes de connectar amb el món

La pandèmia, aquesta pandèmia maleïda que ens ha tingut reclosos a casa més d’un any (amb honroses o poc honroses excepcions) ens ha canviat moltíssimes coses. Ens ha fet descobrir els balcons com a espais d’oci i lleure, ens ha fet veure que la cuina no és només per fer pasta o arròs bullit, i fins i tot ens ha reconciliat amb elements com la tele a través de maratons gairebé incansables de sèries. Continue reading

Reinicio el meu canal a Youtube

Sempre havia tingut el cuquet de tenir el meu canal de Youtube: un lloc on poder gravar vídeos explicant les meves coses i, per què no dir-ho, satisfer una mica el meu ego també. El problema? Que fins ara no havia tingut ni el temps ni les eines per fer-ho amb un mínim de qualitat.

Les eines? una càmera decent al mòbil, un micròfon i un trípode per al telèfon. El temps? El que he tingut durant la pandèmia i ambb la meva recent paternitat. Les ganes? Totes! Els temes? Bé, ja els anirem trobant.

De moment ja tinc una minicareta d’entrada, i idees per fer com sis vídeos més. Si no et vols perdre cap d’aquests vídeos, estigues atent a les meves xarxes socials o, millor encara, subscriu-te a meu canal.

Per què podria acabar votant al PSC?

Ai, amichs que em llegiu en aquest format, sembla que ha arribat el moment de la revelació que li arriba a tothom un cop ha arribat a certa edat. Després d’una carrera política bastant àmplia (tot i que no prou àmplia com per guanyar-me la vida a cap consell d’administració o a la taula de qualsevol tertúlia radiofònica), i després d’haver confrontat totes les possibles visions de l’independentisme (des de les més dretanes o neoliberals fins a les típicament antisistema, feministes i anticapitalistes), al final me n’he adonat del profund fangar en el que sembla que l’independentisme nostrat li agrada arrebossar-s’hi. Els uns pels altres, i els teòrics 18 mesos, els referèndums, les revolucions dels somriures, les multitudinàries diades i demés han quedat en no res. Com dirien els castellans, agua de borrajas. Al final tenim una autonomia més intervinguda que mai, un president a l’exili, un altre inhabilitat, un en funcions, i el que se suposa que hagi de sortir de les eleccions del proper 14 de febrer.

Sembla lògic que veient tot això, un giri la mirada cap aquell bàndol que normalment percebia com a enemic: el famós bàndol constitucionalista. Veient l’espectre de partits que el conformen, la situació tampoc és gaire millor: hi ha un PP escaldat per anys de baixos resultats, un Ciutadans en caiguda lliure i un VOX que fot més por que una pedregada. A més, servidor tampoc ha simpatitzat mai amb la dreta, de manera que l’espectre de partits a qui votar es redueix molt: o Podem o el PSC.

I desenganyem-nos: per molt bé que ens caiguin els comuns (excepte si vius a Barcelona), mai els hem vist com una proposta seriosa de govern. Antisistema de postín que obliden els seus ideals un cop aconsegueixen la poltrona, semblen condemnats a desoïr de forma constant a les seves bases i votants. Vols una derogació de la reforma laboral? Calla, millor et planto un parell de superilles i et pinto els carrers de colors. Política chupiguai.

Així doncs, què em queda? Doncs fàcil, el PSC. I aquestes són les meves raons per votar-los:

  1. Han demostrat sobradament que els seus líders tenen altes capacitats de gestió. Només cal veure com molts d’ells, degut al seu talent innat, han acabat de consellers a grans empreses del IBEX, que segurament es deuen barallar pels seus serveis.
  2. Compleixen amb allò que prometen. Potser no amb allò que prometen als seus votants, sinó a allò que prometen a qui els ha deixat diners, espais d’opinió i influència per arribar al poder. Així doncs, podem dir que és un partit de paraula.
  3. En la qüestió nacional, o en temes com la forma o reforma de l’estat, ells sempre han estat congruents amb allò que porten defensant des del 1982: no hi ha millor forma de ser republicà que tenint una monarquia parlamentària. La bandera amb la franja lila queda molt bé el dia 8 de març (ja sabeu, el toc lila).
  4. I Catalunya? Bé, saben què és el català (és allò que xerren anecdòticament a Madrid perquè els compis puguin dir que tienen un amigo catalán), i no estan en contra ni de l’ensenyament en català, ni del seu ús a les institucions, ni de la seva promoció. Bé, tècnicament parlant, probablement tampoc hi estiguin a favor, sobretot certs sectors aficionats a passar el ribot, però no es pot demanar tot en aquesta vida.

Així doncs, tenim un partit d’esquerra light (ideal per gent de la meva edat, que comencem a demanar-ho tot light per vigilar la pressió), compromès amb la seva paraula, congruent amb els seus ideals i que no pensa destruir el llegat cultural i lingüístic de Catalunya. Amb ells, segurament tornarem a tenir una economia de Champions League i, si tot va bé i no ens movem gaire, potser tornen a engegar projectes il·lusionants com dur el Senat a Barcelona (segurament en alguna superilla) o un nou projecte olímpic com el del 92, projectes que segurament ens ajudaran a fer eficients les xarxes de rodalies, a acabar les faraòniques infraestructures iniciades, i a acabar amb el “a por ellos” intrínsec que hi ha a la vella pell de brau.

I si no, doncs s’enterra en cal viva i avall. Total, no seria el primer cop que ho facin…

Doncs sí, al final tinc un podcast

Al final, resulta que embarcar-se en un projecte de creació d’un podcast sobre l’esperanto i el seu món no semblava un projecte tan complicat d’abordar. Quan un ja té una mínima idea de què vol dir i de com ho vol dir, té una tarda d’inspiració per escriure un guió i certes idees de disseny per fer una caràtula, una petita web i poca cosa més, el projecte surt una mica rodat. I si a més compta amb l’ajuda desinteressada de gent tan meravellosa com la Mabel per dur les xarxes socials i plantejar dubtes que després responem en direcvte, doncs millor que millor!

Sí, al final Hej Fraĉjo (pronunciat “hey fratxo”) ja és una realitat: un podcast on em dedicaré a parlar una mica de tot el món que rodeja la Internacia Lingvo. Parlaré de música, de literatura, de xarxes, de trobades d’esperantistes, de “frikades” relacionades amb aquest món i fins i tot d’altres llengües artificials que, amb major o menor èxit, li han volgut disputar el tron de llengua internacional a l’esperanto. De moment, com ja vaig dir en un post anterior, em marco una fita assolible: deu capítols, una primera temporada plena de contingut. Tot i així, tinc en ment més episodis, però ja veurem si els deixo com a continuació de la primera temporada, o m’embarco en una segona.

De moment, em quedo amb diverses coses molt positives: l’adrenalina i els bons sentiments que em queden al cos després de gravar un episodi, l’alegria immensa que em produeix poder-ho compartir amb la meva dona (i qui sap si amb la meva filla no-nata), i el bon rotllo que es genera al meu voltant un cop ho publicito. També em quedo amb els pocs inconvenients tècnics que m’han sorgit, ja que m’ajuden a aprendre.

Va, deixem els rotllos per més endavant. Podeu trobar el podcast a la web del projecte i als serveis de podcasting següents:

Un podcast? I perquè no?

Des de ben petit, els meus records van acompanyats de la ràdio: esmorzars amb un joveníssim Alfons Arús i amics al seu boig “Arús con leche”, berenars de cap de setmana amb el Carrussel Deportivo i la quiniela ja de més jove, nits d’insomni amb programes com “Prohibit als pares”, o ja més recentment matinades per anar a la feina amb en Basté al cotxe. Sempre he tingut a l’abast una ràdio, un mitjà que em permetia estar informat i entretingut mentre feia altres coses com esmorzar, conduir, veure partits de futbol, etc. Sempre he acudit a la ràdio quan em calia estar actualitzar sobre un tema de l’actualitat, quan he volgut seguir minut a minut una jornada històrica, o quan m’he sentit sol i necessitava una veu al meu costat.

