El meu blog, el meu món

Categoria: Hardware i software

Sobre parquímetres i aplicacions per pagar

Si tens un telèfon mòbil, a aquestes alçades ja saps que pots pagar amb ell, tampoc t’estic descobrint la sopa d’all. I si tens un telèfon amb tecnologia NFC, fins i tot el pots fer servir com si fos una targeta de crèdit o dèbit. Però el que sí que pot fer servir tothom des d’un mòbil, encara que no es tingui un telèfon amb NFC, són un munt d’aplicacions que ens permeten pagar coses posant les dades de les nostres targetes. Poses les dades, es fa un petit recàrrec per comprovar que la targeta és vàlida, i apa! A funcionar!

Ara bé, allò que la tecnologia ens permet fer de forma fàcil, ens ho complica la manera de fer dels humans, concretament la burocràcia.

El cas de les zones d’estacionament regulat (les famoses zones blaves i verdes) és un en el que la burocràcia, o la falta d’agilitat o previsió de l’administració central, va en contra dels usuaris. La gran majoria de pobles que tenen aquest tipus de places d’aparcament tenen màquines al carrer que permeten pagar, i ara permeten també pagar a través d’aplicacions. Però si ets una mica viatjat veuràs que cada població ha escollit una aplicació diferent per gestionar els pagaments d’aquestes zones. I fàcilment pots tenir al teu telèfon entre vui i deu aplicacions diferents on has de posar les teves dades personals i bancàries per poder fer els pagaments de forma fàcil. 

Aquestes aplicacions s’actualitzen, es queden obsoletes, els ajuntaments les canvien per unes altres, i fins i tot n’hi ha que cedeixen aquesta feina a altres organismes superiors, com és el cas dels municipis que formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

I jo em pregunto: no seria més fàcil i còmode que la gestió d’aquestes places es centralitzés en el govern de la Generalitat a través d’una aplicació que fos comuna per a tots, que simplifiqués aquesta tasca de pagar l’aparcament als que hem decidit apostar per la tecnologia i així estalviar-nos paper i dur xavalla a la butxaca? No vaig en contra de la iniciativa privada (que Sant Adam Smith em perdoni), però és molt poc pràctic que a cada població amb zones verdes i blaves hagis de veure amb quina aplicació pagues si et vols estalviar la caminada cap a una maquineta a peu de carrer que, en alguns casos, és probable que no funcioni (com em va passar fa relativament poc a El Masnou).

I si un cas, deixarem per un article següent el tema de tenir un cens públic de places d’aparcament regulat a Catalunya.

IDCat, Linux i programari lliure: una relació impossible?

Quan va començar a caminar l’Administració electrònica, un es pensava que podria ser feliç fent tràmits administratius de forma telemàtica sense haver de moure’s del despatx o de casa, o fins i tot a milers de quilòmetres de distància. Però, ai las! Quan resulta que t’has d’enfrontar a l’administració oberta amb el teu portàtil amb Linux i el teu programari lliure, les coses es poden arribar a torçar bastant.

Aquest article pretén ser l’explicació de la meva vivència particular amb el certificat digital Catcert (el famós idCat) i el meu portàtil amb Ubuntu. Des del procés de sol·licitud fins a l’aplicació final, aniré explicant amb què m’he anat trobant i com ho he acabat resolent.

Demanant el certificat digital

El procés de demanar el certificat és força senzill. La mateixa pàgina et permet triar si vols sol·licitar el certificat online, amb un formulari molt fàcil d’omplir, o bé presencialment a qualsevol de les oficines d’Atenció Ciutadana dels ajuntaments. Jo, com que sóc un noi molt digital, vaig preferir omplir el formulari online, que s’omple en uns dos o tres minuts, i registrar la petició per anar més ràpid al segon tràmit presencial.

Anar al formulari de petició del IdCat

Un cop feta la petició formal, queda acabar de fer la petició presencialment. Cal demanar hora a un OAC (pot ser qualsevol) i demanar de fer aquest tràmit. Un cop us hagin demanat presencialment un número de quatre xifres que només vosaltres coneixereu, el funcionari de torn fa una sèrie de gestions i voilà: us entrega un paper amb les instruccions per descarregar el vostre certificat digital.

Amb aquest paper i un bon munt d’esperança i il·lusió, em disposo a instal·lar el certificat al meu ubuntet.

Descarregant el certificat digital

Les instruccions del paper diuen, en el seu primer punt, que cal anar a una web per descarregar el certificat i que no es pot fer des d’un dispositiu mòbil. Deixant de banda consideracions sobre si cal aprofitar que tothom té un mòbil per identificar-se, decideixo que el meu portàtil no és un dispositiu mòbil, i que per tant m’ho podré descarregar.

Com anava d’errat!

El primer que et diu la pàgina en qüestió és que necessites descarregar el certificat des d’un ordinador amb Internet Explorer.

Sí, Explorer. El famós navegador de Microsoft que la mateixa Microsoft s’està encarregant d’eliminar. Ara digues-me com puc tenir jo un Explorer funcionant amb el meu Ubuntu.

Per sort, hi ha dues opcions pels ubuntaires de tenir un Explorer funcional:

Amb molta paciència i una canya, es pot arribar a tenir un Explorer a Ubuntu, però llavors arriba la “puntilla”: resulta que també es necessita Java. De fet, la màquina virtual de Java. I jo aquí ja m’he posat les mans al cap i m’he rendit. Ho sento, però crec que són massa coses a fer perquè sigui un sistema fàcil i accessible a la ciutadania en general (o almenys per la ciutadania que aposta pel programari lliure).

Total, que al final he buscat un ordinador amb Windows, he descarregat el certificat, l’he exportat a un pendrive seguint aquestes instruccions i l’he pogut posar al meu llapis de memòria personal. Així, ja tinc el meu certificat digital al meu Ubuntu amb Firefox.

Conclusions

Tot i que després és molt útil i serveix per un munt de consultes, gestions i tràmits telemàtics amb les administracions locals i centrals catalanes, la instal·lació del Certificat Digital un cop demanat està molt pensada per un tipus d’usuari concret, i no tant per la ciutadania en general. Massa clicks, massa complicacions, poca sensació de comoditat en tot plegat. No veuríeu espais de millora com, per exemple, que la Generalitat l’oferís de forma fàcil a tothom a partir dels 18 anys? O que el fessin realment cross platform, o vinculat a una app que et poguessis instal·lar al teu mòbil de forma fàcil? Parlo des de l’ignorància tecnològica, però si realment volem una administració digital propera a la ciutadania, posem-ho realment fàcil!

P.D. He obviat la informació relativa al tràmit que volia fer. el fet és que volia el certificat per demanar una documentació a l’Ajuntament de Barcelona. La seva web de tràmits online només permet utilitzar Explorer o Safari, ja que necessita la Java VM per poder signar electrònicament documents. Sort que ja ni ho he provat amb Ubuntu amb Chrome o Firefox…

Muntant un Moodle a Dreamhost VPS

Sóc client des de fa anys de Dreamhost, una empresa de hosting estatunitenca que es caracteritza per uns preus força raonables, per oferir ample de banda i allotjament il·limitat, i per tenir un servei tècnic molt eficient que ha respòs molt bé quan ho he necessitat. Actualment és el hosting que faig servir per als meus projectes personals i per alguns de comercials (que aviat veuran la llum), però mai havia provat de muntar quelcom prou gran com un Moodle en aquest servei. Fins ara, clar.

A proposta d’un company i amich de Pirates de Catalunya, he provat de muntar un Moodle al meu allotjament personal i aquests han estat els passos i el resultat final.

Adéu Ubuntu, hola Linux Mint

Ubuntu-Logo

Ahir a migdia, i després de molt esperar, finalment M’apareixia la possibilitat de poder actualitzar el meu Ubuntu a la nova versió 12.10. Content com un gínjol vaig dir que sí, que volia actualitzar el sistema, i després d’unes quantes hores de baixades i configuracions, semblava que ja estava fet. Només calia reiniciar i ja està.

Però no, els problemes tot just començaven llavors.

Pel que sembla, a la nova versió de Ubuntu no li acabava de fer el pes el tipus de targeta gràfica que tinc al portàtil, i va decidir  obviar-la i presentar la interfície gràfica com li va donar la gana. Buscant per internet vaig poder veure que era un problema generalitzat que, afortunadament, vaig poder resoldre. Tanmateix, el menú principal (el famós Unity) desapareixia i em deixava sense accessos directes a les meves aplicacions. Si penseu en mi com en un patós d’Ubuntu, entendreu la meva desesperació.

Però la cosa es complicava encara més. A suggerència d’alguns amics meus de Twitter, usuaris assidus de Linux, feia el pas de canviar d’Unity a Gnome 3. Un cop instal·lat, vaig veure que Ubuntu no semblava portar-se gaire bé amb Gnome + Nautilus, de manera que després de fer quatre retocs manuals i un parell de reinicis, em trobava en una situació molt diferent a l’inici d’aquesta aventura.

No carregava res. Escriptori buit, sense accessos directes ni activitat aparent. Només podia apagar-lo.

mint-logo-button-zwopperAixí doncs, a suggerència del gran Josep Sánchez (el trobareu com a @papapeps a Twitter), em vaig descarregar Linux Mint. És una distribució basada en Ubuntu (per tant, molt semblant al que tenia fins ara), però amb Gnome Cinnamon per defecte (com a mínim la versió que em vaig baixar jo, podeu descarregar Mate, que és una versió de Gnome 2). Un cop fet el backup de les dades, i amb un USB d’arrencada, inicio Mint al portàtil, l’instal·lo i faig les tres o quatre configuracions de rigor. El resultat? Un sistema més ràpid, molt més senzill i elegant, i sobretot sense les fallades a nivell gràfic que Ubuntu m’estava donant darrerament. Només li ha faltat configurar-me la Wi-Fi a la primera, però segur que ho acabarem solucionant.

Quan porti més temps amb Mint n’hauré de fer un post específic, però per endavant ja puc dir que és una distribució ideal per a usuaris domèstics normals i per a oficines. Almenys, si jo tingués una empresa, les administratives anirien amb Mint.

Per últim, però no menys important, agrair l’ajuda desinteressada de Josep Sánchez, Tomàs Mallafrè i Darío Castañé, que van tenir la santa paciència d’assistir-me en aquest procés de migració. Gràcies, nois, sou molt grans!

Un nou #fail de Movistar

Sempre he estat el que en castellà s’anomena un “agonías”, sobretot pel que fa al món de els noves tecnologies. Quan ha sortit una nova tecnologia dins de l’àmbit domèstic sempre l’he volgut adquirir, ja sigui una videoconsola, un ordinador o un nou telèfon mòbil. I quan em vaig enterar que Movistar treia el primer smartphone amb Android que estava bé de preu, vaig ser un impulsiu i em vaig gastar els punts que tenia per adquirir un Huawei Ivy i, de pas, signar un nou compromís de permanència amb Movistar.

I ara estic més o menys igual: tinc fotut al cap que vull un Samsung Galaxy. No un SII, un de més modest: el Samsung Galaxy Ace. Un telèfon mòbil que totes les operadores ofereixen a un bon preu si estàs disposat a formar part de la seva cartera de clients, i que òbviament Movistar també ofereix. I aquí és on ve la paradoxa.

Resulta que jo, que sóc client de Movistar des de fa set anys, amb els punts que tinc acumulats tinc dret a aconseguir aquest telèfon per un preu mínim de 60€ (aproximadament). Però en el supòsit que no fos client de Movistar i fes la portabilitat a aquesta companyia, amb les mateixes condicions de contracte que tinc actualment, tindria el telèfon de franc. Sí, de franc.

En aquest punt qualsevol persona em podria dir: “la culpa és teva, per gastar-te els punts abans d’hora i no esperar-te un any més”. I tindria raó, que amb els punts acumulats abans de l’adquisició del Huawei i els que tinc ara el telèfon em sortiria per uns 20€. Però el problema segueix sent el mateix: necessito gastar-me un munt de diners i esperar força temps per obtenir els mateixos beneficis que té un usuari provinent d’una altra companyia en el moment en què fa la portabilitat. I tot això arriba en el moment en què Movistar llença una campanya amb la que vol transmetre el missatge que els clients ja existents tenen els mateixos avantatges que els clients acabats d’arribar. Jo diria que no.

És per això que la meva decisió és jugar al seu joc: iniciaré la portabilitat a un altre operador (Yoigo i Vodafone tenen molts números). Escolliré una tarifa amb la qual el consum sigui més o menys el mateix (ja us asseguro que no és molt difícil), i quan els de Movistar em truquin per preguntar-me per què me’n vaig, els explicaré la situació i començarem a negociar. Posats a demanar, condicionaré la meva permanència a tenir un iPhone o un Samsung Galaxy SII, i a partir d’aquí anirem parlant.

Si no podem canviar les normes del joc per fer-les més justes, les faré servir per jugar contra ells.

Crea el teu propi acurtador d’adreces amb Karmacracy

Tots aquells que seguiu a gurús d’internet per Twitter com @edans, @yoriento, @fgrau o @epineda 🙂 us haureu adonat que darrerament fan servir adreces personalitzades per acurtar les adreces dels seus tweets (o piulades, com diuen alguns). Si mai heu tingut la curiositat de saber què han fet ells per aconseguir aquests serveis, aquesta petita guia us ajudarà a aconseguir-ho.

Aconseguiu un domini curt personalitzat

Si teniu un nom o cognom amb el que es pot jugar per crear un nom de domini original, aquest és el primer pas que us recomano fer. En el meu cas personal, tenia el problema que Pineda no dóna molt joc (no hi ha dominis .da). Així doncs, després d’un moment de “enajenación mental” on gairebé em compro un domini .su (Unió Soviètica), em vaig acabar decantant per jugar amb el cognom i la inicial del nom i crear pined.ae (AE és el domini dels Emirats Àrabs). Afortunadament, un domini .ae es pot comprar i és baratet (200 dirhams), de manera que ja tenia el primer pas fet.

Feu-vos un compte a Karmacracy

Ja sé que sembla una tonteria, però si faig un tutorial sobre Karmacracy i no us dic de fer-vos un compte quedaria una mica malament. Fer-se un compte de Karmacracy serveix no només per acurtar adreces (ja sigui amb el vostre domini com amb el seu), sinó que a base d’anar acurtant guanyeu punts i karma, i competireu amb d’altres que també tenen aquest servei (bàsicament tots els que he mencionat al començament del post, entre d’altres).

Acurtar adreces amb Karmacracy és molt fàcil: ho podeu fer a través del vostre panell de control via web, o bé a través de la seva API si feu servir programes de gestió de comptes de Twitter que escurcen automàticament les URLs que poseu als tweets (per exemple, Tweetdeck us permet posar l’acurtador que vulgueu a les preferències a través d’un patró que trobareu a l’ajuda de Karmacracy).

Feu saber a Karmacracy el vostre domini

Aquest és possiblement el pas més personal de tots: heu d’escriure un correu electrònic (també podeu, tal com diuen ells, enviar-los una POSTAL) fent-los saber que teniu un domini curt i que el voleu fer servir a Karmacracy (no us oblideu de mencionar el vostre nom d’usuari a Karmacracy). En un breu espai de temps (i us asseguro que és breu) rebreu resposta amb les instruccions per direccionar el vostre domini als seus servidors (haureu de tocar registres NS del domini, si no sabeu com fer-ho, l’empresa que us gestiona el domini estarà encantada de fer-ho per vosaltres).

Una vegada fet això, i passat el preceptiu temps d’espera perquè els servidors de noms d’Internet s’actualitzin (a mi em va trigar un dia, depenent del servidor DNS que tingueu al vostre ordinador), ja tindreu actiu el vostre domini. A partir de llavors, si aneu a la web de Karmacracy i proveu d’escurçar una adreça (o com ells diuen, fer un KCY), el sistema us tornarà una URL amb el vostre propi domini.

Teniu dubtes sobre alguna part del procés? Sobre tot el procés sencer? Deixeu les vostres consultes als comentaris.

P.d. Tot aquest article no hagués estat possible si no m’hagués il·luminat el gran Francesc Grau quan el vaig interrogar sobre el su domini fgrau.es. Gràcies, mestre!

Com convertir la teva XBOX en un media center

Us poso en antecedents: portava jo mesos i mesos amb la idea de convertir la meva vella XBOX (l’antiga, la de tota la vida, la que pesa com un mort) en un media center funcional que aprofités la xarxa que tinc muntada a casa. I per fi ja puc dir que he aconseguit el meu objectiu.

Els ingredients que he necessitat per dur a terme la meva tasca han estat els següents:

  • Una XBOX amb exploit (concretament, el que es fa connectant el disc dur de la consola a un ordinador convencional). Aquest sistema de fer l’exploit a la XBOX és una mica complex (sobretot el pas d’aconseguir els destornilladors adequats i connectar la consola a l’ordinador). Podeu veure un vídeo explicatiu fent click aquí.
  • Un bridge (digue-li bridge, digue-li punt d’accés) per poder connectar wireless la XBOX al router inalàmbric. En el meu cas, un D-Link que costa 60 euros a PC-Green (en el meu cas, la inversió s’amortitza)
  • Paciència, molta paciència.

Jo ja partia del fet que tenia la consola “tunejada”. El meu amic Àlex Jiménez (aka Axelai) em va il·lustrar i em va donar les indicacions precises per a que ho pogués fer des de casa. Sense gaires complicacions, vaig aconseguir tenir una consola funcionant amb la capacitat de poder fer córrer còpies de seguretat de jocs. Qui vulgui entendre, ja ho haurà entès.

A partir d’ara venia el procés més complicat, tot i que jo no em pensava que ho fos tant. Havia de configurar el punt d’accés inalàmbric per a que es connectés a la xarxa wireless de casa. En un principi, el punt d’accés wifi ja estava configurat per a poder accedir a una xarxa de forma automàtica, però em vaig trobar que el maleït punt d’accés tenia configurada una adreça IP diferent a les utilitzades per la meva xarxa local. Després de fer anar el cap durant tot un matí de diumenge, al final vaig resoldre el cas assignant ujna IP dinàmica per DHCP al punt d’accés. Resultat: el punt d’accés ben configurat i disposat a proveïr de xarxa a la XBOX.

UJna vegada fet això, venia un altre dels plats forts de la jornada: aconseguir que la consola llegís els continguts dels dos ordinadors que tinc al despatx. El primer, un Pentium IV amb Windows XP, seria el meu servidor de música i fotografies. El segon, un Pentium IV menys potent que l’antyerior i amb Ubuntu 8.04 LTS que faig servir com a llar de la Mula, seria el meu servidor de vídeo. Una vegada configurada la XBOX per a que es connectés al grup de treball de la meva xarxa, em trobava amb la situació que no llegia els continguts de cap dels ordinadors a través dels canals habituals (Samba en el cas de Linux, carpetes compartides per Windows). Com es va solucionar la cosa? Doncs de “chiripa”: accedeixo a l’ordinador amb Linux a través del grup de treball, mentre que un petit servidor XMS proveeix accés a l’ordinador Windows.

El resultat no pot ser més satisfactori: tinc accés a tota la meva col·lecció multimèdia des de la comoditat del sofà i sense haver de tirar cap cable addicional. A més, tot allò que m’arriba des de la Mula es pot veure de forma instantània al televisor sense haver-ho de traspassar a cap suport físic (un DVD, vaja). No puc estar més content.

P.d. Merci, Axelai, per tot. Ja ens veurem un dia d’aquests per Palau!

És Google Chrome més que un navegador?

Es tracta de la notícia tecnològica de la setmana passada, i va camí de ser la del mes: Google llença un nou navegador, Chrome, que entra en franca competència amb l’omnipresent Explorer i el batallador Firefox (també podria entrar el Safari de Mac, però Chrome encara no ha sortit per aquest sistema). Tots els blogs, o almenys la majoria dels blogs tecnològics que llegeixo, han parlat de les virtuts i primeres fallades del nou navegador, però al blog d’Enrique Dans l’autor planteja un punt de vista molt interessant: és Google Chrome un competidor de Explorer, o de Windows en General?

El meu mòbil i jo

Farà cosa d’un mes que se’m va espatllar el mòbil. És allò típic que passa: estàs enmig d’un casament (el del teu cunyat, per ser més exactes), i entre la xerinola i l’anar i venir de taula en taula, te n’adones que la pantalla del teu telèfon ha deixat de funcionar. En qualsevol altre cas potser no seria un fet gaire dramàtic, però en el meu cas (em comunico força a través de missatges) la cosa prenia importància.

Després de demanar prestat el mòbil del meu sogre, vaig anar a portar a reparar el meu propi telèfon. El noi de la botiga, amb una sinceritat exemplar, em va comentar el següent:

– Jo te l’envio a Motorola, a veure què em diuen. Si un cas, quan sàpiga res, et truco i et dic  per quan surt.

Tot confiat, i amb un mòbil prestat, vaig anar a Boston, vaig tornar, van passar tres setmanes més i no vaig saber res del meu mòbil fins avui. Avui m’han comunicat l’import de la reparació: 40 euros.

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén