Enric Pineda

El meu blog, el meu món

Categoria: Internet Page 1 of 3

Sobre parquímetres i aplicacions per pagar

By

On 8 de setembre de 2021

In Hardware i software, Internet, Reflexions

Si tens un telèfon mòbil, a aquestes alçades ja saps que pots pagar amb ell, tampoc t’estic descobrint la sopa d’all. I si tens un telèfon amb tecnologia NFC, fins i tot el pots fer servir com si fos una targeta de crèdit o dèbit. Però el que sí que pot fer servir tothom des d’un mòbil, encara que no es tingui un telèfon amb NFC, són un munt d’aplicacions que ens permeten pagar coses posant les dades de les nostres targetes. Poses les dades, es fa un petit recàrrec per comprovar que la targeta és vàlida, i apa! A funcionar!

Ara bé, allò que la tecnologia ens permet fer de forma fàcil, ens ho complica la manera de fer dels humans, concretament la burocràcia.

El cas de les zones d’estacionament regulat (les famoses zones blaves i verdes) és un en el que la burocràcia, o la falta d’agilitat o previsió de l’administració central, va en contra dels usuaris. La gran majoria de pobles que tenen aquest tipus de places d’aparcament tenen màquines al carrer que permeten pagar, i ara permeten també pagar a través d’aplicacions. Però si ets una mica viatjat veuràs que cada població ha escollit una aplicació diferent per gestionar els pagaments d’aquestes zones. I fàcilment pots tenir al teu telèfon entre vui i deu aplicacions diferents on has de posar les teves dades personals i bancàries per poder fer els pagaments de forma fàcil. 

Aquestes aplicacions s’actualitzen, es queden obsoletes, els ajuntaments les canvien per unes altres, i fins i tot n’hi ha que cedeixen aquesta feina a altres organismes superiors, com és el cas dels municipis que formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

I jo em pregunto: no seria més fàcil i còmode que la gestió d’aquestes places es centralitzés en el govern de la Generalitat a través d’una aplicació que fos comuna per a tots, que simplifiqués aquesta tasca de pagar l’aparcament als que hem decidit apostar per la tecnologia i així estalviar-nos paper i dur xavalla a la butxaca? No vaig en contra de la iniciativa privada (que Sant Adam Smith em perdoni), però és molt poc pràctic que a cada població amb zones verdes i blaves hagis de veure amb quina aplicació pagues si et vols estalviar la caminada cap a una maquineta a peu de carrer que, en alguns casos, és probable que no funcioni (com em va passar fa relativament poc a El Masnou).

I si un cas, deixarem per un article següent el tema de tenir un cens públic de places d’aparcament regulat a Catalunya.

Sí, en català es pot fer contingut

By

On 19 de març de 2021

In Internet, Lingüística, Reflexions, Xarxes socials

La setmana passada queia la notícia que molta gent de Creadors.tv i de la comunitat de creadors de contingut en català a Internet estava esperant: el duet de música folk LauzetaFolk assolia, finalment, l’estàtus de soci o partner, convertint-se en el primer canal en llengua catalana en assolir aquesta condició. Si no vau viure en directe el moment en què els hi ho confirmaven, aquí el teniu:

Paralel·lament a això, arribava a les meves mans un estudi que havia fet un usuari de Twitter sobre els canals de Twitch en llengua castellana, posant de manifest una sèrie de dades molt interessants: del prop d’un milió de canals en castellà existents, el 90% – és a dir, 900.000 canals – amb prou feines arriben als tres espectadors. Un canal en castellà amb una mitjana d’espectadors de 10 o més automàticament es situa en un privilegiat 6% dels canals més populars en aquesta plataforma en castellà. Unes xifres que, segons el meu entendre, volen dir una cosa: un públic objectiu molt més ampli no t’assegura una major audiència.

Davant d’aquestes dades, un pensa quin sentit té que uns creadors de contingut decideixin canviar d’idioma a l’hora de fer els seus vídeos, àudios o textos només pel fet que una llengua amb més parlants els donarà més visualitzacions de forma automàtica o més possibilitats d’assolir la fama o una certa estabilitat econòmica. Des del meu punt de vista, potser és millor mantenir una sòlida base de fans treballats a base de dedicació i bona feina, que no pas esperar un sobtat augment de l’audiència amb un simple canvi d’idioma. I a les proves em remeto: LauzetaFolk fan el seu contingut en català, i tenen espectadors i fans de tot el món gràcies a molta feina ben feta, a una bona producció dels seus directes i gràcies a una sòlida base de fans i amics que han ajudat també a fer córrer la veu. I tot i que segueixen rebent missatges animant-los a passar-se al castellà, és força evident que no ho necessiten.

Així doncs, si mai llegint això arribes a la conclusió que vols fer contingut a la xarxa sobre el tema que creguis convenient, jo et recomano dues coses: no renunciïs a la teva llengua i busca’t bons amics que t’ajudin a donar-te a conèixer. Al final, els èxits sempre arriben.

Doncs sí, al final tinc un podcast

By

On 16 d'octubre de 2020

In Internet

Al final, resulta que embarcar-se en un projecte de creació d’un podcast sobre l’esperanto i el seu món no semblava un projecte tan complicat d’abordar. Quan un ja té una mínima idea de què vol dir i de com ho vol dir, té una tarda d’inspiració per escriure un guió i certes idees de disseny per fer una caràtula, una petita web i poca cosa més, el projecte surt una mica rodat. I si a més compta amb l’ajuda desinteressada de gent tan meravellosa com la Mabel per dur les xarxes socials i plantejar dubtes que després responem en direcvte, doncs millor que millor!

Sí, al final Hej Fraĉjo (pronunciat “hey fratxo”) ja és una realitat: un podcast on em dedicaré a parlar una mica de tot el món que rodeja la Internacia Lingvo. Parlaré de música, de literatura, de xarxes, de trobades d’esperantistes, de “frikades” relacionades amb aquest món i fins i tot d’altres llengües artificials que, amb major o menor èxit, li han volgut disputar el tron de llengua internacional a l’esperanto. De moment, com ja vaig dir en un post anterior, em marco una fita assolible: deu capítols, una primera temporada plena de contingut. Tot i així, tinc en ment més episodis, però ja veurem si els deixo com a continuació de la primera temporada, o m’embarco en una segona.

De moment, em quedo amb diverses coses molt positives: l’adrenalina i els bons sentiments que em queden al cos després de gravar un episodi, l’alegria immensa que em produeix poder-ho compartir amb la meva dona (i qui sap si amb la meva filla no-nata), i el bon rotllo que es genera al meu voltant un cop ho publicito. També em quedo amb els pocs inconvenients tècnics que m’han sorgit, ja que m’ajuden a aprendre.

Va, deixem els rotllos per més endavant. Podeu trobar el podcast a la web del projecte i als serveis de podcasting següents:

Un podcast? I perquè no?

By

On 3 d'octubre de 2020

In Cultura, Internet

Des de ben petit, els meus records van acompanyats de la ràdio: esmorzars amb un joveníssim Alfons Arús i amics al seu boig “Arús con leche”, berenars de cap de setmana amb el Carrussel Deportivo i la quiniela ja de més jove, nits d’insomni amb programes com “Prohibit als pares”, o ja més recentment matinades per anar a la feina amb en Basté al cotxe. Sempre he tingut a l’abast una ràdio, un mitjà que em permetia estar informat i entretingut mentre feia altres coses com esmorzar, conduir, veure partits de futbol, etc. Sempre he acudit a la ràdio quan em calia estar actualitzar sobre un tema de l’actualitat, quan he volgut seguir minut a minut una jornada històrica, o quan m’he sentit sol i necessitava una veu al meu costat.

I amb aquest mitjà sempre he tingut una relació com d’amor platònic: me l’estimo, però no sé si valc prou per ella. Hauria fet el pas de jove de provar d’entrar a alguna ràdio (en vaig tenir alguna oportunitat), però en el darrer moment sempre me n’he desdit. Ves a saber si es tractava del de sempre: manca de valor de fer el darrer pas. O potser és que analitzava tant els pros i contres, les meves pròpies deficiències com a persona i les exigències d’un mitjà com la ràdio, que me n’acabava desdint.

I llavors, com amb moltes altres coses, Internet va venir per posar cap per avall el meu món. Un cop aquesta tecnologia es va fer popular i ja era extremadament fàcil accedir-hi des de casa, amb ella van arribar nous formats que, basats en la vella coneguda fórmula radiofònica, la feien accessible les 24 hores del dia. Neixien els podcasts, i es van començar a popularitzar com l’alternativa popular i una mica casolana dels programes de ràdio més convencionals.

Vaig començar a interessar-me per aquest món, em vaig començar a subscriure (i dessubscriure) de molts podcasts durant molt de temps, i sempre em produïen la mateixa sensació: un sentiment de saber que si quatre persones qualssevol podien fer un podcast amb mitjans limitats i arribar ben lluny, jo en el fons també podia. Només calia trobar els mitjans, el temps i, sobretot, el tema.

Els mitjans no van trigar gaire a arribar. Amb el meu portàtil amb Linux ja tenia una eina com Audacity que em permetria gravar els meus àudios i ajustar-los com calgués, i trobar un micro mitjanament decent tampoc va ser un problema. El temps ja seria més difícil de trobar, sobretot donades les meves mancances a l’hora de gestionar-me el meu propi temps. Ja només calia trobar el tema i creia que ja l’havia trobat quan vaig creure que podia fer un podcast sobre una de les meves dèries: les bandes sonores de pel·lícules. Al cap i a la fi, no hi havia cap podcast en català sobre això. I em vaig equivocar.

Un començament fluix i una acollida més aviat escassa van condemnar el meu podcast a l’ostracisme primer, i a l’abandonament després. Però, com diu el gran Enric Botella al seu vídeo de Youtube sobre la paràlisi per sobreanàlisi, potser el meu problema era que les meves expectatives (o possiblement el meu gust a l’hora d’escoltar podcasts) estaven molt allunyats de la meva tècnica a l’hora de fer-lo, i per això ho veia com un xurro. Potser només em calia persistir.

I això és el que vull fer amb la meva nova aventura com a podcaster: vull engegar un podcast en català sobre l’esperanto i el seu món. Un podcast de divulgació sobre un tema prou concret i alhora prou desconegut com perquè sigui únic. I vull planificar-lo prou com perquè d’aquí en surti, com a mínim, una primera temporada de deu capitols. Deu petites proves de que sóc capaç de fer allò que crec que sé fer, i que mai m’he atrevit a dur a terme.

Foto de Dmitry Demidov a Pexels

IDCat, Linux i programari lliure: una relació impossible?

By

On 10 de desembre de 2019

In Hardware i software, Informàtica, Internet

Quan va començar a caminar l’Administració electrònica, un es pensava que podria ser feliç fent tràmits administratius de forma telemàtica sense haver de moure’s del despatx o de casa, o fins i tot a milers de quilòmetres de distància. Però, ai las! Quan resulta que t’has d’enfrontar a l’administració oberta amb el teu portàtil amb Linux i el teu programari lliure, les coses es poden arribar a torçar bastant.

Aquest article pretén ser l’explicació de la meva vivència particular amb el certificat digital Catcert (el famós idCat) i el meu portàtil amb Ubuntu. Des del procés de sol·licitud fins a l’aplicació final, aniré explicant amb què m’he anat trobant i com ho he acabat resolent.

Demanant el certificat digital

El procés de demanar el certificat és força senzill. La mateixa pàgina et permet triar si vols sol·licitar el certificat online, amb un formulari molt fàcil d’omplir, o bé presencialment a qualsevol de les oficines d’Atenció Ciutadana dels ajuntaments. Jo, com que sóc un noi molt digital, vaig preferir omplir el formulari online, que s’omple en uns dos o tres minuts, i registrar la petició per anar més ràpid al segon tràmit presencial.

Anar al formulari de petició del IdCat

Un cop feta la petició formal, queda acabar de fer la petició presencialment. Cal demanar hora a un OAC (pot ser qualsevol) i demanar de fer aquest tràmit. Un cop us hagin demanat presencialment un número de quatre xifres que només vosaltres coneixereu, el funcionari de torn fa una sèrie de gestions i voilà: us entrega un paper amb les instruccions per descarregar el vostre certificat digital.

Amb aquest paper i un bon munt d’esperança i il·lusió, em disposo a instal·lar el certificat al meu ubuntet.

Descarregant el certificat digital

Les instruccions del paper diuen, en el seu primer punt, que cal anar a una web per descarregar el certificat i que no es pot fer des d’un dispositiu mòbil. Deixant de banda consideracions sobre si cal aprofitar que tothom té un mòbil per identificar-se, decideixo que el meu portàtil no és un dispositiu mòbil, i que per tant m’ho podré descarregar.

Com anava d’errat!

El primer que et diu la pàgina en qüestió és que necessites descarregar el certificat des d’un ordinador amb Internet Explorer.

Sí, Explorer. El famós navegador de Microsoft que la mateixa Microsoft s’està encarregant d’eliminar. Ara digues-me com puc tenir jo un Explorer funcionant amb el meu Ubuntu.

Per sort, hi ha dues opcions pels ubuntaires de tenir un Explorer funcional:

Amb molta paciència i una canya, es pot arribar a tenir un Explorer a Ubuntu, però llavors arriba la “puntilla”: resulta que també es necessita Java. De fet, la màquina virtual de Java. I jo aquí ja m’he posat les mans al cap i m’he rendit. Ho sento, però crec que són massa coses a fer perquè sigui un sistema fàcil i accessible a la ciutadania en general (o almenys per la ciutadania que aposta pel programari lliure).

Total, que al final he buscat un ordinador amb Windows, he descarregat el certificat, l’he exportat a un pendrive seguint aquestes instruccions i l’he pogut posar al meu llapis de memòria personal. Així, ja tinc el meu certificat digital al meu Ubuntu amb Firefox.

Conclusions

Tot i que després és molt útil i serveix per un munt de consultes, gestions i tràmits telemàtics amb les administracions locals i centrals catalanes, la instal·lació del Certificat Digital un cop demanat està molt pensada per un tipus d’usuari concret, i no tant per la ciutadania en general. Massa clicks, massa complicacions, poca sensació de comoditat en tot plegat. No veuríeu espais de millora com, per exemple, que la Generalitat l’oferís de forma fàcil a tothom a partir dels 18 anys? O que el fessin realment cross platform, o vinculat a una app que et poguessis instal·lar al teu mòbil de forma fàcil? Parlo des de l’ignorància tecnològica, però si realment volem una administració digital propera a la ciutadania, posem-ho realment fàcil!

P.D. He obviat la informació relativa al tràmit que volia fer. el fet és que volia el certificat per demanar una documentació a l’Ajuntament de Barcelona. La seva web de tràmits online només permet utilitzar Explorer o Safari, ja que necessita la Java VM per poder signar electrònicament documents. Sort que ja ni ho he provat amb Ubuntu amb Chrome o Firefox…

Munta el teu web a Can Pineda!

By

On 30 de setembre de 2019

In Informàtica, Internet

A Can Pineda (la meva llar digital) tinc un problema: tinc un munt d’espai desaprofitat, un munt d’habitacions que podrien estar ocupades, i de moment només hi tinc un parell d’inquilins vivint-hi. I com que les cases sempre estan més vives si hi ha més gent, he pensat en oferir casa meva a qui ho necessiti.

Així doncs, si tens pensat tenir una web amb un domini propi, i no saps on allotjar-la, podem parlar-ne!

T’ofereixo el següent:

  • Un hosting (empresa d’allotjament) que de moment no m’ha fallat en més de quatre anys que estic amb ells
  • T’ajudo a preparar el teu espai: si vols un WordPress, el muntem. Vols una web estàtica? Entre els dos la preparem. Tu te les apanyes sola? Jo et dono un usuari FTP i tu fas el que necessitis.
  • Tens un domini? No hi ha problema, el redirigim al servidor. Que vols un correu electrònic? El fem, cap problema!
  • Si hi ha problemes, jo t’ajudo: parlo amb el servei tècnic, instal·lo el que necessitis, i em poso el mono de paleta / lampista / electricista.
  • Un preu més que assequible: 10€ a l’any, i afegim 15€ si vols algun servei més.
  • Si entens una mica, tinc PHP 7.3, MySQL i Cloudflare. La resta de coses, les anem discutint per mail.

Així doncs, si vols venir a viure a Can Pineda, deixa’m un missatge a enricpineda@gmail.com o envia’m un missatge per Twitter o Instagram. I parlem!

Muntant un Moodle a Dreamhost VPS

By

On 9 de juliol de 2018

In Hardware i software, Informàtica, Internet

Sóc client des de fa anys de Dreamhost, una empresa de hosting estatunitenca que es caracteritza per uns preus força raonables, per oferir ample de banda i allotjament il·limitat, i per tenir un servei tècnic molt eficient que ha respòs molt bé quan ho he necessitat. Actualment és el hosting que faig servir per als meus projectes personals i per alguns de comercials (que aviat veuran la llum), però mai havia provat de muntar quelcom prou gran com un Moodle en aquest servei. Fins ara, clar.

A proposta d’un company i amich de Pirates de Catalunya, he provat de muntar un Moodle al meu allotjament personal i aquests han estat els passos i el resultat final.

Read More

GNU Social, l’alternativa descentralitzada a Twitter

By

On 8 de març de 2016

In Informàtica, Internet

Em vaig donar d’alta a GNU Social aquest estiu passat, però com amb la majoria de xarxes socials que provo, es va quedar en un període d’ostracisme fins que fa uns dies vaig decidir tornar-la a agafar per banda. La veritat és que el que més em cridava l’atenció era el concepte de la xarxa, i no tant a qui m’hi pogués trobar o la repercussió que els meus missatges puguin tenir.

Read More

Trust nobody

By

On 6 de setembre de 2013

In Internet, Uncategorized

Avui 6 de setembre, el diaris The Guardian (Regne Unit), The New York Times (EEUU) i ProPublica (EEUU) han publicat una notícia de forma col·laborativa basada en informacions aportades per Edward Snowden al primer de tots tres. Segons aquesta informació, La NSA (National Security Agency) nord-americana com el GCHQ (Government Communications Headquarters) britànica haurien aconseguit introduir vulnerabilitats en multitud de sistemes d’encriptació de dades que es fan servir per protegir les comunicacions a través d’Internet. A banda d’això, un programa del govern nord-americà estaria finançant la creació de “backdoors”, o portes pel darrera, en multitud de programes mitjançant acords amb els creadors de programari, destinades a oferir la possibilitat a la NSA i al GCHQ d’accedir a activitat d’un usuari a través de la xarxa.

Òbviament, hi ha una justificació: la guerra contra el terrorisme. És sabut que la Xarxa pot oferir una via per a que grups terroristes puguin coordinar-se i passar-se informació. Tanmateix, el fet de que els sistemes d’encriptació de dades estiguin compromesos no només afecta a les cèdules d’Al-Qaida que facin servir un anonimitzador, sinó també a tu. Sí, a tu també.

Pensa que cada cop que et connectes al teu banc online, al teu correu electrònic, o fas un pagament amb Paypal a eBay, estàs fent servidors (en teoria) segurs, amb connexions encriptades. Doncs bé, semblaria que aquestes mesures no són suficients, ja que és molt probable que, si la NSA i el GCHQ tenen algun interès en entrar al teu ordinador o als teus comptes online, ja ho hagin fet.

“Poc que m’afecta a mi, jo no tinc pas internet”, deu pensar el típic senyor gran mentre el seu fill o nét li explica això. Doncs mal pensat: els seus comptes corrents estan en bancs que també fan servir aquest tipus de connexions quan, per exemple, vostè paga amb targeta. O quan treu diners d’un caixer. O quan li passen el rebut de l’aigua. O quan truca pel mòbil.

Tots estem compromesos.  La NSA i el GCHQ tenen accés a les nostres vides sense que nosaltres els haguem donat permís. De fet, sense que cap de nosaltres en fos conscient. En tenen coneixement els governants que decideixen el nostre futur? Són conscients que, tant si ho saben com si no, es tracta d’un atac a les llibertats individuals de tothom? Ignorants o còmplices?

Hi ha solució? No ho sé, i m’agradaria saber-ho. Sona a teoria de la conspiració (o al primer pas que em durà a creure en l’existència de la Gran Conspiració Reptiliana-Annunaki), però certament no fa gaire bona espina. Són coses que no sapiguéssim? Segurament no, ja ho intuíem, però ara és públic. Significa això que cal deixar de fer servir la xarxa i convertir-nos en monjos de clausura amb totes les nostres possessions en una cova? Jo no arribaria a tant, però potser sí que cal començar a pensar en sistemes alternatius. la tecnologia és molt bona, però com tot, depèn de l’ús que se’n faci.

Com deia aquell savi boig del “Dinamita”: “Reflexionem-hi!”

Carta al Alto Comisionado de Marca España

By

On 18 de juny de 2013

In Internet, Miscel·lània

La següent carta l’he enviada com a missatge a l’equip de creació de la web Marca España, on de forma reiterada s’ignora la realitat de l’Estat, oferint la imatge distorsionada d’una sola cultura, una sola llengua, tot enmarcat en una sola nació. Sou lliures de copiar / enganxar aquesta carta per reenviar-la a l’Alt Comissionat a través del formulari de la seva web: http://marcaespana.es/es/quienes-somos/escribenos.php

Muy apreciados miembros del Alto Comisionado de la Marca España,

Como ciudadano español, he considerado oportuno visitar la web de Marca España, con el objetivo de conocer de primera mano cuáles han sido los ítems que el Alto Comisionado ha considerado oportuno destacar de la realidad del Reino de España para su comunicación más allá de nuestras fronteras. Habiendo consultado la gran mayoría de secciones, debo comunicar mi preocupación hacia un hecho que, debido a la magnitud de la empresa a realizar, quizá se les haya podido pasar por alto.

Siendo ciudadano español, residente en la Comunidad Autónoma de Cataluña, y como hablante habitual de la lengua catalana, así como discreto conocedor de su cultura, usos y costumbres, echo en falta la mención de la existencia de una lengua que hablan y/o conocen cerca de siete millones de ciudadanos españoles. También encuentro extraño no encontrar mención alguna a las lenguas y culturas gallega y vascuence, aún encontrándose éstas circunscritas de forma predominantemente en territorios comprendidos dentro del Estado Español. De la misma forma, aunque encuentro correcta la mención del flamenco y el misterio de Elche como patrimonios inmateriales de la Humanidad por parte de la Unesco, no encuentro mención alguna a otras formas de expresión cultural típicamente catalanas (y españolas también) como La Patum de Berga o los “castells” (típicas torres humanas muy propias de la Comunidad Autónoma catalana).

Entiendo que la puesta en marcha del proyecto “Marca España” es una árdua tarea, y que seguramente los criterios para la selección de las informaciones a mostrar en sus canales de información están establecidos de antemano. Aún así, me permito la licencia de recomendarles una revisión de algunos de los contenidos de su portal web con el objetivo nada desdeñable de ofrecer una visión más rica y plural de la realidad del Estado Español. Me desagradaría enormemente tener que reconocer que, aunque sea de forma completamente accidental, el Alto Comisionado de la Marca España trata de ocultar la existencia de lenguas y culturas diferentes a la castellana, por mucho que sean cooficiales en algunos territorios del Reino de España.

Agradeciendo de antemano su atención y su pronta respuesta, que Dios guarde a uds. muchos años,

Enric Pineda

Si voleu saber més:

Actualització: realment, sí que mencionen el català, el basc i el gallec. En una secció amagada a dins de la secció de cultura de la web, rodejat de les bondats i riqueses del castellà (español, diuen ells). Podria retractar-me, però…

Page 1 of 3

Next

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén