Categoria: Miscel·lània Page 2 of 4

Ja tenim aquí la nostra petita revolució internauta: arrel de l’aprovació de la la Llei d’Economia Sostenible, que entre d’altres coses incorpora la famosa Disposició Adicional Segona o Llei Sinde, s’ha organitzat a Internet un grup de persones que promocionen a través d’una pàgina web i diverses xarxes socials com Facebook i Twitter una campanya destinada a no votar als tres partits que han permès tirar endavant aquesta llei (PSOE, PP i CiU). Aquesta campanya, anomenada #nolesvotes, pretén que la societat prengui consciència de la importància del seu vot i que actui en conseqüència.

Aquests són els fets, ara ve la meva opinió: a priori, la iniciativa ha nascut morta.

M’explicaré. Si ens posem a analitzar els patrons de vot de la població espanyola des del restabliment de la democràcia podem observar que a mesura que el vot s’anava concentrant en dos partits polítics, el nivell adquisitiu d’aquests partits anava augmentant més i més. I donat que les campanyes polítiques (més precampanyes i preparacions de les campanyes i precampanyes) s’han anat dilatant en el temps, i cada cop són més mediàtiques, aquestes també costen més diners, de manera que molts partits polítics no tenen possibilitats de fer res en unes eleccions generals perquè no tenen el capital suficient com per pagar una gran campanya mediàtica.

I aquest és el meu argument per dir que la campanya de #nolesvotes ha nascut morta. Possiblement s’hi adheriran els prop de 250.000 internautes que ja ho han fet (o potser més), però per aconseguir un canvi realment significatiu haurien de sumar a tots els que es van abstenir les darreres eleccions. I a molts d’ells no s’hi accedeix amb internet. Calen diners, molts diners. per això, no seria una mala idea muntar una plataforma de crowdsourcing per recollir diners i poder pagar una campanya de publicitat poderosa, capaç de competir amb garanties amb les campanyes milionàries dels dos grans partits d’aquest sant país.

I si no és així, me la tallo i em faig monja!

Hi havia una pel·lícula d’en Richard Pryor que es deia “El gran despilfarro“, on aquest humorista interpretava a un senyor normal i corrent que de cop i volta tenia l’oportunitat d’heretar 300 milions de dòlars. Només havia de fer una cosa abans: gastar-se 30 milions en un mes; això sí, no podia comprar-se res per ell, ni podia gastar-se els diners en coses per al seu profit personal. Així doncs s’havia d’imaginar maneres de polir-se els diners sense rebre res a canvi, i una de les coses que se li passen pel cap és crear una gran campanya mediàtica per demanar el vot cap a cap dels candidats que es presenten en aquell moment a l’alcaldia de nova York. La peli en sí és força tonta, però aquesta escena em va quedar gravada a la ment.

Ara vivim una època de crisi de confiança en la classe política, diuen. Resulta que els polítics han descobert que no ens cauen bé, que no ens agraden, que semblen tots iguals, i que per molt que vulguin fer i desfer (campanyes agressives, campanyes amables, campanyes a internet) aquesta imatge no canvia. I no els falta raó. Almenys als sis caps dels sis grups parlamentaris actuals.

Això sí, les coses clares: la culpa és nostra. portem a la vora 30 anys votant sempre als mateixos. Com va dir el ninotaire Manel Fontdevila, “llogaríeu un altre cop un paleta que triga en fer la feina, us cobra una pasta i a més la fa malament?”. Oi que no? Jo tampoc. Així doncs, ha arribat el moment de fer un canvi, però no el canvi real que diuen uns (PSC) ni el canvi que volen els altres (CiU). Jo dic un canvi més profund. No voteu a cap dels anteriors.

Ja sé que pot sonar radical, però penseu-hi una mica: qui necessita votar a un partit de centre-dreta com CiU quan té com a alternativa partits com Democràcia Social o Alternativa de Govern? No em direu que una possible coalició entre Josep Miró i Ardèvol i Montserrat Nebrera no seria engrescadora per al votant més conservador de CiU (i per uns quants del PP també). Si no et convenç el rotllo liberal i ets més del rotllo catalanista (o més aviat independentista) tens un munt d’alternatives ben bones a ERC: Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament Independentista, Estat Català o la Crida per la Terra són bones opcions de cara a aconseguir la independència.

D’esquerres i compromès? Desencantat amb la política de ICV-EUiA i confós amb la deriva dretana del PSC? Per tu també hi ha opcions: Els Verds de tota la vida, o si no pots optar per Des de Baix, d’esquerres i anticapitalistes, o el Partit Republicà d’Esquerra. I si no ets nacionalista? Tranquil, que C’s no és la teva única opció. Has pensat en votar a Unión, Progreso y Democracia?

I si cap d’aquestes opcions et sembla prou vàlida, encara en tens més. Preocupat per la inmigració? Segur que els de Plataforma per Catalunya, Partit per Catalunya i el Movimiento Social Republicano s’ajusten al que estàs buscant. I si estàs a la banda contrària, la candidatura del Partido Castellano – Culturas de Cataluña (tots els candidats son inmigrants de diverses procedències) t’escau. Preocupat per l’accés lliure a la informació? Cap dels grans se’n preocuparà, però el Partit Pirata sí. Penses que la prohibició dels braus és només el primer pas? El teu vot ha d’anar al Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal…

I podria seguir, me’n deixo molts i no vull allargar-me gaire. Només us demano que reflexioneu: si doneu el vostre vot a qualsevol d’aquestes candidatures (o a d’altres que aniran apareixent al llarg del temps) fareu que la vella partitocràcia acabi caient pel seu propi pes, i els 6 partits que hi ha ara hauran de començar a replantejar-se moltes, moltíssimes coses.

Recordeu, feu el que feu, a cap dels anteriors. Vale?

És una pregunta difícil de contestar. De fet, depèn molt de en què ens fixem. Per exemple, comparativament amb el castellà o el català la gramàtica xinesa és força més fàcil: no hi ha temps verbals, ni hi ha variacions en el gènere ni en el nombre. De fet, si volem expressar futur o passat en una frase en xinès farem servir expressions de temps i alguns complements, però el verb mai canvia, sempre és el mateix.

D’altra banda, és evident que hi ha coses que són força més complicades que en català o castellà: has de tornar a aprendre a escriure, i el fet que només hi hagi prop de 50 síl·labes per a tot un idioma fa que hi hagi moltes, moltíssimes paraules homofòniques.

Per tant, si ho posem en una balança, és evident que certes coses que són força complicades es poden compensar amb d’altres que són força fàcils. I desenganyem-nos: si més de mil milions de xinesos són capaços de dominar-lo, nosaltres també podem!

De fet, si necessiteu ajuda o algú que us n’ensenyi jo us recomanaria Asianlang. És l’acadèmia on jo estic aprenent xinès i realment n’estic força content. Les professores natives et donen la possibilitat de practicar l’idioma des del primer dia, i les pràctiques de conversa et permeten no quedar-te només amb allò que t’ensenyen els llibres. I si a més t’atreveixes amb d’altres idiomes com el japonès o el coreà, també tens la possibilitat d’aprendre’n.

Així doncs, si voleu iniciar-vos en el que segurament sigui l’idioma del futur, ja sabeu què heu de fer.

Quan estava a punt de convertir aquest modest bloc en un d’aquells que passen a engrossir les llistes de blocs declarats morts, va i resulta que a través de Twitter m’avisen de la oferta del 50% de descompte en els dominis .cat. I jo, que sóc de natural influenciable, no me n’he pogut estar. I apa, ja tenim domini nou: canpineda.cat!

Clar que ara toca omplir-lo. Que sembla cosa fàcil però no ho és. Fàcil és tenir actualitzat el Twitter (ja porto més de 1000 piulades en poc menys de sis mesos), difícil és pensar què coi hi poso al bloc. Però bé, el tren sempre dóna molt de temps per pensar, i al final fins i tot tant de pensament es pot traduir en un post decent.

Ja us aviso que una idea que em ronda és convertir els posts en preguntes, no fer-ho gaire llarg, i basar-ho en informació que també trobareu al meu perfil de Twitter (http://twitter.com/epineda). També tinc pensat en convertir-ho en una mena de diari de les meves experiències amb Linux, ja que darrerament m’hi estic aficionant.

Bé, encara que sigui per quarta vegada, benvinguts.