I amb aquest mitjà sempre he tingut una relació com d’amor platònic: me l’estimo, però no sé si valc prou per ella. Hauria fet el pas de jove de provar d’entrar a alguna ràdio (en vaig tenir alguna oportunitat), però en el darrer moment sempre me n’he desdit. Ves a saber si es tractava del de sempre: manca de valor de fer el darrer pas. O potser és que analitzava tant els pros i contres, les meves pròpies deficiències com a persona i les exigències d’un mitjà com la ràdio, que me n’acabava desdint.

I llavors, com amb moltes altres coses, Internet va venir per posar cap per avall el meu món. Un cop aquesta tecnologia es va fer popular i ja era extremadament fàcil accedir-hi des de casa, amb ella van arribar nous formats que, basats en la vella coneguda fórmula radiofònica, la feien accessible les 24 hores del dia. Neixien els podcasts, i es van començar a popularitzar com l’alternativa popular i una mica casolana dels programes de ràdio més convencionals.

Vaig començar a interessar-me per aquest món, em vaig començar a subscriure (i dessubscriure) de molts podcasts durant molt de temps, i sempre em produïen la mateixa sensació: un sentiment de saber que si quatre persones qualssevol podien fer un podcast amb mitjans limitats i arribar ben lluny, jo en el fons també podia. Només calia trobar els mitjans, el temps i, sobretot, el tema.

Els mitjans no van trigar gaire a arribar. Amb el meu portàtil amb Linux ja tenia una eina com Audacity que em permetria gravar els meus àudios i ajustar-los com calgués, i trobar un micro mitjanament decent tampoc va ser un problema. El temps ja seria més difícil de trobar, sobretot donades les meves mancances a l’hora de gestionar-me el meu propi temps. Ja només calia trobar el tema i creia que ja l’havia trobat quan vaig creure que podia fer un podcast sobre una de les meves dèries: les bandes sonores de pel·lícules. Al cap i a la fi, no hi havia cap podcast en català sobre això. I em vaig equivocar.

Un començament fluix i una acollida més aviat escassa van condemnar el meu podcast a l’ostracisme primer, i a l’abandonament després. Però, com diu el gran Enric Botella al seu vídeo de Youtube sobre la paràlisi per sobreanàlisi, potser el meu problema era que les meves expectatives (o possiblement el meu gust a l’hora d’escoltar podcasts) estaven molt allunyats de la meva tècnica a l’hora de fer-lo, i per això ho veia com un xurro. Potser només em calia persistir.

I això és el que vull fer amb la meva nova aventura com a podcaster: vull engegar un podcast en català sobre l’esperanto i el seu món. Un podcast de divulgació sobre un tema prou concret i alhora prou desconegut com perquè sigui únic. I vull planificar-lo prou com perquè d’aquí en surti, com a mínim, una primera temporada de deu capitols. Deu petites proves de que sóc capaç de fer allò que crec que sé fer, i que mai m’he atrevit a dur a terme.

Foto de Dmitry Demidov a Pexels

Cal que Espanya tingui una llengua oficial?

Corria l’any 1977 a Espanya. Després de 39 anys de dictadura franquista i de dos anys molt convulsos i incerts, a Espanya s’estava preparant l’esborrany del que acabaria sent la Constitució de 1978, la constitució “que nos dimos entre todos”. Aquella magna llei havia de servir com a llei fonamental d’un nou estat democràtic, però alhora havia de mantenir intactes certes “obvietats”, com la unitat de l’estat, la forma de monarquia (hereva del franquisme) i, entre d’altres coses, l’oficialitat de la llengua castellana a tot l’estat, a través d’un article, el tercer, que deia i diu el següent: Continue reading

Justícia lingüística

Vull començar aquest post parlant de justícia. Però no de justícia tal i com estem acostumats darrerament. Vull parlar de justícia lingüística. I sí, aquest és el punt on la majoria deixeu de llegir, per molt que us demani que no. Però si seguiu, us prometo que el tema us interessarà. Així doncs, comencem.

Començo amb una pregunta que farà que em deixin de llegir tots els professors d’anglès i m’omplin de “no m’agrada” el post: per què heu estudiat anglès? Per què us heu apuntat a classes d’anglès a acadèmies per mirar de perfeccionar el vostre nivell? O espera, que encara ho podem dir pitjor: si sou catalanoparlants a casa, a l’escola, amb els amics i en pràcticament tots els vostres espais, per què parleu castellà? Més ben dit, com és que sabeu castellà?

No faig les preguntes perquè sí: penseu que durant força temps a la vostra vida heu dedicat temps i esforços a aprendre dues llengües que, per alguns de vosaltres, no són les vostres llengües maternes, i tot i que les motivacions poden ser diferents, en el fons de tot hi ha la mateixa idea: us les han imposat. Abans de que us esvereu i comenceu a cremar contenidors totalment indignats, deixeu-me que us expliqui una mica de què va això de la justícia lingüística i la recerca d’un idioma universal.

De tota la vida, des de que la humanitat és humanitat, hem sentit la necessitat de comunicar-nos. La pena és que cada tribu, cada grup d’humans vam decidir comunicar-nos entre nosaltres fent servir un idioma diferent a cada lloc. I la cosa anava més o menys bé fins que vam necessitar comunicar-nos amb d’altres grups, amb d’altres comunitats. Ai las! Com ens ho fem per comunicar-nos amb algú que no ens entén?

Doncs bé, al final, com que els humans som com som, vam trobar dues formes bàsiques de fer-nos entendre amb la gent que no parlava el nostre idioma: o bé els guanyàvem en combat, i per tant els imposàvem la llengua a base de mastegots, o bé teníem tants diners que els dominàvem econòmicament i la resta de pobles ens acceptaven com a amos i, per tant, assumien la nostra llengua.

I si hi penseu una mica, molts catalanoparlants parlem castellà per la primera raó, i anglès per la segona. Però no cremeu contenidors, que pobrets pateixen.

I això és el que es denomina una “lingua franca”, una llengua universal de comunicació. De fet, l’anglès s’ha posicionat com la “lingua franca” mundial des de fa ja uns quants anys. és la que es fa servir en els congressos internacionals, és la que tothom aprèn per viatjar per tot el món (fins i tot a països on l’anglès no és llengua ni oficial) i fins i tot és una de les llengües de treball de la Unió Europea (juntament amb el francès i l’alemany). I dic llengües de treball, perquè ja sabem que de llengües oficials n’hi ha 27 (el català no hi és), però de llengües per treballar internament només n’hi ha tres.

I què, em direu? Què suposa tot això? Doncs us poso una situació: imagineu un congrés de medicina internacional on s’ajunten un català, un japonès, un francès i un rus (ja sé que sembla un acudit, però no). Els quatre són eminències en el seu camp i xerren animosament durant el còctel de benvinguda. I els quatre fan servir l’anglès per comunicar-se, un idioma que tots han hagut d’aprendre a banda de la seva llengua materna, i que els quatre parlen amb diferents nivells de domini (i amb quatre accents diferents, és clar).

Però durant el sopar, els quatre metges amics nostres comparteixen taula amb un metge britànic. La llengua no és un problema, els quatre parlen (més o menys) anglès, però un dels cinc no ha de fer cap esforç per parlar una llengua que no és la seva. De fet, n’hi ha quatre que han hagut d’esforçar-se molt per aprendre un idioma que un dels cinc té com a llengua materna. I creieu-me, el metge anglès parlarà anglès molt millor que els altres perquè porta parlant-ho tota la seva vida: pensa en anglès, somnia en anglès, treballa en anglès (i si m’apureu, fa l’amor en anglès, quan ho fa).

Penseu-hi: és just això? Seria més just si enlloc de l’anglès l’idioma mundial, la “lingua franca” acceptada per tothom fos l’alemany o el castellà (o el català? Imagineu-vos!) Malauradament, no. El problema el tindríem igual. Lingüísticament parlant, no seria just.

Per tant, la justícia lingüística és allò que que ens fa pensar que un idioma universal hauria de ser un idioma neutre (que no fos propietat o representatiu de cap cultura), fàcil (el més regular possible, fàcil d’aprendre) i just (que tothom el tingués com segona llengua). Un idioma que ens ajudés a preservar totes les llengües del món perquè així cap llengua nacional s’imposés sobre qualsevol altra. Exacte, un idioma com l’esperanto, que permetés que els cinc metges del sopar anterior parlessin al mateix nivell en una llengua auxiliar pels cinc.

Què en penseu? Dieu la vostra als comentaris!

IDCat, Linux i programari lliure: una relació impossible?

Quan va començar a caminar l’Administració electrònica, un es pensava que podria ser feliç fent tràmits administratius de forma telemàtica sense haver de moure’s del despatx o de casa, o fins i tot a milers de quilòmetres de distància. Però, ai las! Quan resulta que t’has d’enfrontar a l’administració oberta amb el teu portàtil amb Linux i el teu programari lliure, les coses es poden arribar a torçar bastant.

Aquest article pretén ser l’explicació de la meva vivència particular amb el certificat digital Catcert (el famós idCat) i el meu portàtil amb Ubuntu. Des del procés de sol·licitud fins a l’aplicació final, aniré explicant amb què m’he anat trobant i com ho he acabat resolent.

Demanant el certificat digital

El procés de demanar el certificat és força senzill. La mateixa pàgina et permet triar si vols sol·licitar el certificat online, amb un formulari molt fàcil d’omplir, o bé presencialment a qualsevol de les oficines d’Atenció Ciutadana dels ajuntaments. Jo, com que sóc un noi molt digital, vaig preferir omplir el formulari online, que s’omple en uns dos o tres minuts, i registrar la petició per anar més ràpid al segon tràmit presencial.

Anar al formulari de petició del IdCat

Un cop feta la petició formal, queda acabar de fer la petició presencialment. Cal demanar hora a un OAC (pot ser qualsevol) i demanar de fer aquest tràmit. Un cop us hagin demanat presencialment un número de quatre xifres que només vosaltres coneixereu, el funcionari de torn fa una sèrie de gestions i voilà: us entrega un paper amb les instruccions per descarregar el vostre certificat digital.

Amb aquest paper i un bon munt d’esperança i il·lusió, em disposo a instal·lar el certificat al meu ubuntet.

Descarregant el certificat digital

Les instruccions del paper diuen, en el seu primer punt, que cal anar a una web per descarregar el certificat i que no es pot fer des d’un dispositiu mòbil. Deixant de banda consideracions sobre si cal aprofitar que tothom té un mòbil per identificar-se, decideixo que el meu portàtil no és un dispositiu mòbil, i que per tant m’ho podré descarregar.

Com anava d’errat!

El primer que et diu la pàgina en qüestió és que necessites descarregar el certificat des d’un ordinador amb Internet Explorer.

Sí, Explorer. El famós navegador de Microsoft que la mateixa Microsoft s’està encarregant d’eliminar. Ara digues-me com puc tenir jo un Explorer funcionant amb el meu Ubuntu.

Per sort, hi ha dues opcions pels ubuntaires de tenir un Explorer funcional:

Amb molta paciència i una canya, es pot arribar a tenir un Explorer a Ubuntu, però llavors arriba la “puntilla”: resulta que també es necessita Java. De fet, la màquina virtual de Java. I jo aquí ja m’he posat les mans al cap i m’he rendit. Ho sento, però crec que són massa coses a fer perquè sigui un sistema fàcil i accessible a la ciutadania en general (o almenys per la ciutadania que aposta pel programari lliure).

Total, que al final he buscat un ordinador amb Windows, he descarregat el certificat, l’he exportat a un pendrive seguint aquestes instruccions i l’he pogut posar al meu llapis de memòria personal. Així, ja tinc el meu certificat digital al meu Ubuntu amb Firefox.

Conclusions

Tot i que després és molt útil i serveix per un munt de consultes, gestions i tràmits telemàtics amb les administracions locals i centrals catalanes, la instal·lació del Certificat Digital un cop demanat està molt pensada per un tipus d’usuari concret, i no tant per la ciutadania en general. Massa clicks, massa complicacions, poca sensació de comoditat en tot plegat. No veuríeu espais de millora com, per exemple, que la Generalitat l’oferís de forma fàcil a tothom a partir dels 18 anys? O que el fessin realment cross platform, o vinculat a una app que et poguessis instal·lar al teu mòbil de forma fàcil? Parlo des de l’ignorància tecnològica, però si realment volem una administració digital propera a la ciutadania, posem-ho realment fàcil!

P.D. He obviat la informació relativa al tràmit que volia fer. el fet és que volia el certificat per demanar una documentació a l’Ajuntament de Barcelona. La seva web de tràmits online només permet utilitzar Explorer o Safari, ja que necessita la Java VM per poder signar electrònicament documents. Sort que ja ni ho he provat amb Ubuntu amb Chrome o Firefox…

Munta el teu web a Can Pineda!

A Can Pineda (la meva llar digital) tinc un problema: tinc un munt d’espai desaprofitat, un munt d’habitacions que podrien estar ocupades, i de moment només hi tinc un parell d’inquilins vivint-hi. I com que les cases sempre estan més vives si hi ha més gent, he pensat en oferir casa meva a qui ho necessiti.

Així doncs, si tens pensat tenir una web amb un domini propi, i no saps on allotjar-la, podem parlar-ne!

T’ofereixo el següent:

  • Un hosting (empresa d’allotjament) que de moment no m’ha fallat en més de quatre anys que estic amb ells
  • T’ajudo a preparar el teu espai: si vols un WordPress, el muntem. Vols una web estàtica? Entre els dos la preparem. Tu te les apanyes sola? Jo et dono un usuari FTP i tu fas el que necessitis.
  • Tens un domini? No hi ha problema, el redirigim al servidor. Que vols un correu electrònic? El fem, cap problema!
  • Si hi ha problemes, jo t’ajudo: parlo amb el servei tècnic, instal·lo el que necessitis, i em poso el mono de paleta / lampista / electricista.
  • Un preu més que assequible: 10€ a l’any, i afegim 15€ si vols algun servei més.
  • Si entens una mica, tinc PHP 7.3, MySQL i Cloudflare. La resta de coses, les anem discutint per mail.

Així doncs, si vols venir a viure a Can Pineda, deixa’m un missatge a enricpineda@gmail.com o envia’m un missatge per Twitter o Instagram. I parlem!

De tornada

Diuen que la millor part d’una aventura és la tornada (o almenys això diuen Els Amics de les Arts a la seva cançó “El Matrimoni Arnolfini“), però el que no diuen és que tornar també pot ser dur, sobretot després d’un període llarg d’inactivitat. I ara jo em trobo així, provant de connectar amb el meu jo digital després de gairebé tres setmanes d’activitat més aviat minsa.

I què és això del meu jo digital? Doncs és tornar a publicar al Twitter amb una certa assiduïtat, tornar a penjar coses a Instagram, provar de revifar (amb moderació) el meu malaguanyat perfil de Facebook, tornar a escriure a un blog que necessita una remenada bastant gran. En definitiva, tornar a fer allò que em definia a la xarxa fa un temps.

Per tant, tornem del llarg viatge, deixem les maletes endreçades i la roba a la rentadora, i ens tornem a posar a omplir de contingut el meu espai virtual. ens llegim?

« Older posts Newer posts »

© 2022 Enric Pineda

Theme by Anders NorenUp ↑