El meu blog, el meu món

Categoria: Lingüística

Entendre’s és una qüestió d’actitud

El passat 19 d’octubre vaig tenir l’ocasió d’anar a l’Ateneu Barcelonès a escotar una xerrada sobre la llengua aragonesa per part de Jorge Pueyo, un advocat aragonès que s’ha convertit en viral a base de fer servir i defensar la seva llengua a la xarxa – i per fer un informatiu setmanal en aragonès totalment recomanable. La xerrada fou íntegrament en aragonès, i tal i com va dir la presentadora de l’acte, era el primer cop que se sentia aquella llengua a l’Ateneu, i feia el paral·lelisme amb el primer cop que es va sentir el català en aquella institució de la mà d’Àngel Guimerà. I per què dic això? Per una simple raó: puc afirmar sense equivocar-me que vaig entendre tranquil·lament el 90% de tot el que va dir, sense cap ajuda externa ni traductor simultani. I de la mateixa manera que jo, la pràctica totalitat de l’audiència, entre la que es trobava molta gent aragonesa emocionada de veure com generava tant d’intrès una llengua que creien pràcticament morta.

En un moment de la xerrada, el bo d’en Jorge va explicar que, en temps de la Corona Catalano-Aragonesa (o Aragoneso-Catalana) hi havia un evident traspàs de documents oficials (contractes de compraventa, herències, etc) entre persones de territoris catalanoparlants i aragonesoparlants. I en cap cas hi havia una figura que traduís els documents d’una a altra llengua: els catalans ho feien en català, i els aragonesos en aragonès. I els dos s’entenien. Perquè, amigues i amichs, si parem una mica bé l’orella (no cal esforçar-s’hi molt) l’aragonès s’entén perfectament. I qui diu l’aragonès, diu el gallec, l’asturià, el lleonès o l’aranès.

Però, ai làs! Resulta que un gran gruix de persones d’aquest estat anomenat Espanya té un dèficit de comprensió força greu. Tot i parlar una llengua romànica com el català, el gallec o l’aragonès, han desenvolupat una mena de discapacitat auditiva severa que els impedeix entendre un borrall de qualsevol cosa que es digui en aquests idiomes, i automàticament tendeixen a demanar, a vegades de maneres poc ortodoxes, que es faci servir el castellà sota una premisa falsa de que es tracta de la nostra llengua comuna. I jo personalment no ho entenc: si jo puc entendre a l’Inaciu Galán i a Arantxa Margolles parlar en asturià al programa “Sentir Astúries“, o a en Jorge Pueyo xerrar en aragonès al seu matinal a Twitter, o fins i tot l’informatiu en aranès d’Ares Riu al 324, per què la majoria de castellanoparlants, sobretot els que pertanyen a la classe política, no poden?

Bé, potser no és que no puguin, és que no volen. Acceptar que a l’estat es parlen altrs llengües, que són tan vàlides com el castellà per viure, és acceptar que el castellà no és millor que la resta, i això és quelcom que fa anys i panys que a Castella no s’accepta. Háblame en castellano, que así nos entendemos todos.

I malauradament, això és quelcom que no s’esmenarà d’un dia per l’altre. Si s’acaba esmenant, és clar.

El català, llengua amable i atractiva

Ja hi tornem a ser. Davant de l’evident retrocés de la llengua catalana entre els sectors més joves, i com a llengua d’ús a les xarxes socials i a Internet en general, han hagut de sortir personatges pertanyents a l’esquerra “txupiguai” d’aquest país (és a dir, socialistes i comuns) a afirmar que és una afirmació exagerada, que tampoc cal exclamar-se tant, i que en tot cas si el català té un problema i la gent no el parla cada dia és perquè les polítiques per a la seva promoció no són ni amables ni atractives.

I per a mostra, un botó:

Es veu que la lluita constant enfront la diglòssia que patim en aquest país s’acabaria en cas que els catalanoparlants féssim més atractiu i amable el procés d’aprenentatge de la nostra llengua. I jo em pregunto: de quina manera es fa això? Perquè si una cosa tenen en comú molts dels que prediquen aquestes idees és que no aporten en cap cas cap exemple concret. No tenen cap alternativa cap al model d’immersió lingüística que porta gairebé 40 anys en funcionament a Catalunya i que ha aconseguit que la llengua tingui un estàtus molt millor del que podria tenir a hores d’ara sense aquestes polítiques. Llavors, a què es refereixen quan parlen de fer més atractiva i amable la llengua?

Doncs jo us llenço aquí la meva teoria: no tenen cap alternativa perquè això els hauria de dur per força a qüestionar el model d’implantació de la llengua castellana. Quan no pots veure que la teva llengua materna ha estat imposada a sang i foc des del Decret de Nova Planta, amb l’ànim evident d’uniformitzar per la via de la castellanització tots aquells pobles peninsulars que tenien culures pròpies, quedes automàtyicament desautoritzat per opinar sobre qualssevol polítiques lingüístiques d’arreu. Et molesta que se t’imposi el català a Catalunya per parlar amb l’administració? A mi em molesta la imposició del castellà i no només no em queixo sinó que plantejar poder viure en català al 100% a casa meva es pot considerar anticonstitucional.

Així doncs, fins que aquesta colla d’optimistes ciutadans del món no em puguin contestar a la pregunta de quines han estat les accions amables i atractives que han seguit per obligar-me a mi a aprendre castellà, jo seguiré defensant les accions poc amables i fins a cert punt impositives del català per salvar aquesta llengua de la seva desaparició.

Sí, en català es pot fer contingut

La setmana passada queia la notícia que molta gent de Creadors.tv i de la comunitat de creadors de contingut en català a Internet estava esperant: el duet de música folk LauzetaFolk assolia, finalment, l’estàtus de soci o partner, convertint-se en el primer canal en llengua catalana en assolir aquesta condició. Si no vau viure en directe el moment en què els hi ho confirmaven, aquí el teniu:

Paralel·lament a això, arribava a les meves mans un estudi que havia fet un usuari de Twitter sobre els canals de Twitch en llengua castellana, posant de manifest una sèrie de dades molt interessants: del prop d’un milió de canals en castellà existents, el 90% – és a dir, 900.000 canals – amb prou feines arriben als tres espectadors. Un canal en castellà amb una mitjana d’espectadors de 10 o més automàticament es situa en un privilegiat 6% dels canals més populars en aquesta plataforma en castellà. Unes xifres que, segons el meu entendre, volen dir una cosa: un públic objectiu molt més ampli no t’assegura una major audiència.

Davant d’aquestes dades, un pensa quin sentit té que uns creadors de contingut decideixin canviar d’idioma a l’hora de fer els seus vídeos, àudios o textos només pel fet que una llengua amb més parlants els donarà més visualitzacions de forma automàtica o més possibilitats d’assolir la fama o una certa estabilitat econòmica. Des del meu punt de vista, potser és millor mantenir una sòlida base de fans treballats a base de dedicació i bona feina, que no pas esperar un sobtat augment de l’audiència amb un simple canvi d’idioma. I a les proves em remeto: LauzetaFolk fan el seu contingut en català, i tenen espectadors i fans de tot el món gràcies a molta feina ben feta, a una bona producció dels seus directes i gràcies a una sòlida base de fans i amics que han ajudat també a fer córrer la veu. I tot i que segueixen rebent missatges animant-los a passar-se al castellà, és força evident que no ho necessiten.

Així doncs, si mai llegint això arribes a la conclusió que vols fer contingut a la xarxa sobre el tema que creguis convenient, jo et recomano dues coses: no renunciïs a la teva llengua i busca’t bons amics que t’ajudin a donar-te a conèixer. Al final, els èxits sempre arriben.

Cal que Espanya tingui una llengua oficial?

Corria l’any 1977 a Espanya. Després de 39 anys de dictadura franquista i de dos anys molt convulsos i incerts, a Espanya s’estava preparant l’esborrany del que acabaria sent la Constitució de 1978, la constitució “que nos dimos entre todos”. Aquella magna llei havia de servir com a llei fonamental d’un nou estat democràtic, però alhora havia de mantenir intactes certes “obvietats”, com la unitat de l’estat, la forma de monarquia (hereva del franquisme) i, entre d’altres coses, l’oficialitat de la llengua castellana a tot l’estat, a través d’un article, el tercer, que deia i diu el següent:

Justícia lingüística

Vull començar aquest post parlant de justícia. Però no de justícia tal i com estem acostumats darrerament. Vull parlar de justícia lingüística. I sí, aquest és el punt on la majoria deixeu de llegir, per molt que us demani que no. Però si seguiu, us prometo que el tema us interessarà. Així doncs, comencem.

Començo amb una pregunta que farà que em deixin de llegir tots els professors d’anglès i m’omplin de “no m’agrada” el post: per què heu estudiat anglès? Per què us heu apuntat a classes d’anglès a acadèmies per mirar de perfeccionar el vostre nivell? O espera, que encara ho podem dir pitjor: si sou catalanoparlants a casa, a l’escola, amb els amics i en pràcticament tots els vostres espais, per què parleu castellà? Més ben dit, com és que sabeu castellà?

No faig les preguntes perquè sí: penseu que durant força temps a la vostra vida heu dedicat temps i esforços a aprendre dues llengües que, per alguns de vosaltres, no són les vostres llengües maternes, i tot i que les motivacions poden ser diferents, en el fons de tot hi ha la mateixa idea: us les han imposat. Abans de que us esvereu i comenceu a cremar contenidors totalment indignats, deixeu-me que us expliqui una mica de què va això de la justícia lingüística i la recerca d’un idioma universal.

De tota la vida, des de que la humanitat és humanitat, hem sentit la necessitat de comunicar-nos. La pena és que cada tribu, cada grup d’humans vam decidir comunicar-nos entre nosaltres fent servir un idioma diferent a cada lloc. I la cosa anava més o menys bé fins que vam necessitar comunicar-nos amb d’altres grups, amb d’altres comunitats. Ai las! Com ens ho fem per comunicar-nos amb algú que no ens entén?

Doncs bé, al final, com que els humans som com som, vam trobar dues formes bàsiques de fer-nos entendre amb la gent que no parlava el nostre idioma: o bé els guanyàvem en combat, i per tant els imposàvem la llengua a base de mastegots, o bé teníem tants diners que els dominàvem econòmicament i la resta de pobles ens acceptaven com a amos i, per tant, assumien la nostra llengua.

I si hi penseu una mica, molts catalanoparlants parlem castellà per la primera raó, i anglès per la segona. Però no cremeu contenidors, que pobrets pateixen.

I això és el que es denomina una “lingua franca”, una llengua universal de comunicació. De fet, l’anglès s’ha posicionat com la “lingua franca” mundial des de fa ja uns quants anys. és la que es fa servir en els congressos internacionals, és la que tothom aprèn per viatjar per tot el món (fins i tot a països on l’anglès no és llengua ni oficial) i fins i tot és una de les llengües de treball de la Unió Europea (juntament amb el francès i l’alemany). I dic llengües de treball, perquè ja sabem que de llengües oficials n’hi ha 27 (el català no hi és), però de llengües per treballar internament només n’hi ha tres.

I què, em direu? Què suposa tot això? Doncs us poso una situació: imagineu un congrés de medicina internacional on s’ajunten un català, un japonès, un francès i un rus (ja sé que sembla un acudit, però no). Els quatre són eminències en el seu camp i xerren animosament durant el còctel de benvinguda. I els quatre fan servir l’anglès per comunicar-se, un idioma que tots han hagut d’aprendre a banda de la seva llengua materna, i que els quatre parlen amb diferents nivells de domini (i amb quatre accents diferents, és clar).

Però durant el sopar, els quatre metges amics nostres comparteixen taula amb un metge britànic. La llengua no és un problema, els quatre parlen (més o menys) anglès, però un dels cinc no ha de fer cap esforç per parlar una llengua que no és la seva. De fet, n’hi ha quatre que han hagut d’esforçar-se molt per aprendre un idioma que un dels cinc té com a llengua materna. I creieu-me, el metge anglès parlarà anglès molt millor que els altres perquè porta parlant-ho tota la seva vida: pensa en anglès, somnia en anglès, treballa en anglès (i si m’apureu, fa l’amor en anglès, quan ho fa).

Penseu-hi: és just això? Seria més just si enlloc de l’anglès l’idioma mundial, la “lingua franca” acceptada per tothom fos l’alemany o el castellà (o el català? Imagineu-vos!) Malauradament, no. El problema el tindríem igual. Lingüísticament parlant, no seria just.

Per tant, la justícia lingüística és allò que que ens fa pensar que un idioma universal hauria de ser un idioma neutre (que no fos propietat o representatiu de cap cultura), fàcil (el més regular possible, fàcil d’aprendre) i just (que tothom el tingués com segona llengua). Un idioma que ens ajudés a preservar totes les llengües del món perquè així cap llengua nacional s’imposés sobre qualsevol altra. Exacte, un idioma com l’esperanto, que permetés que els cinc metges del sopar anterior parlessin al mateix nivell en una llengua auxiliar pels cinc.

Què en penseu? Dieu la vostra als comentaris!

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén