El meu blog, el meu món

Categoria: Miscel·lània Page 1 of 4

Parlem del nudisme

Comencem pel començament, ras i curt: el nudisme mola. Per començar és la forma més natural que té un de remullar-se, ja que encara he de conèixer algú que em digui que li agrada ficar-se a la dutxa vestit, per posar un exemple. I deixant de banda avantatges econòmics (t’estalvies diners en vestits de bany), estètics (no te queden marques blanques al final de l’estiu) i mèdics (el fet de no dur quelcom humit entre les cames més temps del normal redueix les possibilitats d’agafar infeccions d’orina, sobretot en el cas de les dones), practicar el nudisme et fa entrar en una mena de comunitat on al final acabes coneixent gent més enllà d’allò que la seva roba i complements et deixen entreveure. Ja pots ser un jutge del Tribunal Suprem, un empresari millenial d’èxit o un mileurista: a la platja nudista ets igual que la resta, un homo sàpiens com tots.

Malauradament, allò que hem redescobert com a part de la nostra naturalesa ho hem hagut de “protegir” legalment per evitar que entri en conflicte amb algunes característiques humanes força indesitjables. D’una banda, una societat que hipersexualitza els cossos nus, sobretot els femenins, empeny a un gran nombre de curiosos / voyeurs a anar a la platja nudista a omplir les seves ments d’imatges fantasioses. Aquesta actitud fa que en alguns casos ni aquestes platges es puguin considerar espais segurs per a les dones, tot i que en molts casos s’ha de dir que la mateixa comunitat practicant, sobretot els que ja porten anys, se n’adonen de la presència d’aquests éssers a les platges i els acaben fent fora.

D’altra banda, és curiós com el sentit del pudor i de la vergonya és una arma de doble full quan es tracta el tema de la convivència entre nudistes i tèxtis (aquells que porten una mica de roba per sobre). Sembla com molt acceptat que els espais nudistes són espais integradors, on la gent tèxtil ha de ser benvinguda sense obligar-los a treure’s el vestit de bany. Tanmateix, els espais no nudistes no tenen aquest talant integrador, i tot i que explícitament no està regulat que un hi hagi d’anar vestit, provar de fer nudisme en un d’aquests espais no està gaire ben vist. De les 350 platges catalanes inventariades per la Generalitat de Catalunya, una seixantena són espais naturistes (un 17%), i en aquesta seixantena els tèxtils tenen el mateix dret que els nudistes a gaudir de la platja. No és quelcom injust?

En resum, si no ets nudista o naturista, sigui per les raons que siguin, et recomano dues coses: no vagis als espais nudistes a fer el “mirón” si no vols endur-te alguna pedrada de propina, i si hi acabes anant fes el favor de treure’t el banyador. Et sentiràs més lliure, i respectaràs a la comunitat que s’aplega allà. I si no et sents còmode, tranquil! Tens encara 290 platges a tota Catalunya per poder-te remullar tot protegint la teva intimitat de mirades d’altres.

Ets nudista / naturista? Explica’m la teva experiència als comentaris. O per xarxes. Tu mateix!

Alliberem la ceba!

Entre les moltes coses que hem fet a casa en aquests darrers mesos la Mabel i jo, una d’elles ha estat omplir el menjador de quadres. Uns els hem comprat, d’altres els hem dissenyat, però si n’hi ha un que per sobre de tots fa que ens sentim com a casa i ben sabadellencs, és el de la ceba.

El quadre, en una foto bastant retocada, feta des del mòbil i amb mala llum. en viu guanya molt!

El quadre en sí no té gaire misteri, però conté la silueta d’un dels símbols de Sabadell, la ciutat que m’ha acollit com a ciutadà des del mes de maig. I un cop penjat, i integrat amb la resta de quadres, he pogut veure que no queda tan malament, i que fins i tot a d’altres persones els podria agradar tenir-lo. Així que, tant si vols el quadre en el seu tamany original (15×10 cm) com en un format editable per poder fer els teus remixos, segueix els enllaços que et poso a continuació:

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement 4.0 Internacional de Creative Commons

Si t’agrada aquest quadre (o d’altres que pugui fer), considera pagar-me un cafetó!

La Gran Nevada del 2010, o com un cafè va evitar que dormís a Sant Celoni

Aquesta és la típica anècdota que sempre explico quan algú treu el tema de la nevada del 2010, així que per celebrar que aquest any es conmemora el cinquè aniversari, què menys que compartir-la amb vosaltres, no?

Aquell dilluns 8 de març de 2010 havia començat per mi com cada dia laborable des de que sóc pare: dormint relativament poc. Vaig agafar el tren en direcció a Barcelona, bo i agafant el paraigües perquè havia sentit al temps que hi havia possibilitats serioses de que plogués o fins i tot nevés a cotes realment baixes a Barcelona. “No ha nevat en anys a Barcelona, però m’enduc el paraigües per si plou”, vaig pensar.

Cap als volts de mig matí, a Barcelona ja plovia. Cap a migdia, començaven a caure les primeres volves de neu barrejades amb la pluja. I sí que era cert que començava a fer més fred del normal, però vaja, com que el temps està tan boig en aquests darrers anys, vaig pensar que sort que havia dut el paraigües, i que com a molt em mullaria els peus.

Me’n vaig a dinar amb els companys de feina a l’Hospital (llavors, encara no ens ho havien retallat). Tot sortint de dinar, me’n vaig amb dues companyes de feina a fer un cafè, i en aquell moment em truca la meva dona i em diu:

– “Enric, estigues tranquil, la nena i jo estem a casa de la meva mare. Tu vine quan puguis”.

I jo per dins vaig pensar: “Ja estic prou tranquil. Total, estan caient quatre volves que no agafaran”. Les meves companyes em suggereixen que agafi les meves coses i que me’n vagi cap a casa. I en aquell moment prenc una decisió que canviaria el meu destí aquell dia.

“Sabeu? Quan m’acabi el tallat ja baixaré cap a Clot”.

Dit i fet. M’acabo el meu talladet, agafo “el portante” i me’n vaig cap a l’estació del Clot caminant, com sempre faig. Mentre baixo pel carrer Rogent veig que la quantitat de neu que va caient cada cop és més important, tot i que segueixo pensant que no passarà d’allà, i que com a molt agafarà una mica i ja està. I vaig pensant en les meves coses fins que arribo a la cruïlla entre el Carrer Aragó i la Meridiana i prenc consciència de que la cosa va a més: no només la quantitat de neu és ja prou important com per que se m’acumuli al paraigües, sinó que a més els semàfors d’aquesta cruïlla han deixat de funcionar. La cruilla de dos dels carrers més importants de Barcelona, en el caos perquè la senyalització no funciona.

“Mal asunto”, penso, mentre baixo els graons cap a l’estació.

Un cop a dins, me’n vaig cap al control d’accés, pico el meu bitllet i baixo a l’andana de la via dos. Agafo el telèfon i provo de connectar-me a Twitter, on alguns dels meus amics desvirtualitzats de feia poc estaven en el tren que suposadament havia d’haver agafat. I és en aquell moment quan comença la paranoia: tuits en els que explicaven que s’havien quedat aturats aproximadament a l’alçada de Sant Celoni enmig d’un temporal de neu com feia anys que no havien vist, uns altres aturats a poca distància de l’estació de Girona, gent que comentava llavors que el servei de Rodalies era un caos… Les andanes s’omplien de rumors i de trucades telefòniques a parents per avisar de que no podien assegurar que arribarien bé a casa. I la megafonia que anava avisant que, per causes meteorològiques adverses, els trens patien retards.

Poc després ja no patien retards. Directament ja no funcionaven. Sort que no havia d’agafar, la neu.

Dins el meu cap jo només pensava com arribar a casa. El meu segon pensament va ser agafar un autobús, però no sabia ni horaris ni des d’on sortien. Després de parlar amb alguns usuaris afectats al Clot, determinem que el servei d’autobusos tampoc funciona. Descartada la idea d’anar a Premià, perquè els Rodalies tampoc funcionaven, només em queda la carta de la meva germana, que vivia a Barcelona.

“Eli, em puc quedar a casa teva aquesta nit?”

Afortunadament, el metro sí que funciona. Prenc la línia vermella fins a Urgell, i quan surto al carrer, em trobo un espectacle dantesc: la vorera amb dos pams de neu, Barcelona col·lapsada i jo amb unes sabatilles (sneakers) amb una sola ben poc preparada per la neu. Caminant com un Chiquito qualsevol arribo a casa de la meva germana. Un cop allà, va ser una nit de tele, d’imatges sortides de “El día de mañana” amb pobles colgats per la neu i gent atrapada a les carreteres, i de provatures de trucar a casa la sogra amb unes línies telefòniques també col·lapsades. Finalment, després de 20 intents, parlo amb la família i els dic que aquella nit no dormo a casa.

L’endemà al matí ja no nevava, però a la ràdio i a la tele i pel carrer no es parlava d’una altra cosa. Un cop a la feina, els meus companys m’animaven a que provés de pujar a casa i que, un cop allà, no en sortís fins que no tingués la certesa de que no em passaria res si agafava un tren. Amb una xarxa ferroviària encara inutilitzada, vaig acabar agafant un autobús (que anava ple de gent que habitualment agafa el tren) camí de Girona, i no vaig baixar a Barcelona fins el dijous següent.

La resta, com se sol dir, ja és història. Si no m’hagués pres aquell cafè, hagués acabant dormint amb la resta de passatgers d’aquell MD que sortia a les 14:28 de Clot, al terra del Poliesportiu de Sant Celoni, buscant un carregador de mòbil mentre m’escalfava amb una Sopinstant de Gallina Blanca.

Gràcies, talladet.

No és nacionalisme, és respecte

L’altre dia vaig rebre una trucada de telemàrqueting de Jazztel. En un principi jo no sabia que era telemàrqueting, ja que el número de telèfon que em trucava era de Barcelona. L’operadora, molt amable, es presentà i em preguntà si volia escoltar unes ofertes que tenia per mi (aclareixo que no sóc client de Jazztel).

La seva amabilitat s’acabà quan va veure que jo contestava a totes les preguntes en català, i la cosa va anar a més quan li vaig preguntar si podia parlar amb algú que parlés català. L’operadora, un xic indignada, em va penjar el telèfon.

Ara podria començar un bonic discurs nacionalista i explicar com, de forma sistemàtica, l’Estat Espanyol coarta el meu dret de poder fer servir la meva llengua en qualsevol situació, però no ho faré per una senzilla raó: qui em trucava no era el Ministerio de Defensa o qualsevol entitat del govern estatal (un altre dia ja parlarem de la curiosa atenció a l’usuari dins l’administració). Era una empresa privada. I, de forma contrària a allò que hauria de ser a l’Administració, una empresa privada no està obligada a atendre’m en català. Touché, monsieur Pineda.

Però siguem una mica seriosos: una gran empresa, que pretengui donar servei a tot l’estat, hauria de ser una mica sensible i contemplar la possibilitat de que alguns dels seus clients vulguin ser atesos en una llengua que no sigui la castellana. En el cas dels serveis d’atenció telefònica (bé, en el cas de qualsevol servei d’atenció al client, que també hi incloc l’atenció a través de xarxes socials o correu electrònic), aquestes grans empreses haurien d’estar preparades per oferir atenció en qualsevol llengua de les oficials a qualsevol de les parts de l’Estat. I com dic al títol d’aquest post, no és nacionalisme: és respecte per la diversitat de llengües de l’Estat, i sobretot és una oportunitat de quedar molt bé amb una part cada cop més gran de la població.

Moltes empreses ja van fer un primer pas traduïnt (amb més o menys encert) les seves pàgines al català, euskera o gallec. Ara cal que facin un pas més, i quan vulguin trucar-me per oferir-me una línia ADSL o qualsevol altra cosa i jo sol·liciti atenció en català, ho facin realitat.

Una altra cosa és que jo ho acabi contractant, però realment m’agradaria molt poder dir, en la meva llengua, “ho sento, però no m’interessa”.

Deu anys de commuter entre Girona i Barcelona

Aquest mes d’octubre és una data especial per mi. Per una banda, fa 13 anys que vaig entrar com un simple documentalista encarregat entre d’altres coses de la web institucional a la Fundació Biblioteca Josep Laporte de la Universitat Autònoma de Barcelona. També, des del mes d’agost, celebro el desè aniversari de la mudança de Premià de Mar a Girona per anar a viure amb la que poc després s’havia de convertir en la meva dona i mare de les meves nenes.

Això ens duu al motiu d’aquest post: ja fa deu anys que em desplaço de Girona a Barcelona cada dia laborable per anar a treballar. De fet, en fa molts més (divuit en total) que agafo trens per anar a Barcelona, ja sigui a estudiar com a treballar. I en aquests deu anys, cada cert temps hi ha algú que em fa una pregunta amb cara d’incredulitat:

Vius a Girona i treballes a Barcelona? I vas i vens cada dia?

Doncs sí, jo en vaig i en vinc cada dia, recorrent dos-cents i escaig quilòmetres a bord d’un tren que em fa recórrer el territori de quatre comarques i em deixa a la ciutat Tres Cops Immortal al vespre. Gairebé tres hores i mitja invertides en trajectes que m’han donat per moltes coses, com per exemple:

  • Llegir llibres, blogs, tuits i comentaris al Facebook, mentre la cobertura telefònica “Guadiana-style” m’ho permet.
  • Escoltar, i descobrir, música.
  • Dormir (quan calia)
  • Conèixer gent a través de desvirtualitzacions
  • Organitzar trobades de desvirtualitzats per fer junts trajectes en tren cap a Barcelona.
  • Col·laborar per muntar una trobada de tuitaires del tren i que s’hi apunti el Conseller Joaquim Nadal, juntament amb la premsa, per acabar sortint entre d’altres a TV3, El Punt, Diari de Girona i el bloc del Departament de Política Territorial i Obres Públiques
  • Participar en una festa d’aniversari, amb cava a les 7:30 del matí.
  • Passar fred i calor en trens mal condicionats, però també veure com de la nit al dia podia endollar el portàtil al seient amb els nous trens que van començar a circular.

D’acord que també hi ha els inconvenients de les matinades, dels endarreriments, de viure esclau d’un horari (els dels trens) i de les incidències del servei (com la famosa nevada del 2010). Però llavors penso en els pocs cops que he hagut de baixar a Barcelona en cotxe per anar a treballar i se’m passa, sobretot quan recordo els embussos a l’entrada de la Meridiana, els peatges de l’AP7, i el que em claven per tenir el cotxe aparcat a prop de la feina (zona verda, zona blava, o pàrquing caríssim).

Qui sap si en un futur tot això canviarà i estaré treballant en un lloc que estigui a escassos cinc minuts de casa en bicicleta, però de moment hi ha commuting per estona. Toquem fusta!

Carta al Alto Comisionado de Marca España

La següent carta l’he enviada com a missatge a l’equip de creació de la web Marca España, on de forma reiterada s’ignora la realitat de l’Estat, oferint la imatge distorsionada d’una sola cultura, una sola llengua, tot enmarcat en una sola nació. Sou lliures de copiar / enganxar aquesta carta per reenviar-la a l’Alt Comissionat a través del formulari de la seva web: http://marcaespana.es/es/quienes-somos/escribenos.php

Muy apreciados miembros del Alto Comisionado de la Marca España,

Como ciudadano español, he considerado oportuno visitar la web de Marca España, con el objetivo de conocer de primera mano cuáles han sido los ítems que el Alto Comisionado ha considerado oportuno destacar de la realidad del Reino de España para su comunicación más allá de nuestras fronteras. Habiendo consultado la gran mayoría de secciones, debo comunicar mi preocupación hacia un hecho que, debido a la magnitud de la empresa a realizar, quizá se les haya podido pasar por alto.

Siendo ciudadano español, residente en la Comunidad Autónoma de Cataluña, y como hablante habitual de la lengua catalana, así como discreto conocedor de su cultura, usos y costumbres, echo en falta la mención de la existencia de una lengua que hablan y/o conocen cerca de siete millones de ciudadanos españoles. También encuentro extraño no encontrar mención alguna a las lenguas y culturas gallega y vascuence, aún encontrándose éstas circunscritas de forma predominantemente en territorios comprendidos dentro del Estado Español. De la misma forma, aunque encuentro correcta la mención del flamenco y el misterio de Elche como patrimonios inmateriales de la Humanidad por parte de la Unesco, no encuentro mención alguna a otras formas de expresión cultural típicamente catalanas (y españolas también) como La Patum de Berga o los “castells” (típicas torres humanas muy propias de la Comunidad Autónoma catalana).

Entiendo que la puesta en marcha del proyecto “Marca España” es una árdua tarea, y que seguramente los criterios para la selección de las informaciones a mostrar en sus canales de información están establecidos de antemano. Aún así, me permito la licencia de recomendarles una revisión de algunos de los contenidos de su portal web con el objetivo nada desdeñable de ofrecer una visión más rica y plural de la realidad del Estado Español. Me desagradaría enormemente tener que reconocer que, aunque sea de forma completamente accidental, el Alto Comisionado de la Marca España trata de ocultar la existencia de lenguas y culturas diferentes a la castellana, por mucho que sean cooficiales en algunos territorios del Reino de España.

Agradeciendo de antemano su atención y su pronta respuesta, que Dios guarde a uds. muchos años,

Enric Pineda

Si voleu saber més:

Actualització: realment, sí que mencionen el català, el basc i el gallec. En una secció amagada a dins de la secció de cultura de la web, rodejat de les bondats i riqueses del castellà (español, diuen ells). Podria retractar-me, però…

AVE a Girona: finalment ja tenim alta velocitat!

ave-gironaDoncs sí, sembla que després d’anys i anys d’espera, aquest dimecres 9 de gener de 2013 comença la circulació de trens AVE en el seu recorregut Barcelona – Girona – Figueres Vilafant. Han estat molts anys d’esperar, de veure com poc a poc s’anava fent tot el recorregut, de promeses incomplertes, d’amenaces de paralització de les obres per manca d’inversions. Però finalment, tot i que l’estació de Girona no està acabada i que no queda gens clar que es dugui a terme el soterrament de la línia convencional, el dia 9 estrenem AVE.

RENFE ho ha anunciat avui dia 2 amb una nota de premsa que ha difós als mitjans on apareixen no només els horaris definitius dels 9 combois que faran aquest trajecte, sinó també una aproximació als preus. I aquí és on han començat els primers problemes: tot i que per als usuaris del tren en horari matinal el fet que hi hagi dos trens entre les 7 i les 8 del matí, el fet que entre les  4 i les 7 de la tarda només n’hi hagi dos no acaba de convèncer. A banda d’això, els elevats preus dels bitllets senzills, emmascarats darrera dels preus per viatge en abonaments, fa que per als viatgers ocasionals l’alternativa AVE sigui més aviat poc atractiva.

I per als que som habituals? Doncs toca fer números: pràcticament tots els que comprem bitllets mensuals perdem viatges al cap del mes (com a mínim els dels caps de setmana, en el meu cas afegint-hi els divendres), i la opció que ens dóna RENFE d’agafar abonaments de 30 fins a 50 viatges (escollint nosaltres el nombre) és, a priori, més atractiva. Tot i això, el tren va directe de Girona a Barcelona Sants, de manera que tot els que treballem a prop de les estacions de Clot o Passeig de Gràcia hauríem de fer una despesa addicional en un abonament de metro. D’altra banda, estem parlant d’arribar a Barcelona una hora abans del previst. Vosaltres pagaríeu més al més sabent que us estalvieu un mínim d’una hora diària de viatges?

Caldrà estar atent a noves informacions. I sobretot a la web de RENFE, sobretot quan ja funcioni el sistema de venda online i puguem veure quan puja realment la broma. Fins llavors, caldrà passar aquesta setmana com puguem (i anar fent càlculs).

Ah, i bon any 2013!

Mës informació: Nota de premsa de RENFE

La Riera, el sexe, i el concepte de normalitat

Aquest post va dedicat a l’Anna Amat (@annapistu), que em va inspirar a través d’una conversa via Twitter. També a l’Anaïs (@rainfallsdown), la Sandra (@sandraarolas), la Berta (@tonacreus), la Jara (@jaraec), la Sara (@tietasara) i en Josep (@pepcerda) per les seves aportacions encertades.

L’altre dia, i com cada tarda de feiner, al meu timeline de Twitter es discutia sobre la telesèrie “La Riera” que emet TV3 per les tardes. Com que jo no la veig ni la segueixo, llegia els comentaris en diagonal, fins que arrel d’una escena en què una noia semblava que s’entenia sexualment amb dos nois alhora va començar un debat sobre si feia o no ben fet. El debat va agafar embranzida quan una de les noies que ho comentava (l’Anna) deia que allò no podia ser normal, que fotre dos “polvos” en un sol dia amb dues persones diferents no podia ser normal. I mentres unes defensaven el dret a poder fer l’amor amb qui es vulgui sense normes ni la necessitat de lligams emocionals, les rèpliques en favor de la moderació i de la necessitat de “pair els ‘polvos'” es succeïen.

I aquí és on ve la meva reflexió: ben mirat, la normalitat és només una sensació, producte de la necessitat que tenim com a humans de confiar en alguna cosa immutable, perenne. En aquest sentit la moral (i sobretot la moral religiosa) han fet bé la seva feina, i en alguns àmbits ha instal·lat mecanismes mentals que fan que hi hagi coses que no veiem normals només perquè la majoria no ho fa.

Però si ho mirem amb perspectiva històrica, coses que fa 1000 anys semblaven del tot normals (com que l’amo feudal pogués gitar-se amb la núvia d’un casament abans que el propi espòs) ara ens semblen anormals, per no dir aberrants. I no cal anar tan lluny: fa 50 anys l’homosexualitat era quelcom anormal, més aviat una malaltia.

Què és normal en el sexe? I en l’amor? I en la nostra vida quotidiana? No crec que hi hagi res que, objectivament parlant, es pugui classificar com a normal, sobretot si té a veure amb les interaccions humanes (accepto que sigui normal coses com la gravetat, els moviments planetaris, el magnetisme dels imants o les estacions, tot i que aquestes darreres van molt boges últimament). No veig necessari definir res com a normal quan no sabem si a l’endemà ho seguirà sent. Deixem’ho com una decisió de la majoria i punt.

Si no, amb aquest plantejament, normal seria veure Sálvame, xalar amb La Roja i votar al Partit Popular. I vosaltres, què en penseu?

A classe: aprenent a millorar aquest bloc

Hi ha una cosa que és ben certa: mai he sabut com dinamitzar aquest bloc. Tinc la certesa que algú s’ho llegeix, clar, però la naturalesa erràtica dels meus posts (erràtics en temàtica i erràtics en periodicitat) fa que sigui un bloc difícil de seguir. I sempre he tingut l’espineta de trobar el meu espai dins la xarxa blocaire catalana, és a dir, trobar un tema que pugui explorar i explicar, i que generi interès en els meus lectors.

És per això que ha vingut “como agua de mayo” el curset d’estiu Vull ser blogger de l’amiga Anna Codina, l’ànima pensant del bloc Betes i Clicks (trobareu l’adreça al blogroll de la vostra dreta). Si he tingut sempre les ganes de posar-vos a escriure les vostres cosetes en un bloc a la xarxa, potser aquest curset us pot donar l’embranzida que necessiteu.

Més info:

A dormir: la meva experiència amb el Mètode Estivill

Si alguna cosa ha marcat la vida de la meva familia en els darrers mesos ha estat descobrir i aplicar el mètode Estivill per fer dormir a la petita. Si hagués de resumir què ha significat l’aplicació del mètode en la millora de la qualitat de vida de casa nostra, no crec que trobés les paraules per resumir certs sentiments i sensacions que et queden quan veus que el mètode funciona i que per fi la teva filla s’adorm soleta.

Posem-nos en situació: la nostra filla portava un any necessitant de la nostra presència per dormir. Cada nit, un de nosaltres l’acompanyava al bressol, li feia quatre carantonyes i la bressolava fins que es queia rodona. I en aquest moment és quan començava el ball de cada nit: cada cop que la nena es despertava per la cosa més tonta, començava a plorar i només es calmava si tornàvem a bressolar-la fins que s’adormia de nou. Les nits més calmades ens llevàvem un o dos cops per la nit a calmar-la (i cada sessió de calmar-la durava una mitjana de 15-20 minuts). Hi havia nits que fins i tot ens havíem llevat 6 cops. I després de despertar-te tants cops, un no se’n va cap a la feina a les 7 del matí de gaire bon humor.

Finalment, ens vam acabar comprant el llibre del Dr. Eudald Eduard Estivill “Duérmete niño”, el llibre que explica el mètode per adormir els nens que tenen problemes d’insomni infantil. En resum, els punts forts del mètode són els següents:

  1. Els destinataris del mètode són els nens que tenen evidents problemes per dormir-se solets (ja tinguin només 4 mesos com 4 anys).
  2. La clau del mètode és ser pacients però ferms. Qualsevol símptoma de feblesa provoca el fracàs del mètode.
  3. Les rutines dónen confiança i tranquilitzen als bebès, fins i tot quan han d’anar a dormir.

Amb el llibre a la mà, i una bona dosi de paciència, ens disposarem a seguir el mètode fil per randa, i aquest va ser el resultat:

  • Dia 0: primera prova. Després de crear una rutina per anar a dormir (bany, sopar, Pocoyó i a dormir) deixem a la Laureta al bressol plorant com una berra. Després de 4 o cinc rondes de tres minuts anant a calmar-la sense agafar-la ni tocar-la, la Laureta se les manega per grimpar per sobre del bressol i caure a terra. Ens espantem els tres, i decidim tornar-ho a provar més endavant.
  • Dia 1: quinze dies després, seguim la mateixa rutina prèvia a anar a dormir. Deixem a la Laura al bressol plorant a base de bé i l’anem a calmar seguint les pautes del llibre (primera visita al primer minut, visites següents en intèrvals de 3 minuts). La Laura plora durant tota una hora i s’acaba adormint de genolls, completament esgotada. Aquella nit, es lleva un cop i seguim la mateixa rutina a les 3 de la matinada, ja que és molt important que, sigui l’hora que sigui, es segueixi la mateixa tècnica.
  • Dia 2: al dia següent, seguim la mateixa rutina abans de dur-la al llit. Deixem a la Laureta plorant i seguim la rutina de visites per calmar-la del segon dia (primera visita als 3 minuts, visites següents cada cinc minuts). Aquella nit la Laureta s’adorm als 25 minuts, i aquella nit només es desperta un cop.
  • Dia 3: seguim amb la mateixa rutina prèvia a anar a dormir, posem a la Laureta al bressol i es posa a plorar, però molt menys que els dies anteriors. No arribem a fer la primera visita (programada per als cinc minuts següents) i la nena ja dormia. És la primera nit que la Laura dorm tota la nit sencera.
  • Dia 4: després de la rutina, deixem a la nena al bressol, li expliquem un conte, li diem bona nit i marxem de l’habitació. La nena no només no plora ni crida, sinó que en 5 minuts ja dorm. Els seus pares s’abracen emocionats.

A partir de llavors, seguim cada nit la mateixa rutina: un bany relaxant, un bon sopar, un parell de capítols de Pocoyó (un dia hauré de parlar d’això) i la Laura marxa a l’habitació de la mà d’un dels papes per sentir un conte i marxar a dormir. Dorm tota la nit i es lleva sobre les 7’30 del matí tot cantant i enumerant tot allò que veu des del bressol (o els membres de la familia, o les parts del cos). Els papes sopen, veuen la tele, i sobretot dormen les hores necessàries per afrontar una jornada laboral al dia següent amb un mínim de garanties. I l’humor els ha canviat molt en els darrers set mesos.

Per tant, jo us recomano el següent: si us veieu amb cor i realment comenceu a veure que el vostre nen necessita aprendre a adormir-se sol, proveu aquest mètode. Ben aplicat, funciona en el 95% dels casos. I si teniu alternatives a aquest mètode per fer dormir les vostres criatures, no dubteu en fer-m’ho saber a través dels comentaris.

Page 1 of 4

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén