El meu blog, el meu món

Categoria: Miscel·lània Page 2 of 4

Rails & Tweets: reflexions personals

Posar-se a escriure quelcom sobre el segon Rails & Tweets es converteix en una tasca titànica quan ja tens a dos assistents que han dit la seva a través dels seus blocs (en Luis Miguel a.k.a. Maquinistilla i l’Anaïs a.k.a. Rainfallsdown). Per molt que ho provi, hi ha ben poc a afegir després d’aquest parell de posts, però m’animaré i escriuré quatre ratlles sobre el tema.

De la jornada del 2n Rails & Tweets, així com de les jornades prèvies mentre es preparava, en trec una sèrie de conclusions sobre què és això de Twitter i per què és tan atractiu:

  1. Tot i haver-nos conegut en un mitjà digital, i haver compartit converses i reflexions sobre multitud de temes en aquest àmbit tan tecnològic, un dels fets més esperats (com a mínim per la meva banda) és desvirtualitzar a la gent. El nostre amic @Maquinistilla ho deixa ben clar al seu bloc: te n’adones que hi ha una persona al darrera de l’avatar i d’una col·lecció més o menys extensa de missatges, un conjunt de sentiments agrupats a dins d’un cos, i fins i tot quatre extremitats.
  2. Aquest punt va relacionat amb l’anterior: fas més amics nous a través de Twitter que a través de Facebook. En certa manera, a Facebook et dediques a virtualitzar gent que ja coneixes, mentre que a Twitter coneixes gent que després desvirtualitzes (no crec que siguin més de 30 les noves amistats que fet a través de Facebook, quan a través de Twitter ho son totes).
  3. Finalment, no crec que hi hagi cap altre esdeveniment programat en el que es pugui ajuntar un grup tan heterogeni de gent. Al 2n Rails & Tweets hi havia des de bloggers fins a Online Reputation Managers, passant per mestres, estudiants universitaris, maquinistes de ferrocarril, enginyers o documentalistes. I tots ells amb un sol punt en comú: de tant en tant creuen missatges de 140 caràcters entre ells.

Converses completament espontànies sobre multitud de temes, reflexions profundes i pensaments banals, dos tuppers plens de torrijas, fotos i més fotos, un manual de conducció de trens, l’ús de les noves tecnologies entre els més joves… serien tantes les coses a destacar d’aquesta trobada que em donaria per tres o quatre posts seguits, però res es podria comparar amb l’experiència de tornar-ho a repetir i viure una altra jornada de desvirtualitzacions massives al tren, qui sap si aquest cop en sentit contrari i amb un horari més “normal”.

Què, ens apuntem per la propera?

P.d. M’agradaria tenir un record per dues absències en aquest Rails & Tweets, les de @jdegra i @tonisellas, participants a la primera trobada que aquest cop no van poder venir. Així mateix, li prenem la paraula a @quimnadal i el convidem a tornar-nos a reunir en un viatge cap a Barcelona.

#nolesvotes: la meva opinió

Ja tenim aquí la nostra petita revolució internauta: arrel de l’aprovació de la la Llei d’Economia Sostenible, que entre d’altres coses incorpora la famosa Disposició Adicional Segona o Llei Sinde, s’ha organitzat a Internet un grup de persones que promocionen a través d’una pàgina web i diverses xarxes socials com Facebook i Twitter una campanya destinada a no votar als tres partits que han permès tirar endavant aquesta llei (PSOE, PP i CiU). Aquesta campanya, anomenada #nolesvotes, pretén que la societat prengui consciència de la importància del seu vot i que actui en conseqüència.

Aquests són els fets, ara ve la meva opinió: a priori, la iniciativa ha nascut morta.

M’explicaré. Si ens posem a analitzar els patrons de vot de la població espanyola des del restabliment de la democràcia podem observar que a mesura que el vot s’anava concentrant en dos partits polítics, el nivell adquisitiu d’aquests partits anava augmentant més i més. I donat que les campanyes polítiques (més precampanyes i preparacions de les campanyes i precampanyes) s’han anat dilatant en el temps, i cada cop són més mediàtiques, aquestes també costen més diners, de manera que molts partits polítics no tenen possibilitats de fer res en unes eleccions generals perquè no tenen el capital suficient com per pagar una gran campanya mediàtica.

I aquest és el meu argument per dir que la campanya de #nolesvotes ha nascut morta. Possiblement s’hi adheriran els prop de 250.000 internautes que ja ho han fet (o potser més), però per aconseguir un canvi realment significatiu haurien de sumar a tots els que es van abstenir les darreres eleccions. I a molts d’ells no s’hi accedeix amb internet. Calen diners, molts diners. per això, no seria una mala idea muntar una plataforma de crowdsourcing per recollir diners i poder pagar una campanya de publicitat poderosa, capaç de competir amb garanties amb les campanyes milionàries dels dos grans partits d’aquest sant país.

I si no és així, me la tallo i em faig monja!

En defensa del tren

Una de les primeres converses que tinc amb algú quan l’estic començant a conèixer està relacionada amb on visc i on treballo. És normal que quan menciono que visc a Girona i treballo a Barcelona, la persona que hi ha al meu davant em faci la pregunta del milió: i vas i vens cada dia?

I és normal: en aquest país sembla que desplaçar-se més de 20 kilòmetres per anar a treballar és com marxar a Escandinàvia. Molts barcelonins, acostumats a viure a la capital i desplaçar-se com a molt lluny a ciutats de la corona metropolitana consideren que fer 100 kilòmetres diaris és poc més que suïcida. I els de Girona, acostumats a desplaçaments similars, acostumen a preguntar si no em plantejo buscar-me una feina més a prop. I no, no m’ho plantejo, perquè afortunadament la feina on estic és prou agradable com per llevar-me dues hores abans que els meus companys per anar a treballar.

Una altra pregunta que em fa la gent, just després de mencionar que vaig en tren a la feina, és si no em plantejo anar-hi en cotxe. I és una pregunta lògica: a Girona el transport públic és just tirant a deficitari, i tot i que s’han fet iniciatives per millorar-ne la qualitat (la nova distribució per zones del transport públic per carretera n’és un primer pas) no deixa de ser insuficient, obligant a la gent a haver d’agafar el cotxe per pràcticament tots els seus desplaçaments. Tanmateix, jo sóc un fervent partidari del transport públic, i si tinc la possibilitat d’anar a un lloc en aquest tipus de transport hi aniré abans d’agafar el cotxe.

El preu de l’abonament mensual del tren és de 180 euros, aproximadament. Un munt de diners vist així, però força econòmic si ho comparem amb la perspectiva d’anar-hi en cotxe. Només amb la despesa mensual de gasolina ja s’amortitza el preu del bitllet mensual: tenint en compte que hauria de fer 200 kilòmetres diaris d’anar i tornar, amb un cotxe que consumeix una mitjana de 5 litres als 100, faria un consum de 10 litres diaris de gasolina, és a dir, un dipòsit al cap de la setmana que costa 60 euros omplir. Multiplicat per un mes estàndard de quatre setmanes em surt una despesa ineludible de 240 euros. I si a això hi afegim un pàrquing a Barcelona per aparcar-hi el cotxe, les reparacions i el cost dels peatges, al mes la despesa es podria elevar fins als 400 euros. I si parlem del temps invertit, tot i que sobre el paper el cotxe és més ràpid, cal tenir en compte que hauria d’entrar a Barcelona en el moment de major concentració de cotxes per kilòmetre de carretera, obligant-me a llevar-me pràcticament a la mateixa hora que ara mateix.

D’acord que em llevo aviat, d’acord que a l’hivern és una mica dur anar cap a l’estació quan encara és de nit, però penseu-hi: pujo a un tren que com a molt té una munió de rodalies al seu davant un cop passat Granollers, hi ha un maquinista que em du fins a Barcelona, i a més faig una mitjana de 40 minuts diaris d’exercici càrdio-vascular només amb els desplaçaments a peu entre les estacions i la feina o casa meva. Al tren puc fer un cop de cap (si la nit ha estat especialment dura), estudiar una mica de xinès, veure una pel·lícula, conversar amb amics que he fet en aquest mateix tren, o escriure entrades de bloc com aquesta mateixa. Si això no és qualitat de vida (o inversió en creixement personal) que m’expliquin què és.

Per tot això, i per altres raons (sostenibilitat ecològica, tradició històrica) jo dic: sí al tren! Sí al transport públic!

A cap dels anteriors: què votar aquest 28N?

Hi havia una pel·lícula d’en Richard Pryor que es deia “El gran despilfarro“, on aquest humorista interpretava a un senyor normal i corrent que de cop i volta tenia l’oportunitat d’heretar 300 milions de dòlars. Només havia de fer una cosa abans: gastar-se 30 milions en un mes; això sí, no podia comprar-se res per ell, ni podia gastar-se els diners en coses per al seu profit personal. Així doncs s’havia d’imaginar maneres de polir-se els diners sense rebre res a canvi, i una de les coses que se li passen pel cap és crear una gran campanya mediàtica per demanar el vot cap a cap dels candidats que es presenten en aquell moment a l’alcaldia de nova York. La peli en sí és força tonta, però aquesta escena em va quedar gravada a la ment.

Ara vivim una època de crisi de confiança en la classe política, diuen. Resulta que els polítics han descobert que no ens cauen bé, que no ens agraden, que semblen tots iguals, i que per molt que vulguin fer i desfer (campanyes agressives, campanyes amables, campanyes a internet) aquesta imatge no canvia. I no els falta raó. Almenys als sis caps dels sis grups parlamentaris actuals.

Això sí, les coses clares: la culpa és nostra. portem a la vora 30 anys votant sempre als mateixos. Com va dir el ninotaire Manel Fontdevila, “llogaríeu un altre cop un paleta que triga en fer la feina, us cobra una pasta i a més la fa malament?”. Oi que no? Jo tampoc. Així doncs, ha arribat el moment de fer un canvi, però no el canvi real que diuen uns (PSC) ni el canvi que volen els altres (CiU). Jo dic un canvi més profund. No voteu a cap dels anteriors.

Ja sé que pot sonar radical, però penseu-hi una mica: qui necessita votar a un partit de centre-dreta com CiU quan té com a alternativa partits com Democràcia Social o Alternativa de Govern? No em direu que una possible coalició entre Josep Miró i Ardèvol i Montserrat Nebrera no seria engrescadora per al votant més conservador de CiU (i per uns quants del PP també). Si no et convenç el rotllo liberal i ets més del rotllo catalanista (o més aviat independentista) tens un munt d’alternatives ben bones a ERC: Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament Independentista, Estat Català o la Crida per la Terra són bones opcions de cara a aconseguir la independència.

D’esquerres i compromès? Desencantat amb la política de ICV-EUiA i confós amb la deriva dretana del PSC? Per tu també hi ha opcions: Els Verds de tota la vida, o si no pots optar per Des de Baix, d’esquerres i anticapitalistes, o el Partit Republicà d’Esquerra. I si no ets nacionalista? Tranquil, que C’s no és la teva única opció. Has pensat en votar a Unión, Progreso y Democracia?

I si cap d’aquestes opcions et sembla prou vàlida, encara en tens més. Preocupat per la inmigració? Segur que els de Plataforma per Catalunya, Partit per Catalunya i el Movimiento Social Republicano s’ajusten al que estàs buscant. I si estàs a la banda contrària, la candidatura del Partido Castellano – Culturas de Cataluña (tots els candidats son inmigrants de diverses procedències) t’escau. Preocupat per l’accés lliure a la informació? Cap dels grans se’n preocuparà, però el Partit Pirata sí. Penses que la prohibició dels braus és només el primer pas? El teu vot ha d’anar al Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal

I podria seguir, me’n deixo molts i no vull allargar-me gaire. Només us demano que reflexioneu: si doneu el vostre vot a qualsevol d’aquestes candidatures (o a d’altres que aniran apareixent al llarg del temps) fareu que la vella partitocràcia acabi caient pel seu propi pes, i els 6 partits que hi ha ara hauran de començar a replantejar-se moltes, moltíssimes coses.

Recordeu, feu el que feu, a cap dels anteriors. Vale?

És difícil el xinès?

És una pregunta difícil de contestar. De fet, depèn molt de en què ens fixem. Per exemple, comparativament amb el castellà o el català la gramàtica xinesa és força més fàcil: no hi ha temps verbals, ni hi ha variacions en el gènere ni en el nombre. De fet, si volem expressar futur o passat en una frase en xinès farem servir expressions de temps i alguns complements, però el verb mai canvia, sempre és el mateix.

D’altra banda, és evident que hi ha coses que són força més complicades que en català o castellà: has de tornar a aprendre a escriure, i el fet que només hi hagi prop de 50 síl·labes per a tot un idioma fa que hi hagi moltes, moltíssimes paraules homofòniques.

Per tant, si ho posem en una balança, és evident que certes coses que són força complicades es poden compensar amb d’altres que són força fàcils. I desenganyem-nos: si més de mil milions de xinesos són capaços de dominar-lo, nosaltres també podem!

De fet, si necessiteu ajuda o algú que us n’ensenyi jo us recomanaria Asianlang. És l’acadèmia on jo estic aprenent xinès i realment n’estic força content. Les professores natives et donen la possibilitat de practicar l’idioma des del primer dia, i les pràctiques de conversa et permeten no quedar-te només amb allò que t’ensenyen els llibres. I si a més t’atreveixes amb d’altres idiomes com el japonès o el coreà, també tens la possibilitat d’aprendre’n.

Així doncs, si voleu iniciar-vos en el que segurament sigui l’idioma del futur, ja sabeu què heu de fer.

I encara fa més temps…

Quan estava a punt de convertir aquest modest bloc en un d’aquells que passen a engrossir les llistes de blocs declarats morts, va i resulta que a través de Twitter m’avisen de la oferta del 50% de descompte en els dominis .cat. I jo, que sóc de natural influenciable, no me n’he pogut estar. I apa, ja tenim domini nou: canpineda.cat!

Clar que ara toca omplir-lo. Que sembla cosa fàcil però no ho és. Fàcil és tenir actualitzat el Twitter (ja porto més de 1000 piulades en poc menys de sis mesos), difícil és pensar què coi hi poso al bloc. Però bé, el tren sempre dóna molt de temps per pensar, i al final fins i tot tant de pensament es pot traduir en un post decent.

Ja us aviso que una idea que em ronda és convertir els posts en preguntes, no fer-ho gaire llarg, i basar-ho en informació que també trobareu al meu perfil de Twitter (http://twitter.com/epineda). També tinc pensat en convertir-ho en una mena de diari de les meves experiències amb Linux, ja que darrerament m’hi estic aficionant.

Bé, encara que sigui per quarta vegada, benvinguts.

Idea per Carnaval 2010

Els papes no sé, però la Laureta pot anar així a la rua de carnaval de Platja d’Aro (per dir alguna cosa):

Disfressa Star Wars per bebès

Disfressa Star Wars per bebès

Si algú es vol apuntar el tanto, aneu a fer una ullada a ThinkGeek. Hi ha moltes idees per papes i mames frikis.

Vist a No puedo creer…

Renfe regionals: ni amb tu ni sense tu

Escric aquesta entrada després de l’enèssima bufonada de Renfre Regionals a la línia Barcelona – Girona – Figueres. Si l’altre dia eren les desventures d’una locomotora cremada a Gavà (que va afectar de retruc les dues noves potes  de la línia C-2 de Rodalies) o la vaga de “bitllets caiguts” d’alguns dels usuaris del Catalunya de les 7:41, avui ens ha tocat patir un retard de 25 minuts sense justificació per part de Renfe o ADIF. Ja no sabria dir quants minuts hem perdut els patidors d’aquesta línia en retards.

Com bé diu la meva amiga Cristina, això no ha fet res més que començar. Òbviament, quan les obres del TAV a Girona estiguin més avançades, igual que al tram entre Girona i Figueres, aquests retards de 25 minuts es quedaran en simples anècdotes davant del que ens podem esperar. Ja val més que els que agafem aquests trens cada dia ens plantegem altres vies de transport o alternatives com el teletreball.

Realment Renfe sap com estem? Realment creieu que li importa el més mínim una colla de frikis que agafen el Catalunya destinació Barcelona per anar a treballar? Jo diria que no. Més valdria que aquests trajectes entre capitals catalanes es cobrissin amb un servei decent de Ferrocarrils de la Generalitat. No tinc gaire experiència en aquestes línies, però les poques vegades que els he agafat sempre han anat força puntuals. Renfe és cada vegada més una rèmora del passat, un recordatori continu del “Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados”, una lacra per la mobilitat de la gent. En definitiva, un estorb.

I a més, em pugen l’abonament mensual deu euros. Malparits…

Fa tant de temps…

… que no deia res en aquest bloc, que han passat la tira de coses que ni tan sols he comentat. Obama ja és president de forma oficial, el Girona Futbol Club es troba instal·lat a la zona mitja de la taula de forma còmoda i hem entrat al 2009 amb un tros de crisi impressionant a les nostres esquenes.

Però res de tot això es pot comparar amb la notícia que ens canviarà la vida a la meva dona i a mi per sempre: d’aquí a uns cinc mesos serem pares d’una nena anomenada Laura, una petita que ens suposarà nous reptes i noves il·lusions a la nostra llar.

A veure si poca poc anem actualitzant aquest bloc, que ja toca…

Yes, we (or they) can!

Yes, we can!

Yes, we can!

Page 2 of 4

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén