El meu blog, el meu món

Categoria: Política Page 1 of 3

Per què podria acabar votant al PSC?

Ai, amichs que em llegiu en aquest format, sembla que ha arribat el moment de la revelació que li arriba a tothom un cop ha arribat a certa edat. Després d’una carrera política bastant àmplia (tot i que no prou àmplia com per guanyar-me la vida a cap consell d’administració o a la taula de qualsevol tertúlia radiofònica), i després d’haver confrontat totes les possibles visions de l’independentisme (des de les més dretanes o neoliberals fins a les típicament antisistema, feministes i anticapitalistes), al final me n’he adonat del profund fangar en el que sembla que l’independentisme nostrat li agrada arrebossar-s’hi. Els uns pels altres, i els teòrics 18 mesos, els referèndums, les revolucions dels somriures, les multitudinàries diades i demés han quedat en no res. Com dirien els castellans, agua de borrajas. Al final tenim una autonomia més intervinguda que mai, un president a l’exili, un altre inhabilitat, un en funcions, i el que se suposa que hagi de sortir de les eleccions del proper 14 de febrer.

Sembla lògic que veient tot això, un giri la mirada cap aquell bàndol que normalment percebia com a enemic: el famós bàndol constitucionalista. Veient l’espectre de partits que el conformen, la situació tampoc és gaire millor: hi ha un PP escaldat per anys de baixos resultats, un Ciutadans en caiguda lliure i un VOX que fot més por que una pedregada. A més, servidor tampoc ha simpatitzat mai amb la dreta, de manera que l’espectre de partits a qui votar es redueix molt: o Podem o el PSC.

I desenganyem-nos: per molt bé que ens caiguin els comuns (excepte si vius a Barcelona), mai els hem vist com una proposta seriosa de govern. Antisistema de postín que obliden els seus ideals un cop aconsegueixen la poltrona, semblen condemnats a desoïr de forma constant a les seves bases i votants. Vols una derogació de la reforma laboral? Calla, millor et planto un parell de superilles i et pinto els carrers de colors. Política chupiguai.

Així doncs, què em queda? Doncs fàcil, el PSC. I aquestes són les meves raons per votar-los:

  1. Han demostrat sobradament que els seus líders tenen altes capacitats de gestió. Només cal veure com molts d’ells, degut al seu talent innat, han acabat de consellers a grans empreses del IBEX, que segurament es deuen barallar pels seus serveis.
  2. Compleixen amb allò que prometen. Potser no amb allò que prometen als seus votants, sinó a allò que prometen a qui els ha deixat diners, espais d’opinió i influència per arribar al poder. Així doncs, podem dir que és un partit de paraula.
  3. En la qüestió nacional, o en temes com la forma o reforma de l’estat, ells sempre han estat congruents amb allò que porten defensant des del 1982: no hi ha millor forma de ser republicà que tenint una monarquia parlamentària. La bandera amb la franja lila queda molt bé el dia 8 de març (ja sabeu, el toc lila).
  4. I Catalunya? Bé, saben què és el català (és allò que xerren anecdòticament a Madrid perquè els compis puguin dir que tienen un amigo catalán), i no estan en contra ni de l’ensenyament en català, ni del seu ús a les institucions, ni de la seva promoció. Bé, tècnicament parlant, probablement tampoc hi estiguin a favor, sobretot certs sectors aficionats a passar el ribot, però no es pot demanar tot en aquesta vida.

Així doncs, tenim un partit d’esquerra light (ideal per gent de la meva edat, que comencem a demanar-ho tot light per vigilar la pressió), compromès amb la seva paraula, congruent amb els seus ideals i que no pensa destruir el llegat cultural i lingüístic de Catalunya. Amb ells, segurament tornarem a tenir una economia de Champions League i, si tot va bé i no ens movem gaire, potser tornen a engegar projectes il·lusionants com dur el Senat a Barcelona (segurament en alguna superilla) o un nou projecte olímpic com el del 92, projectes que segurament ens ajudaran a fer eficients les xarxes de rodalies, a acabar les faraòniques infraestructures iniciades, i a acabar amb el “a por ellos” intrínsec que hi ha a la vella pell de brau.

I si no, doncs s’enterra en cal viva i avall. Total, no seria el primer cop que ho facin…

Cal que Espanya tingui una llengua oficial?

Corria l’any 1977 a Espanya. Després de 39 anys de dictadura franquista i de dos anys molt convulsos i incerts, a Espanya s’estava preparant l’esborrany del que acabaria sent la Constitució de 1978, la constitució “que nos dimos entre todos”. Aquella magna llei havia de servir com a llei fonamental d’un nou estat democràtic, però alhora havia de mantenir intactes certes “obvietats”, com la unitat de l’estat, la forma de monarquia (hereva del franquisme) i, entre d’altres coses, l’oficialitat de la llengua castellana a tot l’estat, a través d’un article, el tercer, que deia i diu el següent:

Pirates de Catalunya i CUP – Crida Constituent: més enllà d’un pacte electoral

A Pirates de Catalunya tenim el mateix problema cada cop que es convoquen unes eleccions: decidir si ens presentem sols, en coalició amb d’altres actors de l’escena política catalana o bé no presentar-nos. Les tres opcions sempre tenen els seus pros i els seus contres; no podem negar que hi ha hagut cops en que anant sols hem tinguts bons resultats (com l’any 2012, on vam superar en vots a UPyD), i hi ha hagut cops en què hem tret resultats molt més modests (com l’any 2015, on només ens vam presentar a Girona i vam treure 327 vots). Sempre hem estat una mica ametents a l’opció d’anar en coalició, tot i que a les municipals ens ha donat bons resultats i hem teixit aliances molt vàlides que ens han permès fer molta feina, com a Igualada, Lleida o Barcelona ciutat.

Però davant de les eleccions del 21 de desembre, i després d’haver participat activament en la campanya demanant el vot, el dilema es feia més evident i els pirates començàvem a rebre quelcom que mai havíem rebut: ofertes per participar en llistes unitàries. de cop i volta, la nostra tasca d’anys donava els seus fruits i ens permetia ser reconeguts com un interlocutor vàlid, un col·lectiu amb capacitat per fer feina i aportar noves idees a la política catalana.

I en aquest context, la Coordinadora General de Pirates de Catalunya engegava una consulta interna a la militància per decidir a  quina candidatura donàvem el nostre suport, una consulta on l’opció guanyadora no es va poder dur a terme davant la impossibilitat de tancar un acord satisfactori per ambdues parts. Així doncs, s’engegaven les converses per entrar a dins de Crida Constituent, on finalment hem estat acceptats. Aquest acord assegura tres llocs a la llista de CUP – Crida Constituent a Barcelona, un a Girona i un reserva a Lleida, participació als òrgans de decisió de Crida Constituent, així com al Grup d’Acció Parlamentària de la CUP – Crida Constituent, i veu i vot a les Assembles Extraordinàries de la CUP – Crida Constituent.

Significa això una pèrdua de llibertat de moviment? En cap moment. La nostra experiència en un entorn molt similar (el grup municipal de CUP – Capgirem Barcelona) ens fa pensar que entrem en un entorn molt similar al nostre, amb dinàmiques molt similars, on podem fer molta feina, fer un munt de propostes i créixer com a formació.

Així doncs, a la vista del que ha passat, m’he de “menjar” les meves paraules de l’entrada anterior al blog i acceptar que sí, potser sí que ens havíem de presentar, i que respondre a la Crida és el millor que hauríem pogut fer.

Ens veiem a les urnes!

Més informació: Pirates de Catalunya es presentarà a les eleccions del 21-D amb la candidatura de CUP – Crida Constituent

Pirates de Catalunya i el 21-D: una opinió personal

Han passat 48 hores des de la proclamació de la República Catalana pel Parlament, i des de la convocatòria d’eleccions catalanes per part del Govern de Mariano Rajoy en base a l’aplicació de l’article 155. O sigui que fa 24 hores que, o bé som una República, o bé estem en període electoral. I davant d’això, i com a membre d’un partit polític que no s’ha mantingut al marge en tot el procés, m’assalta una pregunta lògica: ha de presentar-se o no el meu partit a les eleccions del 21D?

D’on venim: Pirates i el Procés

Mai ens n’hem amagat de no ser un partit independentista. És a dir, no som un partit que dugui la independència al nostre programa, però sempre hem dut el dret indiscutible de la població catalana a ser consultada sobre aquest tema a través d’un referèndum vinculant. I això ho hem defensat sempre, fins i tot quan se’ns acusava de defensar “pantalles passades” l’any 2015.

Per això, quan el Govern va convocar el Referèndum d’Autodeterminació de l’1 d’Octubre, Pirates es va mostrar partidari de demanar el vot i animar a la participació, fos en el sentit que fos, i malgrat les amenaces i les pressions del Gobierno. Els Pirates vam fer campanya, vam replicar webs que es bloquejaven des de l’estat, vam defensar col·legis electorals i vam participar com els que més. I un cop es van saber els resultats, Pirates va acatar el resultat i va defensar l’aplicació dels mateixos, és a dir, la proclamació de la República Catalana, tot i deixant clar que la nostra postura passa per un refrendament posterior.

I ara ens trobem amb una República que defensem com a resultat del procés del 1-O, però de forma paral·lela unes eleccions autonòmiques convocades en base a l’aplicació d’un article que considerem ilegítim. Davant d’això, ens fem la pregunta següent?

Ens hem de presentar a les eleccions del 21D?

I amb aquesta pregunta, la meva resposta és clara: per coherència i principis, no. Si hem defensat un referèndum que donava la veu al poble, i aquest poble s’ha expressat de forma inequívoca malgrat les dificultats, estem obligats a defensar el que n’ha sortit i, per tant, no ens podem presentar a unes eleccions convocades per un govern estranger en el nostre territori sobirà. Qualsevol actuació que no anés en aquest sentit es podria veure com una incongruència en la nostra forma de pensar, i el fet de ser un partit petit sense representació fa que no tinguem l’obligació d’actuar en clau electoral mirant possibles vots i escons. La nostra petitesa ens ha de fer ser coherents i nobles, i rebutjar participar en aquestes eleccions adulterades.

Com a Coordinador General acceptaré la decisió de la militància sobre aquest tema, però com a militant tinc tot el dret a expressar la meva opinió. I és el que he fet, en definitiva: no a les eleccions del 21D, i boicot actiu des de l’independentisme.

Què és ser un pirata (per mi)?

Segurament, la resposta a aquesta pregunta dependrà de la persona que la respongui: un pirata pot ser un criminal, un llibertari, un personatge de ficció, o tot això a la vegada. Però quan s’acosta el moment de definir què significa ser un pirata en política, molts cops ens costa definir què significa. I en aquest article intentaré explicar què significa, per mi, ser un pirata en política.

El Moviment Pirata, iniciat a l’any 2008 a Suècia, defensa tots aquells temes sobradament coneguts per tothom qui ens coneix: la defensa de la llibertat dins i fora de la xarxa, la neutralitat de la xarxa i la llibertat d’expressió, la lliure circulació de la informació i  la transparència, entre d’altres. Aquests aspectes de la nostra política ens defineixen, segons la meva opinió, com a pirates, i constitueixen allò que en diríem el «core» de la nostra política. Però què passa amb tot allò que no està definit en el nostre ideari o en el nostre programa marc? Com reaccionem com a polítics davant de temes que se’n van d’aquest marc d’actuació? Actuem de la mateixa manera els pirates de diferents països davant dels mateixos temes? Un pirata francès, un nord-americà i un català no tenen per què defensar exactament els mateixos punts.

En la meva opinió, és la manera com enfoquem aquests, i la resta de temes, el que ens fa ser-ho. No som menys pirates si, per exemple, considerem que una nació històrica com Catalunya té el dret a decidir el seu propi futur. Serem pirates a l’hora d’enfocar aquest tema: sense mitges tintes, assegurant el respecte a totes les postures possibles, fomentant el debat i posant per sobre de tot el dret de la ciutadania a ser consultada. Un pirata d’una altra regió, o d’un país com Espanya, podria no estar d’acord amb la independència de Catalunya i seria una posició tan legítima com la d’un pirata obertament independentista, però no pot estar en contra d’un enfocament genuïnament pirata del tema.

En política, ser pirata és una actitud, a banda d’un corpus més o menys breu ideològicament parlant. Ser positiu i crític alhora amb l’ús de la tecnologia per afavorir l’efectiva participació ciutadana és ser pirata. Promoure l’educació ciutadana i la seva participació en política més enllà dels moments en què se la crida a les urnes, és ser pirata. Estar disposat a fer transparent el teu barri, districte, poble, ciutat o parlament, és ser pirata. I ajudar a fer créixer el moviment, donant suport al partit pirata del teu país, regió o ciutat, és definitivament l’acte més pirata de tots. Fer pinya, reunir-se amb d’altres pirates, i actuar al teu poble, àrea o país (participar, en definitiva) és allò que fa que siguis, per mi, un pirata de debò.

Sóc candidat a Coordinador General de Pirates de Catalunya

 

Avui es dóna el tret de sortida a les primàries a dins de Pirates de Catalunya per escollir els nous membres de la Coordinadora Administrativa i la Coordinadora General. Per entendre’ns, són els dos òrgans que gestionen el partit i fan valer les decisions preses per l’assemblea. Allò que en els partits antics es diu Secretaria Nacional o similar, però que a pirates té, en alguns casos, meres funcions administratives.

Doncs bé, arribats a aquest punt, i després de set anys de militància a Pirates de  Catalunya, he pres la decisió de presentar-me a les primàries del partit per segon cop consecutiu. Si el primer cop ho vaig fer per presentar-me al càrrec de portaveu, un càrrec que he anat exercint aquests darrers anys, aquest cop em presento al càrrec de Coordinador General. Arribo a aquesta decisió empès per la necessitat que tinc d’aportar el meu granet de sorra per fer que Pirates de Catalunya esdevingui un actor reconegut dins del panorama polític català. En concret, em marco com a objectius els punts següents:

  • Treballar per optimitzar i dinamitzar el funcionament intern de Pirates
  • Enfortir els ciments ideològics
  • Dinamitzar la seva comunicació externa i els actes de presentació del partit arreu del territori
  • Impulsar les territorials

Espero poder aconseguir tot això amb el suport dels meus companys i de l’Assemblea de Pirates. Companys, llevem àncores!

Actualització (15/06/2017): ja podeu veure les candidatures publicades al Sistema de Participació de Pirates. El proper diumenge 18 de juny s’inicien les votacions.

#RebootPirata: discurs de clausura

El passat 11 de desembre es tancava el procés de refundació de Pirates de Catalunya, anomenat Reboot Pirata. En el marc d’aquesta jornada, se’m va demanar fer un breu discurs de clausura de l’acte, que transcric a continuació.

Avui concloem sis mesos de feina en els que hem debatut els documents (ideològic, estratègic i organitzatiu) que han de conformar el nostre futur com a partit. El futur que se’ns obre al davant l’afrontem amb la il·lusió dels que afronten un nou viatge: coneixem la destinació, coneixem la tripulació i coneixem el vaixell, i només tenim la incertesa d’allò que ens acompanyarà durant el camí.

Hem definit nous objectius, hem parlat i debatut sobre els nous reptes que hem d’afrontar però ho hem fet com ho afrontem tot els Pirates: amb diàleg, amb debat i amb democràcia directa, molta democràcia directa. L’ADN pirata s’ha manifestat en el seu esplendor.

Recordo els moments en els que hem afrontat conteses electorals abans d’arribar a aquest moment, com les eleccions municipals de 2015 o les eleccions catalanes d’aquell mateix any. Conteses en les que hem defensat idearis i programes innovadors, trencadors i diferents als de la resta de partits. Aquests sis mesos de treball ens donen una evidència: el temps ens ha acabat donant la raó. Vam apostar per la participació i la transparència abans que els partits governants ho comencessin a incloure als seus programes. Vam parlar de referèndum unilateral abans que tothom per Catalunya, abans que la famosa RUI es posés de moda. Però a banda d’aquesta evidència ens ha donat força per continuar. Per créixer als pobles i ciutats de Catalunya, per créixer al nostre espai polític, i per contribuir al creixement del Moviment a la resta de l’estat, a Europa i, per què no dir-ho, al món.

El que tanquem avui no és el final de res: és l’inici d’un nou temps a Catalunya. Un nou temps pirata.

Moltes gràcies.

Cultura, models alternatius de producció i política

Tal i com no deixo de repetir, sóc un pirata. Un del segle XXI, és clar, no pas un corsari amb la pell atrotinada pel salitre i el sol i mancat d’un ull. Sóc un polític pirata d’aquells que se suposa que ho vull tot gratis i sense copyrights (incloure riures enllaunats aquí).

Però també m’agrada la cultura, i per això m’he unit a un grup de persones que va fent aportacions de forma periòdica perquè l’amic Pol Sedierta ens regali peces de la seva creació literària. La seva darrera novel·la, “Res a perdre”, ja la tenim en exclusiva els membres d’aquest selecte grup, i vosaltres en podeu llegir el primer capítol (i apuntar-vos al nostre club) en aquest enllaç: https://www.patreon.com/posts/capitol-1-de-res-6449841.

Amb això què vull dir? En primer lloc, que hi ha formes alternatives de fer cultura, difondre-la i sentir-se recompensat en la seva justa mesura. En segon lloc, que amb l’arribada i la popularització de les noves tecnologies això s’ha fet cada cop més fàcil, però hem d’anar en compte si no volem que es torni a repetir el mateix episodi de fa 500 anys amb la invenció de la impremta (hi ha un llibre molt interessant de Rick Falkvinge i Christian Elgström en el que explica tot el moviment de les elits per evitar la propagació de la cultura, el coneixement i les idees a través de la impremta). I en tercer lloc, que els models productius de cultura són canviants, es van acomodant als vells temps, i la política, en aquest cas cultural, no pot quedar-se’n al marge. Cal el suport de les classes dirigents als nous models productius en l’àmbit cultural, i també cal un canvi de mentalitat respecte als avenços tecnològics: no són amenaces, sinó oportunitats.

Què en penseu? Deixeu les vostres opinions als comentaris i fem debat!

L’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP, versió pirata

Avís per navegants: encara que tingui el càrrec de portaveu de Pirates de Catalunya, aquest article representa la meva opinió personal de com crec que s’hauria de dur el procés des d’un punt de vista pirata, i en cap cas representa una opinió formal del Partit. Ara bé, sí que pretén iniciar el debat del mètode presa de decisions en cas de tenir representació.

A poques hores del final de l’Assemblea Extraordinària de la CUP de Sabadell, i després de la notícia de l’empat a 1515 vots entre les dues posicions majoritàries, reconec que via Twitter he anat fent propaganda de com de diferent seria aquest procés si enlloc de cupaires hi hagués pirates. En aquest sentit, m’agradaria fer una recreació de com podria haver passat tot en cas que Pirates de Catalunya hagués tingut 10 diputats i es trobés en la mateixa posició que la CUP.

El poder dels pirates

Aquests dies de recollida d’avals per Pirates de Catalunya – Per Decidir-ho Tot un es troba amb la tesitura d’haver de justificar perquè es vol presentar. I d’haver de sentir tot d’excuses més o menys elaborades sobre si ens hauríem de presentar o no, i si ho hauríem de fer sols o en coalició amb la CUP.

tyrion_chupito

 

Però una de les que em criden més l’atenció és l’excusa de no avalar-nos perquè si ens presentem “dispersem el vot independentista”, entenent que quan diuen dispersar no es refereixen al fet que hi ha dues llistes favorables al sí i no només una. Però vaja, analitzem la situació amb dades, dades que extreuré dels resultats oficials de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2012:

El sostre electoral de Pirates de Catalunya a unes eleccions al Parlament de Catalunya és de 18.219 vots. Això representa, amb el cens del 2012, un espectacular 0.50% del cens electoral. D’aquests, 15.241 vots corresponen a la província de Barcelona, 1.137 a Girona, 642 a Lleida i 1.199 a Tarragona. ara retingueu aquestes dades al cap i continuem.

En aquestes eleccions, encara que se’ns digui que volen comptar vots i escons i que això és el que veurà la Comunitat Internacional, el que s’escull al final són escons. I, per obra i gràcia de la LOREG, la llei electoral de l’Estat Espanyol que serveix de referència per a aquestes eleccions plebiscitàries (i tot per no tenir una llei pròpia, a la qual tenim dret fins i tot sent espanyols), per tal d’entrar al joc del repartiment dels escons un partit ha d’aconseguir un mínim d’un 3% dels vots en una circumscripció. És a dir, que per poder tenir la possibilitat d’aconseguir un representant, hem d’arribar a tenir sis vegades més vots dels que vam tenir l’any 2012.

Però espera, que encara hi ha més: aquest 3% no et garanteix un escó a la teva província. La CUP va aconseguir, l’any 2012, un 3.58% dels vots a Tarragona (12.840), però gràcies a la Llei D’Hondt no van aconseguir cap diputat en aquesta província. A Girona van aconseguir un 4.2% (14.499) i cap diputat. A Lleida, un 3.04% (6.302 vots) i cap diputat. En total, 33.641 vots que en un context d’elecció de diputats al Parlament, no van servir per res. Llençats a la brossa. Vots inútils.

Així doncs, creieu que la presència o no d’un partit minoritari a les meses electorals aquest 27 de setembre realment pot influir en el caràcter plebiscitari amb les dades que us presento? Realment penseu que els 18.219 vots que aquestes eleccions no tindran un destí clar aniran a parar en massa a Junts per Sí o a la CUP? Qui sap, potser sí. O potser ens decantem per donar suport a Ciutadans. O al PACMA, i així els animalistes estarien encara més a prop d’aconseguir un 3% a Catalunya.

Avalar no us compromet a res, només ens permet superar aquesta tanca injusta que ens imposa Espanya per tenir una papereta amb el nostre logo a les meses electorals. una major participació només fa que justificar encara més el resultat final, un resultat final que en el cas dels representants pirates decidireu vosaltres: obrirem una consulta per decidir què han de votar aquests representants, i aquests votaran en conseqüència (i depèn de com, el més probable és que surti que sí).

Penseu-hi abans de dir-nos que preferiu que no ens presentem.

Page 1 of 3

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén