Un dels maldecaps que tinc a l’hora de crear / reformar pàgines web és la tipografia. Concretament, la mida de la mateixa, ja que acostuma a ser un maldecap com les tipografies es poden llegir més o menys depenent del maquinari que facis servir.

Per això m’ha fet gràcia conèixer la regla del 62,5% per gestionar mides de fonts en una web. I com aquesta norma, combinada amb l’ús de les rem, ens pot ajudar a simplificar-ho tot.

Quan vam decidir com a societat deixar de fer servir el correu-e per comunicar-nos digitalment i passar-nos a la missatgeria instantània de forma massiva amb WhatsApp o Telegram, no érem gaire conscients dels inconvenients que portaven aquestes aplicacions: dependència d’un servidor centralitzat que quan cau provoca el caos, aparició de comptes Premium o IAs que potser no havíem demanat, o el fet que el contingut de les teves converses es pogués fer servir per vendre dades a tercers. Ara ja ho sabem, però clar, aquestes aplicacions ja estan massa esteses.

Aquesta dita catalana em va perfecte per il·lustrar una cosa que em passa des de fa molts anys: intento fer un munt de coses pel meu compte i acabo derrotat perquè no les acabo mai. Perdo les ganes de continuar, i molts cops un sentiment de síndrome de l’impostor m’envaeix de forma sobtada i penso: “no ets prou bo per fer això”.

Ja he perdut el compte de les vegades que he engegat de nou el blog personal. Que si dissenys guapos, que si dissenys minimalistes, que si fetes amb WordPress, Hugo o ves a saber el què… I a cada etapa que començo, sempre tinc la sensació que serà la definitiva, i mai ho acaba sent. Aquesta nova etapa, òbviament, és exactament com la resta.