El meu blog, el meu món

Categoria: Cultura

Parlem del nudisme

Comencem pel començament, ras i curt: el nudisme mola. Per començar és la forma més natural que té un de remullar-se, ja que encara he de conèixer algú que em digui que li agrada ficar-se a la dutxa vestit, per posar un exemple. I deixant de banda avantatges econòmics (t’estalvies diners en vestits de bany), estètics (no te queden marques blanques al final de l’estiu) i mèdics (el fet de no dur quelcom humit entre les cames més temps del normal redueix les possibilitats d’agafar infeccions d’orina, sobretot en el cas de les dones), practicar el nudisme et fa entrar en una mena de comunitat on al final acabes coneixent gent més enllà d’allò que la seva roba i complements et deixen entreveure. Ja pots ser un jutge del Tribunal Suprem, un empresari millenial d’èxit o un mileurista: a la platja nudista ets igual que la resta, un homo sàpiens com tots.

Malauradament, allò que hem redescobert com a part de la nostra naturalesa ho hem hagut de “protegir” legalment per evitar que entri en conflicte amb algunes característiques humanes força indesitjables. D’una banda, una societat que hipersexualitza els cossos nus, sobretot els femenins, empeny a un gran nombre de curiosos / voyeurs a anar a la platja nudista a omplir les seves ments d’imatges fantasioses. Aquesta actitud fa que en alguns casos ni aquestes platges es puguin considerar espais segurs per a les dones, tot i que en molts casos s’ha de dir que la mateixa comunitat practicant, sobretot els que ja porten anys, se n’adonen de la presència d’aquests éssers a les platges i els acaben fent fora.

D’altra banda, és curiós com el sentit del pudor i de la vergonya és una arma de doble full quan es tracta el tema de la convivència entre nudistes i tèxtis (aquells que porten una mica de roba per sobre). Sembla com molt acceptat que els espais nudistes són espais integradors, on la gent tèxtil ha de ser benvinguda sense obligar-los a treure’s el vestit de bany. Tanmateix, els espais no nudistes no tenen aquest talant integrador, i tot i que explícitament no està regulat que un hi hagi d’anar vestit, provar de fer nudisme en un d’aquests espais no està gaire ben vist. De les 350 platges catalanes inventariades per la Generalitat de Catalunya, una seixantena són espais naturistes (un 17%), i en aquesta seixantena els tèxtils tenen el mateix dret que els nudistes a gaudir de la platja. No és quelcom injust?

En resum, si no ets nudista o naturista, sigui per les raons que siguin, et recomano dues coses: no vagis als espais nudistes a fer el “mirón” si no vols endur-te alguna pedrada de propina, i si hi acabes anant fes el favor de treure’t el banyador. Et sentiràs més lliure, i respectaràs a la comunitat que s’aplega allà. I si no et sents còmode, tranquil! Tens encara 290 platges a tota Catalunya per poder-te remullar tot protegint la teva intimitat de mirades d’altres.

Ets nudista / naturista? Explica’m la teva experiència als comentaris. O per xarxes. Tu mateix!

Un podcast? I perquè no?

Des de ben petit, els meus records van acompanyats de la ràdio: esmorzars amb un joveníssim Alfons Arús i amics al seu boig “Arús con leche”, berenars de cap de setmana amb el Carrussel Deportivo i la quiniela ja de més jove, nits d’insomni amb programes com “Prohibit als pares”, o ja més recentment matinades per anar a la feina amb en Basté al cotxe. Sempre he tingut a l’abast una ràdio, un mitjà que em permetia estar informat i entretingut mentre feia altres coses com esmorzar, conduir, veure partits de futbol, etc. Sempre he acudit a la ràdio quan em calia estar actualitzar sobre un tema de l’actualitat, quan he volgut seguir minut a minut una jornada històrica, o quan m’he sentit sol i necessitava una veu al meu costat.

I amb aquest mitjà sempre he tingut una relació com d’amor platònic: me l’estimo, però no sé si valc prou per ella. Hauria fet el pas de jove de provar d’entrar a alguna ràdio (en vaig tenir alguna oportunitat), però en el darrer moment sempre me n’he desdit. Ves a saber si es tractava del de sempre: manca de valor de fer el darrer pas. O potser és que analitzava tant els pros i contres, les meves pròpies deficiències com a persona i les exigències d’un mitjà com la ràdio, que me n’acabava desdint.

I llavors, com amb moltes altres coses, Internet va venir per posar cap per avall el meu món. Un cop aquesta tecnologia es va fer popular i ja era extremadament fàcil accedir-hi des de casa, amb ella van arribar nous formats que, basats en la vella coneguda fórmula radiofònica, la feien accessible les 24 hores del dia. Neixien els podcasts, i es van començar a popularitzar com l’alternativa popular i una mica casolana dels programes de ràdio més convencionals.

Vaig començar a interessar-me per aquest món, em vaig començar a subscriure (i dessubscriure) de molts podcasts durant molt de temps, i sempre em produïen la mateixa sensació: un sentiment de saber que si quatre persones qualssevol podien fer un podcast amb mitjans limitats i arribar ben lluny, jo en el fons també podia. Només calia trobar els mitjans, el temps i, sobretot, el tema.

Els mitjans no van trigar gaire a arribar. Amb el meu portàtil amb Linux ja tenia una eina com Audacity que em permetria gravar els meus àudios i ajustar-los com calgués, i trobar un micro mitjanament decent tampoc va ser un problema. El temps ja seria més difícil de trobar, sobretot donades les meves mancances a l’hora de gestionar-me el meu propi temps. Ja només calia trobar el tema i creia que ja l’havia trobat quan vaig creure que podia fer un podcast sobre una de les meves dèries: les bandes sonores de pel·lícules. Al cap i a la fi, no hi havia cap podcast en català sobre això. I em vaig equivocar.

Un començament fluix i una acollida més aviat escassa van condemnar el meu podcast a l’ostracisme primer, i a l’abandonament després. Però, com diu el gran Enric Botella al seu vídeo de Youtube sobre la paràlisi per sobreanàlisi, potser el meu problema era que les meves expectatives (o possiblement el meu gust a l’hora d’escoltar podcasts) estaven molt allunyats de la meva tècnica a l’hora de fer-lo, i per això ho veia com un xurro. Potser només em calia persistir.

I això és el que vull fer amb la meva nova aventura com a podcaster: vull engegar un podcast en català sobre l’esperanto i el seu món. Un podcast de divulgació sobre un tema prou concret i alhora prou desconegut com perquè sigui únic. I vull planificar-lo prou com perquè d’aquí en surti, com a mínim, una primera temporada de deu capitols. Deu petites proves de que sóc capaç de fer allò que crec que sé fer, i que mai m’he atrevit a dur a terme.

Foto de Dmitry Demidov a Pexels

Cal que Espanya tingui una llengua oficial?

Corria l’any 1977 a Espanya. Després de 39 anys de dictadura franquista i de dos anys molt convulsos i incerts, a Espanya s’estava preparant l’esborrany del que acabaria sent la Constitució de 1978, la constitució “que nos dimos entre todos”. Aquella magna llei havia de servir com a llei fonamental d’un nou estat democràtic, però alhora havia de mantenir intactes certes “obvietats”, com la unitat de l’estat, la forma de monarquia (hereva del franquisme) i, entre d’altres coses, l’oficialitat de la llengua castellana a tot l’estat, a través d’un article, el tercer, que deia i diu el següent:

Top 10 d’himnes nacionals que molen (amb lletra!)

Els espanyols de pro, aquells que s’emocionen amb els símbols nacionals i els ensenyen cada dos per tres, estan d’enhorabona: ha tornat a ser trending topic una lletra escrita per a la Marcha Granadera, l’himne oficial del Regne d’Espanya. Un dels dos únics himnes en tot el món que no tenen lletra (l’altre és Bòsnia). La lletra l’ha escrita Marta Sánchez, antiga icona sexual del pop més ensucrat dels anys 80 i digna competidora de Sabrina o Samantha Fox, que alguns s’han afanyat a recordar com aquella noieta que, juntament amb dues ballarines, va anar a animar amb un concert l’estada dels militars espanyols a la Guerra de l’Iraq.

Cultura, models alternatius de producció i política

Tal i com no deixo de repetir, sóc un pirata. Un del segle XXI, és clar, no pas un corsari amb la pell atrotinada pel salitre i el sol i mancat d’un ull. Sóc un polític pirata d’aquells que se suposa que ho vull tot gratis i sense copyrights (incloure riures enllaunats aquí).

Però també m’agrada la cultura, i per això m’he unit a un grup de persones que va fent aportacions de forma periòdica perquè l’amic Pol Sedierta ens regali peces de la seva creació literària. La seva darrera novel·la, “Res a perdre”, ja la tenim en exclusiva els membres d’aquest selecte grup, i vosaltres en podeu llegir el primer capítol (i apuntar-vos al nostre club) en aquest enllaç: https://www.patreon.com/posts/capitol-1-de-res-6449841.

Amb això què vull dir? En primer lloc, que hi ha formes alternatives de fer cultura, difondre-la i sentir-se recompensat en la seva justa mesura. En segon lloc, que amb l’arribada i la popularització de les noves tecnologies això s’ha fet cada cop més fàcil, però hem d’anar en compte si no volem que es torni a repetir el mateix episodi de fa 500 anys amb la invenció de la impremta (hi ha un llibre molt interessant de Rick Falkvinge i Christian Elgström en el que explica tot el moviment de les elits per evitar la propagació de la cultura, el coneixement i les idees a través de la impremta). I en tercer lloc, que els models productius de cultura són canviants, es van acomodant als vells temps, i la política, en aquest cas cultural, no pot quedar-se’n al marge. Cal el suport de les classes dirigents als nous models productius en l’àmbit cultural, i també cal un canvi de mentalitat respecte als avenços tecnològics: no són amenaces, sinó oportunitats.

Què en penseu? Deixeu les vostres opinions als comentaris i fem debat!

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén