El meu blog, el meu món

Categoria: Internet Page 2 of 3

Carta al Alto Comisionado de Marca España

La següent carta l’he enviada com a missatge a l’equip de creació de la web Marca España, on de forma reiterada s’ignora la realitat de l’Estat, oferint la imatge distorsionada d’una sola cultura, una sola llengua, tot enmarcat en una sola nació. Sou lliures de copiar / enganxar aquesta carta per reenviar-la a l’Alt Comissionat a través del formulari de la seva web: http://marcaespana.es/es/quienes-somos/escribenos.php

Muy apreciados miembros del Alto Comisionado de la Marca España,

Como ciudadano español, he considerado oportuno visitar la web de Marca España, con el objetivo de conocer de primera mano cuáles han sido los ítems que el Alto Comisionado ha considerado oportuno destacar de la realidad del Reino de España para su comunicación más allá de nuestras fronteras. Habiendo consultado la gran mayoría de secciones, debo comunicar mi preocupación hacia un hecho que, debido a la magnitud de la empresa a realizar, quizá se les haya podido pasar por alto.

Siendo ciudadano español, residente en la Comunidad Autónoma de Cataluña, y como hablante habitual de la lengua catalana, así como discreto conocedor de su cultura, usos y costumbres, echo en falta la mención de la existencia de una lengua que hablan y/o conocen cerca de siete millones de ciudadanos españoles. También encuentro extraño no encontrar mención alguna a las lenguas y culturas gallega y vascuence, aún encontrándose éstas circunscritas de forma predominantemente en territorios comprendidos dentro del Estado Español. De la misma forma, aunque encuentro correcta la mención del flamenco y el misterio de Elche como patrimonios inmateriales de la Humanidad por parte de la Unesco, no encuentro mención alguna a otras formas de expresión cultural típicamente catalanas (y españolas también) como La Patum de Berga o los “castells” (típicas torres humanas muy propias de la Comunidad Autónoma catalana).

Entiendo que la puesta en marcha del proyecto “Marca España” es una árdua tarea, y que seguramente los criterios para la selección de las informaciones a mostrar en sus canales de información están establecidos de antemano. Aún así, me permito la licencia de recomendarles una revisión de algunos de los contenidos de su portal web con el objetivo nada desdeñable de ofrecer una visión más rica y plural de la realidad del Estado Español. Me desagradaría enormemente tener que reconocer que, aunque sea de forma completamente accidental, el Alto Comisionado de la Marca España trata de ocultar la existencia de lenguas y culturas diferentes a la castellana, por mucho que sean cooficiales en algunos territorios del Reino de España.

Agradeciendo de antemano su atención y su pronta respuesta, que Dios guarde a uds. muchos años,

Enric Pineda

Si voleu saber més:

Actualització: realment, sí que mencionen el català, el basc i el gallec. En una secció amagada a dins de la secció de cultura de la web, rodejat de les bondats i riqueses del castellà (español, diuen ells). Podria retractar-me, però…

Marcant de prop al Dr. Google

Fent el repàs matinal al llistat de blogs que segueixo, em trobo amb un article de n’Anna Codina al seu recomanadíssim blog Betes i Clicks titulat “El Dr. Google em porta l’embaràs“. En aquest article exposa com està complementant la informació que rep del seu equip mèdic amb la que troba a través de la xarxa. I això em dóna peu a fer un parell de reflexions.

La primera ve motivada pel meu entorn professional. Si bé és cert que Internet ens ha ofert la possibilitat d’accedir a quantitats ingents d’informació a l’abast de dos o tres clicks, també és cert que aquesta quantitat d’informació pot acabar duent-nos cap allò que els professionals de la informació i la documentació anomenem infoxicació, és a dir, podem acabar saturats davant un maremàgnum de dades difícil de manegar. Davant d’això, cal tenir cura i saber destriar aquelles fonts d’informació realment útils de les que siguin dubtoses o clarament poc fiables. Alguns consells pràctics són:

  • Comprovar qui ha redactat aquesta informació. En el cas d’autors institucionals, comprovar-ne el seu prestigi.
  • Veure en quina data va ser publicada aquesta informació: en l’àmbit de les ciències de la salut i de la vida, molts cops la informació publicada fa cinc anys podria estar desactualitzada o directament rebatuda.
  • Comprovar si la pàgina ha obtingut el segell de qualitat d’alguns dels programes d’acreditació de pàgines web en salut. En podríem citar uns quants, però els segells de Health on the Net Foundation, Web Mèdica Acreditada (del Col•legi de Metges de Barcelona) i Web de Interés Sanitario de Portalesmedicos.com son bons indicadors.

Els exemples que l’article de Betes i Clicks són bons exemples de fonts d’informació de referència, tot i que jo personalment també hi afegiria MedlinePlus, produïda per la National Library of Medicine nord-americana (en concret, la seva secció d’embaràs).

L’altra reflexió ve des del punt de vista de pare que ja ha viscut dos embarassos: molts cops els excessos d’informació poden dur cap a estats d’angoixa força exagerats en els futurs pares. Com bé apuntava l’Anna, amb tots els respectes molts cops les futures àvies fan comentaris des d’un punt de vista de fa trenta anys, però també cal tenir en compte que molts cops ens trobarem per internet amb intervencions en fòrums de dones amb contextos socials, econòmics i físics molt diferents als nostres. Tenir en compte la seva informació és bo, però sempre des del propi coneixement de la nostra realitat i de forma coordinada amb el professional sanitari que ens porta.

I si tenim dubtes? Aquí teniu alguns consells pràctics:

  • Planifiqueu la bateria de preguntes que vulgueu fer al metge / llevadora abans de la visita. Si cal, apunteu-vos-ho en una llibreta (o a l’Evernote). Si en teniu moltes, trieu les 3-4 més importants.
  • Abans de sortir de la visita, assegureu-vos d’haver entès les respostes. Si cal, repetiu-les davant del professional.
  • Recordeu que hi ha SASSIR (Serveis d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva) que disposen de línies telefòniques d’ajuda. Si no, sempre està el 061, CatSalut Respon.

Informació addicional

La Sirena, Foursquare i una comunicació millorable (i tres bombons)

Nota: aquest post és una mica llarg degut a que, a banda de l’explicació inicial, hi ha dues actualitzacions que apareixen al final. Us recomano llegir fins al final (i tenir paciència per aguantar el meu rotllo). Gràcies!

Jo sóc usuari de Foursquare. Una mica despistat (faig check-in quan me’n recordo), però els dissabtes acostumo a fer check-in en dos o tres llocs (dels quals puc dir que en sóc major). Un d’aquests és una botiga de La Sirena, que fins ara era bastant normal. Quan he fet check-in, he vist això:

Captura de 2013-05-25 21:54:59

I què he fet? El que haguéssiu fet tots: quan he anat a pagar he ensenyat el mòbil i els he dit que com que havia fet check-in, segons allò em corresponien els tres bombons. La caixera ha vacil·lat, ha avisat l’encarregada, i quan aquesta última ho ha vist, em diu això:

– Ui, això ho has de portar imprès amb el codi de barres de la promoció.

Si sou usuaris de Foursquare, jo us pregunto: heu vist mai codis de barres als check-ins? Heu hagut mai d’imprimir un check-in?

Què ha passat aquí? Sembla clar: l’encarregada ha vist la pantalla del mòbil, i al no saber què era Fousquare, ha entès que era una promoció via Internet normal i corrent, i m’ha demanat que imprimeixi quelcom que, per molt que vulgui, no puc fer. Error de l’encarregada? Per mi, no. L’error és de La Sirena.

De la mateixa manera que quan qualsevol cadena de botigues fa una promoció “tradicional” ja s’encarreguen de comunicar a totes les botigues que hi ha aquesta oferta i que la poden aplicar, semblaria lògic que fessin el mateix amb les promocions no només online, sinó a través de xarxes socials com Foursquare. Per mi, el fet que no hi hagi hagut aquesta comunicació em fa entendre que tampoc es prenen gaire seriosament aquest tipus de campanyes. Malauradament, aquests descuits no afavoreixen gaire bé a la imatge de la marca a Internet. Per exemple, tan bon punt he sortit de la botiga, he escrit el següent tip sobre el check-in que acabava de fer:

Captura de 2013-05-25 22:05:06

I vosaltres, què en penseu?

Actualització (27/05/2013): Des de La Sirena m’envien un tweet en resposta a un que vaig enviar dissabte. Em pregunten per les dades de la botiga per gestionar-ho. Vejam com s’acaba sol·lucionant…

Actualització (30/05/2013): Després d’enviar via DM les dades de la botiga (que també haguessin pogut recuperar consultant el check-in que vaig fer dissabte passat), em demanen amablement disculpes i em recorden que la promoció dels bombons de stracciatella s’acaba demà (fan una promoció cada mes). He respòs a la gallega: preguntant si a partir d’ara no hi haurà cap problema per recollir el “premi”, més que res per poder editar el missatge negatiu que vaig deixar en el moment de fer check-in, i si c al que torni a fer check-in (i una despesa de 3€ mínim) per aconseguir els bombons. No sé què en penseu vosaltres, jo em trobo una mica contrariat: tot i que no estic gaire preocupat per si tinc o no els bombons, em queda la sensació de que he perdut una cosa a la que tenia dret. No?

Llei Sinde-Wert: repercussió i resistència

Ha estat arribar al poder el Partit Popular i tramitar-se de forma ultrarràpida la famosa Llei Sinde (que alguns comencen a anomenar també Llei Wert, en honor al flamant nou ministre de l’àrea que gestiona cultura). Aquesta llei arriba el mateix temps que la llei SOPA, una llei nord-americana amb un acrònim graciós que té el mateix objectiu que la Disposició Addicional Segona de la Llei d’Economia Sostenible espanyola: implantar un sistema de control de continguts a Internet, el que vindria a ser censura.

Explicat de forma ràpida vindria a ser el següent: a partir d’ara, qualsevol persona o empresa que posi a la seva pàgina web un enllaç cap a un contingut protegit per drets d’autor i no en tingui els drets serà “animat” a retirar aquest enllaç o li tancaran la pàgina fins que ho tregui. I qui diu enllaç també diu imatge amb copyright, cita d’un article de diari, lletra d’una cançó, etc. Si la pàgina no està allotjada en un servidor que estigui a Espanya, la llei preveu obligar a les empreses que ofereixen internet a Espanya a bloquejar l’accés a aquesta pàgina. A Espanya aquest procés pot durar uns cinc dies, més o menys. Als EEUU és instantani.

I aquí és quan un pensa: “bé, jo a la meva pàgina web no hi tinc res linkat, això es fa per tancar les pàgines d’enllaços a pel·lícules i música que hi ha per internet. No tinc per què patir”. Bé, sí i no. Malauradament, la llei està feta d’una manera tan general que, ben aplicada, afecta a qualsevol pàgina web, des de les més petites com el meu bloc, fins a grans serveis com Facebook, Google o Twitter. Us poso un quants exemples:

  • Trobes una notícia interessant a la web de El Mundo i la comparteixes via Twitter o Facebook posant el títol de la mateixa. Segons les normes d’ús de la web de El Mundo, això és violar la llei de Propietat Intel·lectual. Hauries de treure l’enllaç, o el Ministeri bloquejaria l’accés a Facebook o Twitter des d’Espanya.
  • Arribes emocionat/ada d’un concert de Love of Lesbian (o Manel, o Camilo Sesto), i penges a Youtube un vídeo de la teva colla cantant una cançó d’ells en plan fans entregats. La cançó té copyright, de manera que hauries de treure el vídeo o el Ministeri bloqueja l’accés a Youtube. A més, al teu bloc has citat quatre versos d’una de les seves cançons en plan fan. Endevines la conseqüència?
  • Els reis t’han portat un llibre molt xulo. Fas una foto de la portada i la penges a Instagram. Ai, que crec que la portada (com tota la resta del llibre) té copyright… ops, Instagram out a Espanya.

A més aquesta llei té una trampa ben amagada: si tu no accedeixes a treure els continguts protegits de la teva pàgina, tècnicament estàs cometent un delicte, i si fins ara en tot el procés no havia aparegut un jutge ara sí que podria aparèixer. Però en cas que decideixis treure el link de la teva pàgina o perfil social, la llei s’interpretarà com que acceptes que havies comès un delicte, i per tant també se’t podrà jutjar. Fot por, eh?

A partir d’aquí tenim dues opcions: o ho acceptem, abaixem el cap, i convertim Internet en una altre TV, o ens rebel·lem. Si decidiu la segona opció, podeu seguir el manual de desobediència civil digital que han publicat la gent de Hacktivistas. També podeu donar ressò a l’article de Kurioso sobre les fonts d’informació susceptibles de ser tancades en breu segons la llei (i alternatives disponibles). O podeu explicar què passa a casa, a l’escola, al bar… tots en podem ser víctimes en un moment o altre, no ho oblideu pas.

Un últim apunt, aquest més polític: els pares d’aquesta llei son el PP, el PSOE i CiU. Penseu-vos-ho abans de tornar a abstenir-vos a les properes eleccions generals.

#politicsq no es creuen això del Twitter

Aquest post surt d’una conversa entre Francesc Grau i un servidor mentre veiem la llista Twitter que he fet amb els comptes dels candidats a l’alcaldia de Girona

Amb l’inici de la campanya, tots els candidats a les alcaldies dels pobles i ciutats de Catalunya treuen les seves millors armes per convèncer al seu electorat de que els escullin per governar-los durant els propers quatre anys. Darrerament, a banda de la tasca de fer actes socials o deixar-se veure en espais públics, molts d’ells han entrat a les xarxes socials, dirigits per els seus equips de campanya, els propis i els del partit.

Malauradament, és molt normal (de fet, és la norma general) que tots els perfils que s’obre un candidat a Facebook, Twitter, Youtube o Flickr tinguin una vida si més no efímera. I en el cas de Twitter, a banda d’efímera és molt poc productiva. Moltes vegades el fet de crear-se un compte en aquesta xarxa social no implica entendre’n els mecanismes interns, ni tampoc fer-lo servir per res més que no sigui un altaveu de posts al seu bloc o activitats al seu perfil de Facebook. Són comptes de Twitter zombies: sense una persona al darrera, sense interacció, sense vida.

Algú hauria de dir als candidats que obrir-se un compte a Twitter significa acceptar comentaris i preguntes d’altres usuaris. Significa participar en debats, compartir quelcom més que la simple acció política, fomentar la participació en campanya… en definitiva, comunicar-se amb els conciutadans, amb els futurs votants, d’una manera més humana.

No m’agraden els comptes plens d’enllaços acurtats de Facebook o Youtube. No m’agraden les piulades escanyades de WordPress o Flickr. M’agradaria veure candidats fent fotos amb Blackberries i comentant-les via Twitpic, donant a conèixer els punts del seu programa a través de la xarxa, fent debats improvisats amb votants i no votants. Potser així, la campanya electoral guanyaria en humanitat.

Rails & Tweets: reflexions personals

Posar-se a escriure quelcom sobre el segon Rails & Tweets es converteix en una tasca titànica quan ja tens a dos assistents que han dit la seva a través dels seus blocs (en Luis Miguel a.k.a. Maquinistilla i l’Anaïs a.k.a. Rainfallsdown). Per molt que ho provi, hi ha ben poc a afegir després d’aquest parell de posts, però m’animaré i escriuré quatre ratlles sobre el tema.

De la jornada del 2n Rails & Tweets, així com de les jornades prèvies mentre es preparava, en trec una sèrie de conclusions sobre què és això de Twitter i per què és tan atractiu:

  1. Tot i haver-nos conegut en un mitjà digital, i haver compartit converses i reflexions sobre multitud de temes en aquest àmbit tan tecnològic, un dels fets més esperats (com a mínim per la meva banda) és desvirtualitzar a la gent. El nostre amic @Maquinistilla ho deixa ben clar al seu bloc: te n’adones que hi ha una persona al darrera de l’avatar i d’una col·lecció més o menys extensa de missatges, un conjunt de sentiments agrupats a dins d’un cos, i fins i tot quatre extremitats.
  2. Aquest punt va relacionat amb l’anterior: fas més amics nous a través de Twitter que a través de Facebook. En certa manera, a Facebook et dediques a virtualitzar gent que ja coneixes, mentre que a Twitter coneixes gent que després desvirtualitzes (no crec que siguin més de 30 les noves amistats que fet a través de Facebook, quan a través de Twitter ho son totes).
  3. Finalment, no crec que hi hagi cap altre esdeveniment programat en el que es pugui ajuntar un grup tan heterogeni de gent. Al 2n Rails & Tweets hi havia des de bloggers fins a Online Reputation Managers, passant per mestres, estudiants universitaris, maquinistes de ferrocarril, enginyers o documentalistes. I tots ells amb un sol punt en comú: de tant en tant creuen missatges de 140 caràcters entre ells.

Converses completament espontànies sobre multitud de temes, reflexions profundes i pensaments banals, dos tuppers plens de torrijas, fotos i més fotos, un manual de conducció de trens, l’ús de les noves tecnologies entre els més joves… serien tantes les coses a destacar d’aquesta trobada que em donaria per tres o quatre posts seguits, però res es podria comparar amb l’experiència de tornar-ho a repetir i viure una altra jornada de desvirtualitzacions massives al tren, qui sap si aquest cop en sentit contrari i amb un horari més “normal”.

Què, ens apuntem per la propera?

P.d. M’agradaria tenir un record per dues absències en aquest Rails & Tweets, les de @jdegra i @tonisellas, participants a la primera trobada que aquest cop no van poder venir. Així mateix, li prenem la paraula a @quimnadal i el convidem a tornar-nos a reunir en un viatge cap a Barcelona.

Crea el teu propi acurtador d’adreces amb Karmacracy

Tots aquells que seguiu a gurús d’internet per Twitter com @edans, @yoriento, @fgrau o @epineda 🙂 us haureu adonat que darrerament fan servir adreces personalitzades per acurtar les adreces dels seus tweets (o piulades, com diuen alguns). Si mai heu tingut la curiositat de saber què han fet ells per aconseguir aquests serveis, aquesta petita guia us ajudarà a aconseguir-ho.

Aconseguiu un domini curt personalitzat

Si teniu un nom o cognom amb el que es pot jugar per crear un nom de domini original, aquest és el primer pas que us recomano fer. En el meu cas personal, tenia el problema que Pineda no dóna molt joc (no hi ha dominis .da). Així doncs, després d’un moment de “enajenación mental” on gairebé em compro un domini .su (Unió Soviètica), em vaig acabar decantant per jugar amb el cognom i la inicial del nom i crear pined.ae (AE és el domini dels Emirats Àrabs). Afortunadament, un domini .ae es pot comprar i és baratet (200 dirhams), de manera que ja tenia el primer pas fet.

Feu-vos un compte a Karmacracy

Ja sé que sembla una tonteria, però si faig un tutorial sobre Karmacracy i no us dic de fer-vos un compte quedaria una mica malament. Fer-se un compte de Karmacracy serveix no només per acurtar adreces (ja sigui amb el vostre domini com amb el seu), sinó que a base d’anar acurtant guanyeu punts i karma, i competireu amb d’altres que també tenen aquest servei (bàsicament tots els que he mencionat al començament del post, entre d’altres).

Acurtar adreces amb Karmacracy és molt fàcil: ho podeu fer a través del vostre panell de control via web, o bé a través de la seva API si feu servir programes de gestió de comptes de Twitter que escurcen automàticament les URLs que poseu als tweets (per exemple, Tweetdeck us permet posar l’acurtador que vulgueu a les preferències a través d’un patró que trobareu a l’ajuda de Karmacracy).

Feu saber a Karmacracy el vostre domini

Aquest és possiblement el pas més personal de tots: heu d’escriure un correu electrònic (també podeu, tal com diuen ells, enviar-los una POSTAL) fent-los saber que teniu un domini curt i que el voleu fer servir a Karmacracy (no us oblideu de mencionar el vostre nom d’usuari a Karmacracy). En un breu espai de temps (i us asseguro que és breu) rebreu resposta amb les instruccions per direccionar el vostre domini als seus servidors (haureu de tocar registres NS del domini, si no sabeu com fer-ho, l’empresa que us gestiona el domini estarà encantada de fer-ho per vosaltres).

Una vegada fet això, i passat el preceptiu temps d’espera perquè els servidors de noms d’Internet s’actualitzin (a mi em va trigar un dia, depenent del servidor DNS que tingueu al vostre ordinador), ja tindreu actiu el vostre domini. A partir de llavors, si aneu a la web de Karmacracy i proveu d’escurçar una adreça (o com ells diuen, fer un KCY), el sistema us tornarà una URL amb el vostre propi domini.

Teniu dubtes sobre alguna part del procés? Sobre tot el procés sencer? Deixeu les vostres consultes als comentaris.

P.d. Tot aquest article no hagués estat possible si no m’hagués il·luminat el gran Francesc Grau quan el vaig interrogar sobre el su domini fgrau.es. Gràcies, mestre!

¿Podrá soportar España 4.000.000 de bajas de clientes de banda ancha?

Cerca de cuatro millones de ciudadanos no pueden acceder a la banda ancha en España en función de su sitio de residencia; a este indicador negativo para el desarrollo de la Sociedad de la Información en España, se le podrían sumar bajas masivas de clientes del ADSL más lento y caro de Europa. Las entidades representativas de la comunidad internauta, los profesionales y los consumidores informáticos en España estiman en cuatro millones la cifra de clientes de banda ancha -ADSL y cable-modem- que podrían darse de baja, si finalmente se confirma el acuerdo que RedTel las sociedades de gestión de los derechos de autor, abanderadas por la SGAE, para que en España se dé tres avisos antes de desconectar o ralentizar la conexión a Internet por usar redes P2P.

A la disminución de ingresos se sumarían las posibles indemnizaciones que podrían derivarse por incumplimiento de contrato de las operadoras y las sanciones aplicables en base a los artículos 8 (“Restricciones a la prestación de servicios y procedimiento de cooperación intracomunitario”) y 11 (“Deber de colaboración de los prestadores de servicios de intermediación”) de la Ley 34/2002, de 11 de julio, de Servicios de la Sociedad de la Información y de Comercio Electrónico, modificado por la Ley 56/2007, de 28 de diciembre, de Medidas de Impulso de la Sociedad de la Información.

Mientras las operadoras de telecomunicaciones tratan de sortear la crisis, las sociedades de gestión de los derechos de autor, intentan conseguir prebendas para las empresas productoras de contenidos tratando de convencer a todo el mundo de que el intercambio de archivos entre particulares por Internet es un acto delictivo y que supone fuertes pérdidas al sector de entretenimiento.

Sin embargo tanto la fiscalía como las sentencias dictadas establecen que el intercambio de archivos con copyright restrictivo por redes P2P no es un delito y no es punible de ninguna forma cuando se trata de archivos públicos o bajo licencias copyleft (la mayoría de los casos).

Las propias entidades de gestión de derechos de autor han reconocido en el “Informe de la industria de contenidos en España“, publicado por ASIMELEC, que no hay una bajada de ingresos en el sector y que solo la música tiene un retroceso en la venta a través del canal tradicional (aunque no se informa del aumento de ingresos por, entre otros, actuaciones en directo, descargas y publicidad).

Lo cierto es que las negociaciones que se están llevando a cabo bajo el auspicio del Ministerio de Cultura, pueden suponer que algunas de las empresas más solventes y con mayor capacidad tecnológica de España empiecen a perder clientes a marchas forzadas. Lo que repercutirá en su cuenta de resultados y en su capacidad de mantener el empleo.

Pero lo más grave es que un acuerdo de esta naturaleza atenta contra la libre competencia, frena en seco el acceso a la Sociedad de la Información en España menoscabando los derechos civiles de los ciudadanos y alejando aún más el derecho constitucional de acceso a la cultura y al conocimiento.

Signat per mi i per molta gent més. Signa-ho tú també posant-aquest text al teu blog!

Jo, jo mateix, i els meus clons digitals

L’altre dia hi pensava: quina és la meva presència a Internet? Quin és el meu mapa genètic digital? Anem a pams.

Per començar, i com a bon fan del programari de Google, tinc un compte amb aquesta gent. Faig servir el seu correu electrònic, llegeixo els blogs a través del Reader, tinc localitzats els llocs on vaig normalment a través del Maps, i darrerament he desenvolupat un estrany interès pel Translate. I cada vegada que hi vaig, em recorda que vaig fer una compra a través de Google Checkout, que preparo les intervencions a La Vinyeta a través de Google Docs, comparteixo fotos a través de Picasa i controlo les estadístiques a través d’Analytics.

A part d’això, estic a Facebook, a Xing, de forma testimonial també a Flickr (però això ja és de Yahoo), i tinc un compte que no faig servir a Hotmail (ningú és perfecte). I per acabar d’arrodonir-ho, em vaig crear un compte a Twitter, un a Tumblr i un a Zoho. Controlo els meus comptes online a través de La Caixa i rebo les factures en format digital al correu.

I tot això per què? Doncs per tenir bàsicament un reguitzell inabastable de noms d’usuari i passwords que a vegades em costa recordar, amén d’una sensació de que part de la meva vida es desenvolupa entre bits i bytes. Llavors comença la paranoia i…

… i consulto el correu, a veure si m’ha arribat res nou.

Lorem Ipsum i jo

Tothom més o menys coneix això del Lorem Ipsum. És el text que els dissenyadors gràfics fan servir per crear paràgrafs de text en una mena de “latinajo” estrany perquè la gent no es fixi en què hi ha escrit, i sí es fixi en com queda el text en relació a la pàgina o a allò que s’estigui dissenyant.

La meva relació amb aquest tros de text no passava de fer-lo sevir de forma puntual en alguns dissenys web, però quan el generador automàtic de Lorem Ipsum disponible a www.lipsum.org acceptava traduccions de l’anglès, no m’ho vaig pensar dues vegades.

I ja està fet. Tot i que està pendent de revisió, la traducció catalana del millor generador de Lorem Ipsum d’internet és obra d’un servidor. Sí senyor! Cada vegada la meva petja a Internet és més important (i perquè no dir-ho. més estranya també).

Page 2 of 3

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén