La pandèmia, aquesta pandèmia maleïda que ens ha tingut reclosos a casa més d’un any (amb honroses o poc honroses excepcions) ens ha canviat moltíssimes coses. Ens ha fet descobrir els balcons com a espais d’oci i lleure, ens ha fet veure que la cuina no és només per fer pasta o arròs bullit, i fins i tot ens ha reconciliat amb elements com la tele a través de maratons gairebé incansables de sèries.
Categoria: General
Diuen que la millor part d’una aventura és la tornada (o almenys això diuen Els Amics de les Arts a la seva cançó “El Matrimoni Arnolfini“), però el que no diuen és que tornar també pot ser dur, sobretot després d’un període llarg d’inactivitat. I ara jo em trobo així, provant de connectar amb el meu jo digital després de gairebé tres setmanes d’activitat més aviat minsa.
I què és això del meu jo digital? Doncs és tornar a publicar al Twitter amb una certa assiduïtat, tornar a penjar coses a Instagram, provar de revifar (amb moderació) el meu malaguanyat perfil de Facebook, tornar a escriure a un blog que necessita una remenada bastant gran. En definitiva, tornar a fer allò que em definia a la xarxa fa un temps.
Per tant, tornem del llarg viatge, deixem les maletes endreçades i la roba a la rentadora, i ens tornem a posar a omplir de contingut el meu espai virtual. ens llegim?
Farà uns quatre anys, a casa estàvem en ple procés de tria d’escola per la meva filla Laura. És una decisió important, així que vam visitar la totalitat de les escoles del barri, tant públiques com concertades. Després de veure les instal·lacions, els plans d’estudi i els models educatius, ja gairebé estàvem decidits, però vam decidir donar una darrera oportunitat a una escola que no havíem vist fins llavors: l’Escola Montfalgars.
Sembla complicat haver d’argumentar per què un partit polític com Pirates de Catalunya necessita obrir un procés de refundació quan amb prou feines compta amb 8 anys de vida. Un està acostumat a sentir de processos de refundació de partits que tenen dècades de vida i molt recorregut polític a les esquenes. Socialistes, convergents, populars… tots han passat per processos de refundació derivats de la gran quantitat d’anys que fa que governen ens grans i petits. I Pirates no entraria en aquesta categoria.
Són coses que passen: un dia te n’adones que portes un estil de vida allunyat del que seria recomanable i al cap de dos mesos estàs pensant en que ja ets capaç de fer 5 quilòmetres en poc menys de 30 minuts. Si teniu curiositat per saber com m’ho he fet per fer aquesta progressió, seguiu llegint i aprendreu.
Pirates de Catalunya, el partit on milito i del que tinc l’honor de ser el portaveu, porta debatent dues setmanes el paper que ha de tenir a les eleccions del 20 de desembre al Congrés dels Diputats. Aquest debat ha culminat avui mateix amb la publicació d’una votació, a la qual estan cridats tots els pirates, per decidir si PIRATA.CAT ha de renunciar a presentar-se a aquestes eleccions.
Sí, estem decidint si renunciem. Això implica afirmar que com a partit polític la nostra postura per defecte davant de qualssevol eleccions seria presentar-nos. Aquest punt és important, i fa més acurada la votació que estem duent a terme, enfront d’altres votacions que havíem fet en el passat i que havien generat dubtes en quant a la seva interpretació.
Prendre aquesta decisió no és fàcil. Hi ha un munt de factors a favor de no presentar-nos, i un munt de factors en contra, i tots es poden respondre en igualtat de condicions. Hom pot pensar que renunciar a presentar-nos és el primer pas cap a la desaparició, però per una altra banda ens dóna més temps per reforçar la nostra presència a través d’activitats paral·leles a l’activitat electoral. I els arguments a favor de deixar córrer aquesta contesa electoral agafen més pes quan un analitza la situació del partit, que no pot contrarrestar la manca d’efectius per molta il·lusió que hi posem. No és res dolent: aquesta reflexió ens ha ajudat a alguns de nosaltres a comprendre que, abans de posar-nos-hi a fons en una nova campanya, ens hem de cuidar a nosaltres mateixos, mirar-nos al mirall i explorar les possibilitats de creixement que tenim.
Hi ha projectes il·lusionants a l’horitzó, tenim l’experiència de territorials que funcionen i estan molt engrescades. I encara que estiguem debilitats per una campanya electoral com la darrera, estic segur que tenim el potencial per tornar a donar guerra en el futur. Amb les idees pròpies més clares, i noves idees incorporades.
I sí, he votat a favor de renunciar. Però només a les eleccions, no a Pirates.
Doncs sí, després d’una votació força interessant, no només pel nivell de participació sinó per les fluctuacions que hi va haver fins al resultat final, els Pirates de Catalunya hem decidit que ens presentem aquest 27-S com ja hem fet en dues ocasions abans que aquesta: sols, però obrint a la participació ciutadana coses tan importants com la llista o el mateix nom de la candidatura.
I per què, direu alguns de vosaltres? Per què posar-se ara a fer tot el procés de primàries, de recollida d’avals (510 a Girona, 5000 en total a Catalunya), imprimir cartells i material, preparar discursos i barallar-se amb tot cristo per una testimonial quota de pantalla i un més que probable ninguneig de la premsa catalana.
Docns per una raó ben senzilla: perquè hi tenim tot el dret. Perquè ens ampara l’article 21 de la Declaració Universal dels Drets Humans, i ja sabeu que hi ha poques coses més sagrades per un Pirata que aquesta declaració. I perquè ens va la marxa, per què negar-ho!
Així doncs, aquest 27-S aniré demanant-vos signatures per fer realitat el nostre somni: una mica més de pluralitat en aquestes eleccions tan polaritzades.
Salut i rom!!
Actualització a 30 d’agost de 2015:
El procés de primàries, el d’elecció de nom i el de recollida de signatures ja s’ha acabat. A Girona hem aconseguit aixecar 614 signatures, de les quals ens han acabat rebutjant 64 per motius diversos. Tot i així, hem assolit el mínim exigit segons la llei (510) i hi haurà llista de Pirates de Catalunya a Girona aquest 27 de setembre, una llista que la militància ha cregut que havia d’encapçalar jo mateix.
Així doncs tenim un motiu més per presentar-nos: concretament, 570 motius que ens hem treballat anant pels carrers i places de les nostres ciutats, amb decisió i amb honestedat. I això moltes candidatures no ho poden dir.
Nota: els que heu vist el reguitzell de tuits que he deixat anar aquest matí sobre el tema probablement trobareu el post repetitiu, però trobava necessari fer-ho per acabar d’ordenar les meves idees.
Estem a mitjans de juliol, i a banda de que és arribat el temps de la festa major de Premià de Mar, aquest juliol de 2015 serà recordat per tot el hype que s’està creant al voltant de la famosa Llista Unitària. Per si algú ha estat vivint sota una col durant els darrers mesos, la intenció de diversos sectors sobiranistes a Catalunya és crear una llista que agrupi a diverses persones de diversos corrents polítics però que tenen en comú el desig de crear una Catalunya independent al voltant d’una sola llista per a les eleccions d’aquest 27 de setembre. Fins aquí tot bé.
Ara bé, un cop tenim això, a mi se’m desperten un munt de preguntes a les quals de moment no he trobat resposta (bé, com a mínim, a la majoria d’elles). Les preguntes que se’m desperten són:
- Qui munta aquesta llista? Seran els partits polítics que li dónen suport explícit (CDC, ERC i CUP)? Serà la “ciutadania responsable” que és membre de l’ANC, Òmnium o similars? Tindrà la ciutadania alguna mena de dret decisori sobre la idoneïtat de que hi hagi una o una altra persona en aquesta llista? S’ha previst algun mecanisme de primàries?
- S’ha parlat d’una llista sense polítics (encara que en aquesta notícia de Vilaweb l’ANC especifica que la llista serà “sense polítics en actiu”). Significa això que s’omplirà aquesta llista amb membres dels tres partits polítics implicats que no han obtingut algun tipus de càrrec a les darreres municipals o a les passades eleccions catalanes? Quedo jo, per exemple, exclòs, encara que sóc un polític inactiu?
- En cas que la llista unitària no tingui la majoria absoluta (ja no ens posem en el cas que perdi les eleccions i guanyi una altra llista, ja sigui de confluència o no), seguiran aquests representants en els seus llocs de diputats durant els quatre anys restants, encara que la seva funció era la de permetra la transició cap a la DUI?
Amb tot això al cap, se’m fa molt difícil pensar en votar una possible llista muntada d’aquesta manera. Veig que es repeteixen els mateixos mecanismes corresponents a la política de sempre (designació a dit dels membres de la llista, poca participació popular en la confecció de la mateixa), agreujats pel fet que pretén ser una llista trencadora en una contesa electoral que encara es durà a terme seguint les normes electorals espanyoles, ja que el Parlament no ha estat capaç en 35 anys de crear una llei electoral pròpia, encara que l’Estat Espanyol no s’hi pot oposar (és una competència que tenen totes les Comunitats Autònomes).
Tenim 70 i escaig dies per veure què passarà. Seguirem informant!
Per a algú com jo, que normalment acostuma a estar bastant despistat (o molt despistat, m’atreviria a dir), trobar una eina o un conjunt d’eines que em permetin portar un control de la meva feina i de les tasques que he de fer, ja sigui a la feina com a casa o a les meves “activitats extraescolars” (activitat política a Pirates, o activitat a l’AMPA del Montfalgars), és primordial. De fet, des de fa ja temps que li vaig donant voltes a implementar algun dels sistemes que darrerament d’han posat més de moda en aquests àmbits, de sobre coneguts i provats. I en aquest post, més que explicar de què va cadascun dels sistemes, sí vull compartir la meva experiència a l’hora de portar-los a terme.
Get Things Done (GTD)
Aquest és un dels sistemes d’organització de la feina més populars que conec. Creat per David Allen pels voltants de 2002, ofereix una metodologia d’organització basada en pasos senzills, abocats a agrupar les tasques a fer seguint cinc passos concrets (recol·lectar, processar, organitzar, planificar i fer). Aquest sistema et recomana que ajuntis tots els teus inputs diaris (trucades, emails, converses, etc…) i les processis a l’inici o al final de la jornada laboral per classificar-les en diverses muntanyetes, depenent de si les pots fer en menys de dos minuts, si et cal més temps, si no depèn de tu, etc…
Aquesta definició és una mica matussera, ho reconec, però el que volia exposar és que per mi és un sistema de treball que no m’acaba de funcionar. Molts cops el procés de determinar si una tasca em pertoca o no, o si puc fer una tasca en dos minuts, resulta en un fracàs: bàsicament si m’entra una tasca és perquè l’he de fer jo, i pràcticament res del que faig dura menys de dos minuts.
El mètode GTD, a la Wikipedia (en anglès).
Kanban
Aquest mètode ja m’agrada una mica més. es tracta d’agrupar les tasques en tres llistes bàsiques: tasques per fer, tasques en procés, i tasques acabades. La gràcia del mètode, que en un principi estava dissenyat per a pissarres (kanban en japonès vol dir pissarra), radicava en l’ús de post-its, que podies anar movent d’una columna cap a una altra, amb la condició que no ho pots moure cap a enrere, és a dir, de la columna de “en procés” només pots moure un ítem a “acabades”, mai en sentit contrari.
Aquest sistema a mi personalment ja m’agrada més, perquè em permet tenir una visió més global de les tasques que he de fer i del seu estat, sobretot en el cas de tasques que s’allarguen en el temps. Tot i això, és un sistema que veia poc factible degut a que ni a la feina ni a casa disposava d’una pissarra que no només em permetés portar un control de les meves tasques, sinó que a més em permetés compartir els meus “achievements” amb els meus jefes.
El mètode Kanban, a la Wikipèdia (també en anglès).
Trello
I aquí és on entra Trello, una aplicació web (que també versió app per a Android i iOs) que permet crear pissarres virtuals amb tantes llistes com calgui, que es poden omplir amb el que ells anomenen targetes, i que no deixen de ser fitxes on un hi pot anotar el que calgui, crear llistats d’elements en forma de checklists, posar-hi documents adjunts que provinguin de Dropbox o Google Drive, i fins i tot etiquetar-ho amb colors.
Però no només això: puc incloure gent a les meves pissarres o crear pissarres col·laboratives amb diverses persones, amb les quals puc tenir un projecte en comú, i assignar-los tasques determinades. Puc posar venciments a les tasques i crear un calendari (compatible amb qualsevol calendari que accepti iCal) amb els venciments de les mateixes, i fins i tot puc activar l’opció de votació per permetre als meus col·laboradors votar per les tasques més o menys urgents.
Aquí teniu un tutorial en castellà sobre Trello de la Universitat de València:
En definitiva
Al final li he donat una oportunitat a un sistema basat bàsicament en Kanban + Trello, amb una petita variació inspirada en GTD com és la inclusió d’una columna específica de tasques “aturades”, és a dir, tasques que no estan acabades però que necessiten d’una aprovació o d’una feina exterior. De moment el que he guanyat és tenir una foto de les tasques que he de fer en un futur proper sempre present al meu escriptori i a la tablet, de manera que quan entro a la feina i quan en surto puc veure què em queda per fer i, sobretot, què he fet ja. Que això dóna gustet el divendres quan acabes la setmana.
I vosaltres, feu servir algun d’aquests mètodes per organitzar-vos? O sou d’un altre mètode? Va, expliqueu-mo a comentaris!
Ara que ja us he espantat amb el titular, us animo a seguir llegint.
Ja fa un parell de dies que per les xarxes he pogut veure la notícia següent: Podemos vota al Parlament Europeu a favor d’AENA. Amb tot el garbuix de notícies que normalment corren per les xarxes, aquesta em va cridar l’atenció: potser va ser el fet que sóc força crític amb Podemos i em miro bastant amb lupa el que es publica sobre aquest partit. Però he de reconèixer que em vaig quedar amb els titulars que anaven apareixen als tuits i els comentaris que se’n feien des de persones situades, per dir-ho així, en l’extrem més “hooligan” de l’independentisme.
Però avui he decidit entrar a la notícia en qüestió. Bé, a una d’elles, tot s’ha de dir, la publicada a El Singular. Aquesta notícia enllaçava a la pàgina web de l’Eurodiputat de Convergència i Unió Ramon Tremosa. I, com que sóc força curiós, i m’agrada anar a veure les fonts originals, he anat a llegir què en deia el senyor Tremosa, MEP.
Un cop a dins m’he pogut fer un mapa mental de què passava: el Parlament Europeu votava, el proppassat dia 10 de març, l’informe anual de la Direcció General de la Competència de la Comissió Europea. Aquest organisme s’encarrega de vigilar que les normes de la competència en el terreny dels negocis a Europa es compleixin. El fet és que els Eurodiputats poden fer esmenes per afegir textos o paràgrafs a aquest informe, uns textos i paràgrafs que no són vinculants: es tenen en compte, apareixen publicats, però la Comissió Europea no està obligat a fer-ne cas. El Sr. Tremosa va proposar la següent esmena:
Calls on the Commission and the Member States to increase their efforts to guarantee fair competition and better quality of services in the railway sector, as well as in the management of port and airport networks, particularly where their management is a central government monopoly; stresses that competition does not necessarily entail privatisation of the existing services; also calls on the Commission to ensure that carriers do not abuse their dominant position in certain airports.
Aquest paràgraf, traduït, vindria a dir això (perdoneu les possibles errades a la traducció):
S’insta a la Comissió i als Estats Membres a incrementar els esforços per garantir la competència justa i una millor qualitat de servei al sector ferroviari, així com en la gestió de les xarxes de ports i aeroports, particularment allà on la seva gestió és un monopoli del govern central; es remarca que la competència no implica necessàriament la privatització dels serveis existents; també insta la Comissió a assegurar que els operadors no abusin de les seves posicions dominants en certs aeroports.
Llegint-ho amb atenció, el que més em crida l’atenció és la frase següent: “la competència no implica necessàriament la privatització dels serveis existents”. És a dir, no tanca la porta a privatitzacions. O sia, que el Sr. Tremosa proposa una esmena per a que la Direcció General de la Competència europea es repensi això dels monopolis estatals (i, per tant, públics) i permeti la inclusió d’altres operadors. I sí, ja sé que entre aquests operadors hi hauria operadors regionals (és a dir, catalans), però també privats, sense tancar la porta a una privatització definitiva d’aquests serveis.
Un cop llegit això, he volgut saber qui ha votat aquesta esmena, i en quin sentit. Gràcies a la pàgina VoteWatch.eu, un pot saber quin ha estat el resultat de cadascuna de les votacions al Parlament Europeu, i què han votat cadascun dels MEP individualment (fins i tot et permet veure si són “lleials” al seu grup parlamentari o no). La pàgina ens permet filtrar el resultat de la votació per país de procedència dels MEP, i els resultats són els següents:
- En contra: 25 vots (tots els de IU, els de Ciudadanos, els de Podemos i els del PSOE)
- A favor: 25 vots (els de CDC, els de UDC, els d’ERC, els de ICV, el del PSC, els de UPyD… i els del PP)
Què? Com us heu quedat? A que ara el titular que he posat al començament ja no sembla tan estrany? Doncs això és el que passa cada dia amb la premsa i les xarxes socials: determinats mitjans de comunicació ja no fan titulars per informar, sinó per aconseguir més ressò o més polèmica. I quan et penses que aquest tipus de coses només les poden fer els mitjans de la caverna mediàtica espanyola i espanyolista, te n’adones que aquí, a casa nostra, a la sempre ponderada i dominada pel seny Catalunya, les coses van igual o pitjor.
Contrastem la informació. Sempre. Viurem millor, estarem millor informats i podrem prendre millors decisions.