El meu blog, el meu món

Categoria: Informàtica

Què podem aprendre de la caiguda de Facebook?

El passat 4 d’octubre de 2021 a mitja tarda (segons l’horari català, és clar), el món va patir un cataclisme social sense precedents. I no, ni s’havia iniciat un nou col·lapse de la borsa com a l’any 29, ni teníem un atemptat terrorista amb avions estavellant-se en edificis com si fos una pel·lícula de Michael Bay. Aquell dia, els serveis de DNS (Domain Name System o Sistema de Noms de Domini en anglès) de Facebook Inc., els que fan que funcioni l’entramat de servidors i serveis que té aquesta empresa funcionin bé, deixava de funcionar temporalment i feia, de retruc que aplicacions d’internet tan usades com Facebook, Whatsapp i Instagram es caiguessin (una manera tècnica de dir que no tiraven).

De cop i volta, aquest error que afectava a bona part dels usuaris de més de 50 països d’arreu del món va provocar autèntiques crisis de comunicació en milions de persones, que veien com els seus xats de Whatsapp no s’actualitzaven, les seves stories a Instagram no carregaven i els posts posant a parir a l’alcalde del poble no es publicaven a la pàgina que 15 anys abans algú va crear a Facebook amb el nom del poble. Alguns van optar per buscar maneres alternatives de comunicació: els addictes a Whatsapp es passaven a Telegram i aquest guanyava 70 milions d’usuaris d’un dia per l’altre, Twitter es convertia en un succedani de Facebook amb missatges més curts i aquest darrer se n’aprofitava per fer-ne bromes, i els instagramers… bé, aquests darrers es miraven els plats que tenien per sopar i els feien fotografies tot esperant que algun dia podrien compartir-los a l’aplicació millenial per excel·lència.

Però bromes a banda, què en podem aprendre d’aquesta caiguda mundial de serveis? És possible evitar que una caiguda d’aquesta magnitud deixi d’afectar a bona part del món (del primer món, més ben dit) i provoqui una nova crisi comunicativa que, fins i tot, podria haver tingut un impacte econòmic? Aquesta crisi és el fruit de la concentració de serveis en una sola empresa i en una sola arquitectura: Facebook va adquirir Whatsapp i Instagram amb l’objectiu d’integrar els tres sistemes i permetre crear allò que segons el reportatge “The Social Dilemma” s’anomena un avatar d’usuari. Aquest avatar és una còpia digital nostra: els nostres moviments, les nostres converses, els nostres gustos i interessos, que es pot vendre a empreses de màrqueting per poder oferir publicitat mésadequada al nostre perfil de persona real. Doncs bé: quan concentres serveis en una sola arquitectura ets més vulnerable als efectes d’una caiguda del sistema, una caiguda que fa que els avatars, el teu producte, desaparegui.

Tanmateix, el meu article no va destinat a empresaris que vulguin evitar que es mori la gallina dels ous d’or. Al contrari: la meva sol·lució passa per la descentralització i, en darrera instància, per matar i plomar aquesta gallina (i ja em perdonaran els animalistes). Si com a usuaris de les xarxes socials prenem la decisió de fer servir xarxes descentralitzades evitarem dues coses: que les nostres dades serveixin com a moneda de canvi d’un CEO que cada cop sembla més un androide, i que una eventual caiguda d’un node del sistema deixi fora de la xarxa a milions d’usuaris durant unes hores. Alternatives com Mastodon, Signal o Pixelfed poden complir amb aquesta funció i està a les nostres mans que siguin cada cop més populars.

Així doncs, jo us animo a prendre el control de la vostra vida social en línia i us animeu a provar tot de xarxes descentralitzades. Sí, fins i tot vosaltres, amics penjadors de fotos de peus a l’Instagram!

IDCat, Linux i programari lliure: una relació impossible?

Quan va començar a caminar l’Administració electrònica, un es pensava que podria ser feliç fent tràmits administratius de forma telemàtica sense haver de moure’s del despatx o de casa, o fins i tot a milers de quilòmetres de distància. Però, ai las! Quan resulta que t’has d’enfrontar a l’administració oberta amb el teu portàtil amb Linux i el teu programari lliure, les coses es poden arribar a torçar bastant.

Aquest article pretén ser l’explicació de la meva vivència particular amb el certificat digital Catcert (el famós idCat) i el meu portàtil amb Ubuntu. Des del procés de sol·licitud fins a l’aplicació final, aniré explicant amb què m’he anat trobant i com ho he acabat resolent.

Demanant el certificat digital

El procés de demanar el certificat és força senzill. La mateixa pàgina et permet triar si vols sol·licitar el certificat online, amb un formulari molt fàcil d’omplir, o bé presencialment a qualsevol de les oficines d’Atenció Ciutadana dels ajuntaments. Jo, com que sóc un noi molt digital, vaig preferir omplir el formulari online, que s’omple en uns dos o tres minuts, i registrar la petició per anar més ràpid al segon tràmit presencial.

Anar al formulari de petició del IdCat

Un cop feta la petició formal, queda acabar de fer la petició presencialment. Cal demanar hora a un OAC (pot ser qualsevol) i demanar de fer aquest tràmit. Un cop us hagin demanat presencialment un número de quatre xifres que només vosaltres coneixereu, el funcionari de torn fa una sèrie de gestions i voilà: us entrega un paper amb les instruccions per descarregar el vostre certificat digital.

Amb aquest paper i un bon munt d’esperança i il·lusió, em disposo a instal·lar el certificat al meu ubuntet.

Descarregant el certificat digital

Les instruccions del paper diuen, en el seu primer punt, que cal anar a una web per descarregar el certificat i que no es pot fer des d’un dispositiu mòbil. Deixant de banda consideracions sobre si cal aprofitar que tothom té un mòbil per identificar-se, decideixo que el meu portàtil no és un dispositiu mòbil, i que per tant m’ho podré descarregar.

Com anava d’errat!

El primer que et diu la pàgina en qüestió és que necessites descarregar el certificat des d’un ordinador amb Internet Explorer.

Sí, Explorer. El famós navegador de Microsoft que la mateixa Microsoft s’està encarregant d’eliminar. Ara digues-me com puc tenir jo un Explorer funcionant amb el meu Ubuntu.

Per sort, hi ha dues opcions pels ubuntaires de tenir un Explorer funcional:

Amb molta paciència i una canya, es pot arribar a tenir un Explorer a Ubuntu, però llavors arriba la “puntilla”: resulta que també es necessita Java. De fet, la màquina virtual de Java. I jo aquí ja m’he posat les mans al cap i m’he rendit. Ho sento, però crec que són massa coses a fer perquè sigui un sistema fàcil i accessible a la ciutadania en general (o almenys per la ciutadania que aposta pel programari lliure).

Total, que al final he buscat un ordinador amb Windows, he descarregat el certificat, l’he exportat a un pendrive seguint aquestes instruccions i l’he pogut posar al meu llapis de memòria personal. Així, ja tinc el meu certificat digital al meu Ubuntu amb Firefox.

Conclusions

Tot i que després és molt útil i serveix per un munt de consultes, gestions i tràmits telemàtics amb les administracions locals i centrals catalanes, la instal·lació del Certificat Digital un cop demanat està molt pensada per un tipus d’usuari concret, i no tant per la ciutadania en general. Massa clicks, massa complicacions, poca sensació de comoditat en tot plegat. No veuríeu espais de millora com, per exemple, que la Generalitat l’oferís de forma fàcil a tothom a partir dels 18 anys? O que el fessin realment cross platform, o vinculat a una app que et poguessis instal·lar al teu mòbil de forma fàcil? Parlo des de l’ignorància tecnològica, però si realment volem una administració digital propera a la ciutadania, posem-ho realment fàcil!

P.D. He obviat la informació relativa al tràmit que volia fer. el fet és que volia el certificat per demanar una documentació a l’Ajuntament de Barcelona. La seva web de tràmits online només permet utilitzar Explorer o Safari, ja que necessita la Java VM per poder signar electrònicament documents. Sort que ja ni ho he provat amb Ubuntu amb Chrome o Firefox…

Munta el teu web a Can Pineda!

A Can Pineda (la meva llar digital) tinc un problema: tinc un munt d’espai desaprofitat, un munt d’habitacions que podrien estar ocupades, i de moment només hi tinc un parell d’inquilins vivint-hi. I com que les cases sempre estan més vives si hi ha més gent, he pensat en oferir casa meva a qui ho necessiti.

Així doncs, si tens pensat tenir una web amb un domini propi, i no saps on allotjar-la, podem parlar-ne!

T’ofereixo el següent:

  • Un hosting (empresa d’allotjament) que de moment no m’ha fallat en més de quatre anys que estic amb ells
  • T’ajudo a preparar el teu espai: si vols un WordPress, el muntem. Vols una web estàtica? Entre els dos la preparem. Tu te les apanyes sola? Jo et dono un usuari FTP i tu fas el que necessitis.
  • Tens un domini? No hi ha problema, el redirigim al servidor. Que vols un correu electrònic? El fem, cap problema!
  • Si hi ha problemes, jo t’ajudo: parlo amb el servei tècnic, instal·lo el que necessitis, i em poso el mono de paleta / lampista / electricista.
  • Un preu més que assequible: 10€ a l’any, i afegim 15€ si vols algun servei més.
  • Si entens una mica, tinc PHP 7.3, MySQL i Cloudflare. La resta de coses, les anem discutint per mail.

Així doncs, si vols venir a viure a Can Pineda, deixa’m un missatge a enricpineda@gmail.com o envia’m un missatge per Twitter o Instagram. I parlem!

Muntant un Moodle a Dreamhost VPS

Sóc client des de fa anys de Dreamhost, una empresa de hosting estatunitenca que es caracteritza per uns preus força raonables, per oferir ample de banda i allotjament il·limitat, i per tenir un servei tècnic molt eficient que ha respòs molt bé quan ho he necessitat. Actualment és el hosting que faig servir per als meus projectes personals i per alguns de comercials (que aviat veuran la llum), però mai havia provat de muntar quelcom prou gran com un Moodle en aquest servei. Fins ara, clar.

A proposta d’un company i amich de Pirates de Catalunya, he provat de muntar un Moodle al meu allotjament personal i aquests han estat els passos i el resultat final.

GNU Social, l’alternativa descentralitzada a Twitter

Em vaig donar d’alta a GNU Social aquest estiu passat, però com amb la majoria de xarxes socials que provo, es va quedar en un període d’ostracisme fins que fa uns dies vaig decidir tornar-la a agafar per banda. La veritat és que el que més em cridava l’atenció era el concepte de la xarxa, i no tant a qui m’hi pogués trobar o la repercussió que els meus missatges puguin tenir.

Adéu Ubuntu, hola Linux Mint

Ubuntu-Logo

Ahir a migdia, i després de molt esperar, finalment M’apareixia la possibilitat de poder actualitzar el meu Ubuntu a la nova versió 12.10. Content com un gínjol vaig dir que sí, que volia actualitzar el sistema, i després d’unes quantes hores de baixades i configuracions, semblava que ja estava fet. Només calia reiniciar i ja està.

Però no, els problemes tot just començaven llavors.

Pel que sembla, a la nova versió de Ubuntu no li acabava de fer el pes el tipus de targeta gràfica que tinc al portàtil, i va decidir  obviar-la i presentar la interfície gràfica com li va donar la gana. Buscant per internet vaig poder veure que era un problema generalitzat que, afortunadament, vaig poder resoldre. Tanmateix, el menú principal (el famós Unity) desapareixia i em deixava sense accessos directes a les meves aplicacions. Si penseu en mi com en un patós d’Ubuntu, entendreu la meva desesperació.

Però la cosa es complicava encara més. A suggerència d’alguns amics meus de Twitter, usuaris assidus de Linux, feia el pas de canviar d’Unity a Gnome 3. Un cop instal·lat, vaig veure que Ubuntu no semblava portar-se gaire bé amb Gnome + Nautilus, de manera que després de fer quatre retocs manuals i un parell de reinicis, em trobava en una situació molt diferent a l’inici d’aquesta aventura.

No carregava res. Escriptori buit, sense accessos directes ni activitat aparent. Només podia apagar-lo.

mint-logo-button-zwopperAixí doncs, a suggerència del gran Josep Sánchez (el trobareu com a @papapeps a Twitter), em vaig descarregar Linux Mint. És una distribució basada en Ubuntu (per tant, molt semblant al que tenia fins ara), però amb Gnome Cinnamon per defecte (com a mínim la versió que em vaig baixar jo, podeu descarregar Mate, que és una versió de Gnome 2). Un cop fet el backup de les dades, i amb un USB d’arrencada, inicio Mint al portàtil, l’instal·lo i faig les tres o quatre configuracions de rigor. El resultat? Un sistema més ràpid, molt més senzill i elegant, i sobretot sense les fallades a nivell gràfic que Ubuntu m’estava donant darrerament. Només li ha faltat configurar-me la Wi-Fi a la primera, però segur que ho acabarem solucionant.

Quan porti més temps amb Mint n’hauré de fer un post específic, però per endavant ja puc dir que és una distribució ideal per a usuaris domèstics normals i per a oficines. Almenys, si jo tingués una empresa, les administratives anirien amb Mint.

Per últim, però no menys important, agrair l’ajuda desinteressada de Josep Sánchez, Tomàs Mallafrè i Darío Castañé, que van tenir la santa paciència d’assistir-me en aquest procés de migració. Gràcies, nois, sou molt grans!

L’experiència de ser un switcher (2): de Windows a Linux

En el post anterior explicava les meves experiències a l’hora de passar de Windows a Mac (amb tots els avantatges i els pocs inconvenients que això suposa). Això sí, aquest no ha estat l’únic canvi de sistema operatiu que he fet darrerament: el meu portàtil fa córrer des de fa mesos un Ubuntu com una casa, i en aquest post explicaré com ha estat la meva experiència de passar de Windows a Ubuntu.

En primer lloc la primera sorpresa t’arriba quan poses el Live CD d’Ubuntu a la unitat de CD i reinicies l’ordinador. No n’estic gaire segur, però molt em temo que hi ha pocs sistemes operatius al mercat que et deixin provar-los abans per veure si s’ajusten al que necessites. En aquest sentit, Ubuntu es comporta com un campió: carrega una versió lleugera del sistema (però amb la interfície gràfica completa) i pots provar-lo fins que et decideixis a instal·lar-lo. I és aquí quan et trobes amb la segona sorpresa: el sistema et detecta altres sistemes operatius instal·lats i et dóna la possibilitat de mantenir-los. Un bon exemple de modèstia, tal i com jo ho veig.

Un cop instal·lat (jo ho vaig deixar dual, de manera que un cop instal·lat i reiniciat s’engega el Grub i em deixa triar entre Windows i Ubuntu) la primera impressió és molt bona: l’ordinador respon força ràpid, el sistema s’inicia com un llamp i sembla que tot funciona bé. Tanmateix, en el meu cas van començar a aparèixer problemes amb el WiFi i la pantalla que es van resoldre de forma ràpida tot dient-li a Ubuntu que busqués controladors per a aquests dos elements que no fossin lliures. Un cop baixats, ja tenia connexió WiFi i una resolució de pantalla decent.

Pel que fa al programari, la primera sorpresa és el nombre de programes que venen ja instal·lats, inclòs una suite completa d’ofimàtica (OpenOffice, tot i que a partir de la propera versió d’Ubuntu potser canvia a LibreOffice), un programa d’edició de pàgines web (Kompozer), programes de retoc fotogràfic, d’enregistrament d’àudio i vídeo, i una munió de jocs de lògica espatarrant. Instal·lar-se Ubuntu en un ordinador garanteix a l’usuari lúdic d’un ordinador hores de diversió. A banda d’això, el sistema incorpora un Centre de Programari on literalment podeu descarregar-vos centenars de nous programes, i tots gratuïts.

Tot i això, l’aspecte més críptic és la instal·lació de programes que no estan als repositoris oficials d’Ubuntu. Un repositori és un arxiu de programes, i Ubuntu en té tota una sèrie que emmagatzemen els programes suportats de forma oficial, però a vegades cal dir-li on en pot trobar més a base d’afegir nous repositoris. Tot i que a Internet es troben multitud de tutorials explicant-ho, i el mateix Centre de Programari ens ho permet fer, no deixa de ser quelcom complicat per un usuari novell. Tot i això, és més complicat provar d’instal·lar programes descarregats d’Internet, donat que molts cops s’ha de fer ús de la Consola del sistema (una cosa molt críptica si t’estàs iniciant en aquest món).

Hi ha altres coses destacables d’Ubuntu a simple vista (els clients de Twitter i xats que porta incorporats per defecte, el fet d’estar totalment traduït al català, que es pugui modificar l’aparença de tota la interfície de forma molt fàcil, etc.), però potser el més important és que és lliure, que és gratuït, i que de moment és lliure de virus al 99’99%. Una seguretat extra si ets un novell en el món de la informàtica. Espero els vostres comentaris si teniu dubtes o voleu més informació.

P.d. Aquest article va dedicat al Dr. Joan de Gràcia, @jdegra al Twitter, malalt de Linux i el software lliure, qui em va recordar que havia de fer aquest article després de parlar d’una cosa tan privativa com Mac.

L’experiència de ser un switcher: passant de Windows a Mac

Logo d'AppleDesprés d’una sèrie d’experiències desesperants amb el meu darrer PC (amb episodis com reinicis sobtats i arrencades que duraven 25 minuts de rellotge), finalment he fet el que portava pensant bona part d’aquestes darreres vacances de Nadal: m’he passat a Mac. Tot i que jo era d’aquells que no acabava de veure l’encaix dels ordinadors de la pometa en un entorn més familiar, al final he acabat reconeixent que, posant-ho sobre la taula i en igualtat de condicions, aquesta gent de Cupertino fan les coses molt bé. La relació qualitat – preu dels iMac és, al meu entendre, força correcte (comparant-ho amb un PC de sobretaula de similars característiques).

Tot i que jo ja he treballat amb Mac (a la feina en tenim tres), la primera sensació una vegada tret l’ordinador de la taula és d’emoció. Certament el disseny està molt ben cuidat, i aquesta combinació entre blanc, negre i platejat de l’alumini és molt agradable a la vista. El procés de muntatge és ràpid, i aquí és on ve la primera sorpresa: una vegada connectats els perifèrics normals (impressora i router) aquests funcionen bé a la primera, i el que és més important, de forma silenciosa a l’usuari. No hi ha missatges confirmant la instal·lació, no hi ha drivers, no hi ha res de res.

Una altra agradable sorpresa fou connectar altres perifèrics com càmeres de vídeo i de fotos. En aquest sentit, Mac es comporta de forma impecable: obre el programa iPhoto en el moment de connectar la càmera, i es comporta com un gestor fotogràfic molt semblant al que venia amb la càmera. De la mateixa manera, un cop connectada la càmera de vídeo (una JVC Everio de disc dur que grava amb una variant propietària de MPG que Windows no llegia mai) s’obre el programa iMovie, em permet importar els clips de vídeo i veure’ls sense haver d’instal·lar res. Comprendreu que per un usuari de Windows avançat la sensació és estranya, com si fos impossible que tot anés tan bé a la primera.

Finalment, a l’hora d’instal·lar nous programes, la sensació és un xic estranya al començament, ja que t’esperes que et pregunti a quina carpeta ho vols instal·lar i tot el seguit d’opcions normals que et trobaves en el programari Windows. Doncs no: amb prou feines has d’arrossegar una icona d’un lloc a un altre i tot es fa sol.

Tot i això, el canvi no està exent de problemes: els primers dies es fa estrany tancar finestres per l’esquerra, no trobar la carpeta “Mis documentos” o no saber perquè si he tancat el Safari la icona del Dock em surt encara il·luminada. És el que té haver treballat prop de 15 anys amb equips Windows, t’acostumes a una sèrie de coses que trigues una mica a deixar enrera. Però la sensació final és molt positiva, força semblant a les bones sensacions que et transmet Ubuntu quan el proves per primera vegada.

En resum: si teniu les ganes i les peles, Mac ja és una bona alternativa als PC de sobretaula normals i corrents (parlant òbviament d’entorns domèstics, per entorns professionals ja caldria un estudi més extens).

La “puntilla”: un acudit clàssic de la xarxa sobre què passaria si els sistemes operatius fossin companyies aèries.

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén