Categoria: Internet (Page 1 of 3)

Té sentit tenir una web avui en dia?

Internet, la xarxa de xarxes, ens ha canviat la vida des de fa més de vint anys. Ens ha afectat a les persones, en la manera de comunicar-nos, i ha afectat als negocis. Des dels negocis que s’han hagut de reinventar amb l’arribada d’internet, fins als nous negocis que s’han creat, tots han estat tocats per la vareta màgica de l’anomenada “autopista de la informació”. I des de que Internet s’ha popularitzat, hi ha hagut com un mantra permanent surant per l’aire: cal tenir una pàgina web per assegurar la visibilitat del nostre negoci. Tanmateix, el mateix món d’internet ha canviat prou com perquè ens puguem asseure i reflexionar sobre aquesta idea que encara tenim al cap. Així doncs, és necessari tenir avui en dia una pàgina web? Continue reading

Petita guia de Twitch per a boomers i X-Gens

Si ets una persona que segueixes l’actualitat del món digital de forma habitual, o tens mainada a casa menor de 18 anys, segurament hauràs sentit a parlar de Twitch, aquesta plataforma de directes a través d’internet que s’ha posat de moda des de que gent com l’Ibai Llanos, en Gerard Piqué i altres munten saraus en el Món Real© i es dediquen a aplegar a centenars de milers de persones davant de les pantalles seguint el que fan. Doncs bé, si et sents perdut entre tot el que diuen sobre aquesta plataforma, o senzillament t’ha picat una mica la curiositat, aquest article és per tu. Continue reading

Què podem aprendre de la caiguda de Facebook?

El passat 4 d’octubre de 2021 a mitja tarda (segons l’horari català, és clar), el món va patir un cataclisme social sense precedents. I no, ni s’havia iniciat un nou col·lapse de la borsa com a l’any 29, ni teníem un atemptat terrorista amb avions estavellant-se en edificis com si fos una pel·lícula de Michael Bay. Aquell dia, els serveis de DNS (Domain Name System o Sistema de Noms de Domini en anglès) de Facebook Inc., els que fan que funcioni l’entramat de servidors i serveis que té aquesta empresa funcionin bé, deixava de funcionar temporalment i feia, de retruc que aplicacions d’internet tan usades com Facebook, Whatsapp i Instagram es caiguessin (una manera tècnica de dir que no tiraven).

De cop i volta, aquest error que afectava a bona part dels usuaris de més de 50 països d’arreu del món va provocar autèntiques crisis de comunicació en milions de persones, que veien com els seus xats de Whatsapp no s’actualitzaven, les seves stories a Instagram no carregaven i els posts posant a parir a l’alcalde del poble no es publicaven a la pàgina que 15 anys abans algú va crear a Facebook amb el nom del poble. Alguns van optar per buscar maneres alternatives de comunicació: els addictes a Whatsapp es passaven a Telegram i aquest guanyava 70 milions d’usuaris d’un dia per l’altre, Twitter es convertia en un succedani de Facebook amb missatges més curts i aquest darrer se n’aprofitava per fer-ne bromes, i els instagramers… bé, aquests darrers es miraven els plats que tenien per sopar i els feien fotografies tot esperant que algun dia podrien compartir-los a l’aplicació millenial per excel·lència.

Però bromes a banda, què en podem aprendre d’aquesta caiguda mundial de serveis? És possible evitar que una caiguda d’aquesta magnitud deixi d’afectar a bona part del món (del primer món, més ben dit) i provoqui una nova crisi comunicativa que, fins i tot, podria haver tingut un impacte econòmic? Aquesta crisi és el fruit de la concentració de serveis en una sola empresa i en una sola arquitectura: Facebook va adquirir Whatsapp i Instagram amb l’objectiu d’integrar els tres sistemes i permetre crear allò que segons el reportatge “The Social Dilemma” s’anomena un avatar d’usuari. Aquest avatar és una còpia digital nostra: els nostres moviments, les nostres converses, els nostres gustos i interessos, que es pot vendre a empreses de màrqueting per poder oferir publicitat mésadequada al nostre perfil de persona real. Doncs bé: quan concentres serveis en una sola arquitectura ets més vulnerable als efectes d’una caiguda del sistema, una caiguda que fa que els avatars, el teu producte, desaparegui.

Tanmateix, el meu article no va destinat a empresaris que vulguin evitar que es mori la gallina dels ous d’or. Al contrari: la meva sol·lució passa per la descentralització i, en darrera instància, per matar i plomar aquesta gallina (i ja em perdonaran els animalistes). Si com a usuaris de les xarxes socials prenem la decisió de fer servir xarxes descentralitzades evitarem dues coses: que les nostres dades serveixin com a moneda de canvi d’un CEO que cada cop sembla més un androide, i que una eventual caiguda d’un node del sistema deixi fora de la xarxa a milions d’usuaris durant unes hores. Alternatives com Mastodon, Signal o Pixelfed poden complir amb aquesta funció i està a les nostres mans que siguin cada cop més populars.

Així doncs, jo us animo a prendre el control de la vostra vida social en línia i us animeu a provar tot de xarxes descentralitzades. Sí, fins i tot vosaltres, amics penjadors de fotos de peus a l’Instagram!

Sobre parquímetres i aplicacions per pagar

Si tens un telèfon mòbil, a aquestes alçades ja saps que pots pagar amb ell, tampoc t’estic descobrint la sopa d’all. I si tens un telèfon amb tecnologia NFC, fins i tot el pots fer servir com si fos una targeta de crèdit o dèbit. Però el que sí que pot fer servir tothom des d’un mòbil, encara que no es tingui un telèfon amb NFC, són un munt d’aplicacions que ens permeten pagar coses posant les dades de les nostres targetes. Poses les dades, es fa un petit recàrrec per comprovar que la targeta és vàlida, i apa! A funcionar!

Ara bé, allò que la tecnologia ens permet fer de forma fàcil, ens ho complica la manera de fer dels humans, concretament la burocràcia.

El cas de les zones d’estacionament regulat (les famoses zones blaves i verdes) és un en el que la burocràcia, o la falta d’agilitat o previsió de l’administració central, va en contra dels usuaris. La gran majoria de pobles que tenen aquest tipus de places d’aparcament tenen màquines al carrer que permeten pagar, i ara permeten també pagar a través d’aplicacions. Però si ets una mica viatjat veuràs que cada població ha escollit una aplicació diferent per gestionar els pagaments d’aquestes zones. I fàcilment pots tenir al teu telèfon entre vui i deu aplicacions diferents on has de posar les teves dades personals i bancàries per poder fer els pagaments de forma fàcil. 

Aquestes aplicacions s’actualitzen, es queden obsoletes, els ajuntaments les canvien per unes altres, i fins i tot n’hi ha que cedeixen aquesta feina a altres organismes superiors, com és el cas dels municipis que formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

I jo em pregunto: no seria més fàcil i còmode que la gestió d’aquestes places es centralitzés en el govern de la Generalitat a través d’una aplicació que fos comuna per a tots, que simplifiqués aquesta tasca de pagar l’aparcament als que hem decidit apostar per la tecnologia i així estalviar-nos paper i dur xavalla a la butxaca? No vaig en contra de la iniciativa privada (que Sant Adam Smith em perdoni), però és molt poc pràctic que a cada població amb zones verdes i blaves hagis de veure amb quina aplicació pagues si et vols estalviar la caminada cap a una maquineta a peu de carrer que, en alguns casos, és probable que no funcioni (com em va passar fa relativament poc a El Masnou).

I si un cas, deixarem per un article següent el tema de tenir un cens públic de places d’aparcament regulat a Catalunya.

Sí, en català es pot fer contingut

La setmana passada queia la notícia que molta gent de Creadors.tv i de la comunitat de creadors de contingut en català a Internet estava esperant: el duet de música folk LauzetaFolk assolia, finalment, l’estàtus de soci o partner, convertint-se en el primer canal en llengua catalana en assolir aquesta condició. Si no vau viure en directe el moment en què els hi ho confirmaven, aquí el teniu:

Paralel·lament a això, arribava a les meves mans un estudi que havia fet un usuari de Twitter sobre els canals de Twitch en llengua castellana, posant de manifest una sèrie de dades molt interessants: del prop d’un milió de canals en castellà existents, el 90% – és a dir, 900.000 canals – amb prou feines arriben als tres espectadors. Un canal en castellà amb una mitjana d’espectadors de 10 o més automàticament es situa en un privilegiat 6% dels canals més populars en aquesta plataforma en castellà. Unes xifres que, segons el meu entendre, volen dir una cosa: un públic objectiu molt més ampli no t’assegura una major audiència.

Davant d’aquestes dades, un pensa quin sentit té que uns creadors de contingut decideixin canviar d’idioma a l’hora de fer els seus vídeos, àudios o textos només pel fet que una llengua amb més parlants els donarà més visualitzacions de forma automàtica o més possibilitats d’assolir la fama o una certa estabilitat econòmica. Des del meu punt de vista, potser és millor mantenir una sòlida base de fans treballats a base de dedicació i bona feina, que no pas esperar un sobtat augment de l’audiència amb un simple canvi d’idioma. I a les proves em remeto: LauzetaFolk fan el seu contingut en català, i tenen espectadors i fans de tot el món gràcies a molta feina ben feta, a una bona producció dels seus directes i gràcies a una sòlida base de fans i amics que han ajudat també a fer córrer la veu. I tot i que segueixen rebent missatges animant-los a passar-se al castellà, és força evident que no ho necessiten.

Així doncs, si mai llegint això arribes a la conclusió que vols fer contingut a la xarxa sobre el tema que creguis convenient, jo et recomano dues coses: no renunciïs a la teva llengua i busca’t bons amics que t’ajudin a donar-te a conèixer. Al final, els èxits sempre arriben.

Doncs sí, al final tinc un podcast

Al final, resulta que embarcar-se en un projecte de creació d’un podcast sobre l’esperanto i el seu món no semblava un projecte tan complicat d’abordar. Quan un ja té una mínima idea de què vol dir i de com ho vol dir, té una tarda d’inspiració per escriure un guió i certes idees de disseny per fer una caràtula, una petita web i poca cosa més, el projecte surt una mica rodat. I si a més compta amb l’ajuda desinteressada de gent tan meravellosa com la Mabel per dur les xarxes socials i plantejar dubtes que després responem en direcvte, doncs millor que millor!

Sí, al final Hej Fraĉjo (pronunciat “hey fratxo”) ja és una realitat: un podcast on em dedicaré a parlar una mica de tot el món que rodeja la Internacia Lingvo. Parlaré de música, de literatura, de xarxes, de trobades d’esperantistes, de “frikades” relacionades amb aquest món i fins i tot d’altres llengües artificials que, amb major o menor èxit, li han volgut disputar el tron de llengua internacional a l’esperanto. De moment, com ja vaig dir en un post anterior, em marco una fita assolible: deu capítols, una primera temporada plena de contingut. Tot i així, tinc en ment més episodis, però ja veurem si els deixo com a continuació de la primera temporada, o m’embarco en una segona.

De moment, em quedo amb diverses coses molt positives: l’adrenalina i els bons sentiments que em queden al cos després de gravar un episodi, l’alegria immensa que em produeix poder-ho compartir amb la meva dona (i qui sap si amb la meva filla no-nata), i el bon rotllo que es genera al meu voltant un cop ho publicito. També em quedo amb els pocs inconvenients tècnics que m’han sorgit, ja que m’ajuden a aprendre.

Va, deixem els rotllos per més endavant. Podeu trobar el podcast a la web del projecte i als serveis de podcasting següents:

Un podcast? I perquè no?

Des de ben petit, els meus records van acompanyats de la ràdio: esmorzars amb un joveníssim Alfons Arús i amics al seu boig “Arús con leche”, berenars de cap de setmana amb el Carrussel Deportivo i la quiniela ja de més jove, nits d’insomni amb programes com “Prohibit als pares”, o ja més recentment matinades per anar a la feina amb en Basté al cotxe. Sempre he tingut a l’abast una ràdio, un mitjà que em permetia estar informat i entretingut mentre feia altres coses com esmorzar, conduir, veure partits de futbol, etc. Sempre he acudit a la ràdio quan em calia estar actualitzar sobre un tema de l’actualitat, quan he volgut seguir minut a minut una jornada històrica, o quan m’he sentit sol i necessitava una veu al meu costat.

I amb aquest mitjà sempre he tingut una relació com d’amor platònic: me l’estimo, però no sé si valc prou per ella. Hauria fet el pas de jove de provar d’entrar a alguna ràdio (en vaig tenir alguna oportunitat), però en el darrer moment sempre me n’he desdit. Ves a saber si es tractava del de sempre: manca de valor de fer el darrer pas. O potser és que analitzava tant els pros i contres, les meves pròpies deficiències com a persona i les exigències d’un mitjà com la ràdio, que me n’acabava desdint.

I llavors, com amb moltes altres coses, Internet va venir per posar cap per avall el meu món. Un cop aquesta tecnologia es va fer popular i ja era extremadament fàcil accedir-hi des de casa, amb ella van arribar nous formats que, basats en la vella coneguda fórmula radiofònica, la feien accessible les 24 hores del dia. Neixien els podcasts, i es van començar a popularitzar com l’alternativa popular i una mica casolana dels programes de ràdio més convencionals.

Vaig començar a interessar-me per aquest món, em vaig començar a subscriure (i dessubscriure) de molts podcasts durant molt de temps, i sempre em produïen la mateixa sensació: un sentiment de saber que si quatre persones qualssevol podien fer un podcast amb mitjans limitats i arribar ben lluny, jo en el fons també podia. Només calia trobar els mitjans, el temps i, sobretot, el tema.

Els mitjans no van trigar gaire a arribar. Amb el meu portàtil amb Linux ja tenia una eina com Audacity que em permetria gravar els meus àudios i ajustar-los com calgués, i trobar un micro mitjanament decent tampoc va ser un problema. El temps ja seria més difícil de trobar, sobretot donades les meves mancances a l’hora de gestionar-me el meu propi temps. Ja només calia trobar el tema i creia que ja l’havia trobat quan vaig creure que podia fer un podcast sobre una de les meves dèries: les bandes sonores de pel·lícules. Al cap i a la fi, no hi havia cap podcast en català sobre això. I em vaig equivocar.

Un començament fluix i una acollida més aviat escassa van condemnar el meu podcast a l’ostracisme primer, i a l’abandonament després. Però, com diu el gran Enric Botella al seu vídeo de Youtube sobre la paràlisi per sobreanàlisi, potser el meu problema era que les meves expectatives (o possiblement el meu gust a l’hora d’escoltar podcasts) estaven molt allunyats de la meva tècnica a l’hora de fer-lo, i per això ho veia com un xurro. Potser només em calia persistir.

I això és el que vull fer amb la meva nova aventura com a podcaster: vull engegar un podcast en català sobre l’esperanto i el seu món. Un podcast de divulgació sobre un tema prou concret i alhora prou desconegut com perquè sigui únic. I vull planificar-lo prou com perquè d’aquí en surti, com a mínim, una primera temporada de deu capitols. Deu petites proves de que sóc capaç de fer allò que crec que sé fer, i que mai m’he atrevit a dur a terme.

Foto de Dmitry Demidov a Pexels

IDCat, Linux i programari lliure: una relació impossible?

Quan va començar a caminar l’Administració electrònica, un es pensava que podria ser feliç fent tràmits administratius de forma telemàtica sense haver de moure’s del despatx o de casa, o fins i tot a milers de quilòmetres de distància. Però, ai las! Quan resulta que t’has d’enfrontar a l’administració oberta amb el teu portàtil amb Linux i el teu programari lliure, les coses es poden arribar a torçar bastant.

Aquest article pretén ser l’explicació de la meva vivència particular amb el certificat digital Catcert (el famós idCat) i el meu portàtil amb Ubuntu. Des del procés de sol·licitud fins a l’aplicació final, aniré explicant amb què m’he anat trobant i com ho he acabat resolent.

Demanant el certificat digital

El procés de demanar el certificat és força senzill. La mateixa pàgina et permet triar si vols sol·licitar el certificat online, amb un formulari molt fàcil d’omplir, o bé presencialment a qualsevol de les oficines d’Atenció Ciutadana dels ajuntaments. Jo, com que sóc un noi molt digital, vaig preferir omplir el formulari online, que s’omple en uns dos o tres minuts, i registrar la petició per anar més ràpid al segon tràmit presencial.

Anar al formulari de petició del IdCat

Un cop feta la petició formal, queda acabar de fer la petició presencialment. Cal demanar hora a un OAC (pot ser qualsevol) i demanar de fer aquest tràmit. Un cop us hagin demanat presencialment un número de quatre xifres que només vosaltres coneixereu, el funcionari de torn fa una sèrie de gestions i voilà: us entrega un paper amb les instruccions per descarregar el vostre certificat digital.

Amb aquest paper i un bon munt d’esperança i il·lusió, em disposo a instal·lar el certificat al meu ubuntet.

Descarregant el certificat digital

Les instruccions del paper diuen, en el seu primer punt, que cal anar a una web per descarregar el certificat i que no es pot fer des d’un dispositiu mòbil. Deixant de banda consideracions sobre si cal aprofitar que tothom té un mòbil per identificar-se, decideixo que el meu portàtil no és un dispositiu mòbil, i que per tant m’ho podré descarregar.

Com anava d’errat!

El primer que et diu la pàgina en qüestió és que necessites descarregar el certificat des d’un ordinador amb Internet Explorer.

Sí, Explorer. El famós navegador de Microsoft que la mateixa Microsoft s’està encarregant d’eliminar. Ara digues-me com puc tenir jo un Explorer funcionant amb el meu Ubuntu.

Per sort, hi ha dues opcions pels ubuntaires de tenir un Explorer funcional:

Amb molta paciència i una canya, es pot arribar a tenir un Explorer a Ubuntu, però llavors arriba la “puntilla”: resulta que també es necessita Java. De fet, la màquina virtual de Java. I jo aquí ja m’he posat les mans al cap i m’he rendit. Ho sento, però crec que són massa coses a fer perquè sigui un sistema fàcil i accessible a la ciutadania en general (o almenys per la ciutadania que aposta pel programari lliure).

Total, que al final he buscat un ordinador amb Windows, he descarregat el certificat, l’he exportat a un pendrive seguint aquestes instruccions i l’he pogut posar al meu llapis de memòria personal. Així, ja tinc el meu certificat digital al meu Ubuntu amb Firefox.

Conclusions

Tot i que després és molt útil i serveix per un munt de consultes, gestions i tràmits telemàtics amb les administracions locals i centrals catalanes, la instal·lació del Certificat Digital un cop demanat està molt pensada per un tipus d’usuari concret, i no tant per la ciutadania en general. Massa clicks, massa complicacions, poca sensació de comoditat en tot plegat. No veuríeu espais de millora com, per exemple, que la Generalitat l’oferís de forma fàcil a tothom a partir dels 18 anys? O que el fessin realment cross platform, o vinculat a una app que et poguessis instal·lar al teu mòbil de forma fàcil? Parlo des de l’ignorància tecnològica, però si realment volem una administració digital propera a la ciutadania, posem-ho realment fàcil!

P.D. He obviat la informació relativa al tràmit que volia fer. el fet és que volia el certificat per demanar una documentació a l’Ajuntament de Barcelona. La seva web de tràmits online només permet utilitzar Explorer o Safari, ja que necessita la Java VM per poder signar electrònicament documents. Sort que ja ni ho he provat amb Ubuntu amb Chrome o Firefox…

Munta el teu web a Can Pineda!

A Can Pineda (la meva llar digital) tinc un problema: tinc un munt d’espai desaprofitat, un munt d’habitacions que podrien estar ocupades, i de moment només hi tinc un parell d’inquilins vivint-hi. I com que les cases sempre estan més vives si hi ha més gent, he pensat en oferir casa meva a qui ho necessiti.

Així doncs, si tens pensat tenir una web amb un domini propi, i no saps on allotjar-la, podem parlar-ne!

T’ofereixo el següent:

  • Un hosting (empresa d’allotjament) que de moment no m’ha fallat en més de quatre anys que estic amb ells
  • T’ajudo a preparar el teu espai: si vols un WordPress, el muntem. Vols una web estàtica? Entre els dos la preparem. Tu te les apanyes sola? Jo et dono un usuari FTP i tu fas el que necessitis.
  • Tens un domini? No hi ha problema, el redirigim al servidor. Que vols un correu electrònic? El fem, cap problema!
  • Si hi ha problemes, jo t’ajudo: parlo amb el servei tècnic, instal·lo el que necessitis, i em poso el mono de paleta / lampista / electricista.
  • Un preu més que assequible: 10€ a l’any, i afegim 15€ si vols algun servei més.
  • Si entens una mica, tinc PHP 7.3, MySQL i Cloudflare. La resta de coses, les anem discutint per mail.

Així doncs, si vols venir a viure a Can Pineda, deixa’m un missatge a enricpineda@gmail.com o envia’m un missatge per Twitter o Instagram. I parlem!

Muntant un Moodle a Dreamhost VPS

Sóc client des de fa anys de Dreamhost, una empresa de hosting estatunitenca que es caracteritza per uns preus força raonables, per oferir ample de banda i allotjament il·limitat, i per tenir un servei tècnic molt eficient que ha respòs molt bé quan ho he necessitat. Actualment és el hosting que faig servir per als meus projectes personals i per alguns de comercials (que aviat veuran la llum), però mai havia provat de muntar quelcom prou gran com un Moodle en aquest servei. Fins ara, clar.

A proposta d’un company i amich de Pirates de Catalunya, he provat de muntar un Moodle al meu allotjament personal i aquests han estat els passos i el resultat final.

Continue reading

« Older posts

© 2022 Enric Pineda

Theme by Anders NorenUp ↑