Categoria: Política Page 2 of 3

República, aquí i on sigui.

On 2 de juny de 2014

No se’m pot negar que sóc independentista. Encara que políticament estigui vinculat a un partit que no ho sigui de forma oberta com Pirates de Catalunya (encara que hem repetit per activa i per passiva que estem absolutament a favor del dret a decidir), penso que no té per què ser contraproduent que Catalunya disposi d’un Estat propi. Fins aquí, la part del post on potser no em guanyi unfollows a Can Twitter.

Tanmateix, també sóc republicà, dels que creu que la república és una forma de govern que, com a punt de partida, és millor que una monarquia anacrònica que, encara que alguns la defineixin com a “moderna i del segle XXI”, encara basa el seu funcionament en la designació d’un cap d’estat pel simple fet de ser l’hereu o pubilla d’una família. I no només la defenso per Catalunya, sinó també per qualsevol altre estat que vulgui considerar-se mínimament modern.

Per això jo dono suport a la República Espanyola, i crec que el procés iniciat avui amb l’abdicació del Ciutadà Borbó (que diria el meu pare) hauria de ser l’inici de la veritable renovació de l’Estat espanyol: lliure del llast de la monarquia hereva del franquisme, però també lliure de prejudicis, i per tant disposada a acceptar la voluntat popular no només de la seva ciutadania, sinó també la de la ciutadania catalana (i sí, aquí és on probablement em guanyi els unfollows que he esmentat abans).

En poques paraules: el dret a decidir no només pels catalans en allò que els autoproclamats timoners del Procés creuen que tenim dret, sinó en tot allò que ens afecta i per a tothom. Inclosos els espanyols. Al cap i a la fi, qui ha votat al rei com a cap d’estat?

Medicina, bruixeria i prioritats mal encarades.

By Enric Pineda

On 25 de setembre de 2013

In Política, Salut

Començava aquesta setmana amb una notícia d’aquelles que fa fredar: a partir de l’u d’octubre s’aplicarà un copagament a una sèrie de medicaments administrats a l’hospital per a pacients no hospitalitzats. Entre ells, molts dels que es fan servir per tractar diversos tipus de tumors com els de pit, cervell o pròstata. En la seva particular croada per acabar amb els serveis bàsics, el govern del Partit Popular condemna a ciutadans que estan passant per una situació difícil a contraure una sèrie de deutes que, en alguns casos, dubto que siguin capaços d’assumir (i per no embolicar-me més, no parlaré de la rebaixa en la duresa de la Llei Antitabac que demanen a Madrid)

A banda d’això, aquesta mateixa setmana operaven al rei espanyol de maluc. Com sempre, hi ha hagut la clàssica claca mediàtica (fins i tot provinent de diaris progressistes) interessant-se per la salut del monarca. I s’ha reobert el debat sobre si calia o no que el rei fes venir un metge des dels Estats Units per fer aquesta intervenció, o si era necessari que s’operés a un hospital públic i no a un de privat.

I just quan m’esperava un torn de preguntes a Ana Mato referents al tema del copagament, em trobo que la diputada per Girona (i per tant, representant meva) Teresa Jordà (ERC) es despenja amb aquesta pregunta dirigida a la ministra Ana Mato:

El que faltava: demanar al govern que normalitzi la bruixeria i les paraciències per provar d’abaratir el cost del tractament reial. De debò aquest era el tema que calia tocar? Realment calia ignorar una mesura, que molt probablement obri la porta a noves i més ferotges mesures contra l’estat del benestar, en favor de la necessitat o no de regular aquest tipus de tractaments, l’efectivitat dels quals és comparable al placebo (per exemple en el cas d’una de les teràpies defensades per la Sra. Jordà, l’homeopatia)?

Siguem seriosos. Com bé apuntava Susana Quadrado a La Vanguardia avui mateix (article només per a subscriptors, ho sento), de ben segur que la mesura del copagament en farmacologia hospitalària no ha estat idea de la ministra (ella prou feina té a saber de què li parlen a les reunions) sinó més aviat de tot el grupet de dirigents de l’antic Insalud que encara mantenen molt de poder. Però ella se l’ha fet seva, i ha anat al Congrés a defensar-la i a anunciar la seva aplicació sí o sí. I quan el que calia era treure-li els colors per voler aprovar una mesura que va en contra dels drets fonamentals (com és el de l’accés sense restriccions als tractaments mèdics), no es pot sortir per la tangent i demanar la regulació d’allò que a Castella en diuen supercherías. I tan greu és que una diputada ho proposi com que una ministra sense coneixement prometi estudiar-ho.

Parafrasejant a Gandalf el Gris, “quan van abandonar el Congrés i la ministra la raó per la bogeria?”.

Democràcia molt poc representativa

By Enric Pineda

On 16 de setembre de 2013

In Política

Molts cops, quan m’entesto en defendre la democràcia directa (o la democràcia líquida, o qualsevol tipus de sistema que permeti una major participació del ciutadà) em trobo amb el mateix argument en contra: “Per què hauríem de votar més sovint, si ja tenim uns representants que ho fan per nosaltres? La democràcia representativa ja està prou bé, no?”.

Bé, vaig a provar d’explicar-ho una mica més extensament, a veure si em sé explicar.

La teoria: fonaments de la democràcia representativa

Els fonaments de la democràcia representativa són molt senzills. Cadascun de nosaltres, a les eleccions, deleguem els nostres vots en uns representants, que escollim a cadascuna de les eleccions i que es corresponen a la circumscripció electoral que ens toca: en el cas de les municipals, els representants representen (valgui la redundància) a tot el poble; en el cas de les eleccions catalanes i espanyoles, a la nostra província; i en el cas de les europees, al nostre estat (de moment, per nosaltres és Espanya).

És a dir, en cap cas estem votant per exemple un president o un alcalde. Estem votant a un grup de gent que després ja triaran a un alcalde, a un president, a un primer ministre, o a un president de comissió. Tot i això, quedeu-vos amb el detall: quan jo voto a les eleccions catalanes i espanyoles, estic escollint els representants de la província de Girona al Parlament de Catalunya i al Congrés dels Diputats (podeu veure els representants de la vostra província al Parlament en aquest enllaç i els del Congrés dels Diputats aquí).

Un cop es té això clar, seria lògic pensar que els 17 representants de la província de Girona al Parlament de Catalunya (o els 6 del Congrés) actuessin en favor dels ciutadans de Girona, ja que al cap i a la fi els representen a ells.

La realitat: no hi ha una democràcia representativa, sinó partidista

Tota la parrafada que us he deixat anar queda en no-res quan un veu com funcionen els mecanismes de vot al Parlament. Al final, i per posar un exemple, els 9 diputats de Convergència i Unió que representen a la província de Girona no voten mai en clau de territori, sinó en clau de partit. I tot gràcies a un terme diabòlic: estratègia de partit.

Els caps dels grups parlamentaris, indicant als seus companys què han de votar.

Imaginem un escenari hipòtètic: el Govern vol tirar endavant una reforma de la llei agrària. En el procés previ de consultes als sectors implicats s’arriba a la conclusió que és una llei que beneficia el sector en general. Tanmateix, els pagesos de l’arròs de Pals hi estan en contra. En un escenari de democràcia representativa ideal, aquests pagesos podrien escriure als diputats gironins demanant la paralització de la llei. Però en l’escenari actual, els 17 parlamentaris gironins no votarien tenint en compte les opinions dels seus conciutadans, sinó seguint el criteri del seu cap de grup parlamentari.

Algú més, a banda de mi, considera això bastant injust?

Sol·lucions?

Haver-ne, n’hi ha. No és fàcil aplicar-les, ni és cosa de quatre dies, però per mi són les següents:

Circumscripcions úniques: si al final el criteri dels representants de les províncies no es basa en allò que creuen més convenient per elles, sinó en allò que els manen des de la cúpula del partit, no té cap mena de sentit seguir amb la pantomima de les circumscripcions provincials. Que s’estableixi una quota de representació simbòlica a cadascuna de les llistes i ja està.
Democràcia directa / líquida: si volem que la veu del poble sigui escoltada, no té sentit mantenir un sistema en el que els seus representants no actuen en conseqüència. Habilitem doncs els mecanismes per permetre a la ciutadania orientar el vot dels seus representants a través del vot electrònic. I no estic parlant de cap quimera. Fa poc, el diputat de Compromís-Equo Joan Baldoví va engegar, juntament amb la gent d’Agora Voting, el web CongresoTransparente.com, en el què tothom podia registrar-se i votar una sèries de punts que al final condicionarien el vot del diputat. Podeu llegir el resum de l’experiència al seu blog.

Què en penseu? Espero els vostres comentaris!

Per què no aniré a la Via Catalana per la Independència

By Enric Pineda

On 20 d'agost de 2013

In Política

Alerta: abans de donar la teva opinió sobre aquest article, assegura’t de llegir-lo del tot!

Em resistia a escriure aquest post perquè creia que no havia de justificar perquè no volia participar d’aquesta iniciativa, però avui mateix he llegit aquest tuit del diari electrònic Vilaweb i, literalment, m’he quedat de pedra:

‘Qui no vulgui ser comptat com a independentista, que no vingui a la cadena’ http://t.co/IRSEHGzhq8

— VilaWeb (@VilaWeb) August 19, 2013

Aquestes paraules són del vicepresident de l’AMC, el senyor Jaume Marfany, i només se m’acuden dos motius pels quals hagi pogut dir aquesta afirmació:

No era gaire conscient de les seves paraules
Les seves ànsies de protagonisme el duen a dir aquest tipus de barbaritats.

Vejam, siguem seriosos: si la meva condició d’independentista ha de venir condicionada per la meva participació o no a un happening que, a ulls del govern central, no deixa de tenir la mateixa significació que un trending topic a Twitter amb lema sobiranista, queda ben clar que oficialment ja sóc un unionista (o pitjor encara, un federalista com en Pere Navarro). Però ni el senyor Marfany, ni ningú que m’estigui llegint encara, s’ho acabarà de creure, oi?Segons el meu punt de vista, el senyor Marfany està donant peu als Rivera, Cañas i Sánchez-Camacho per a que justifiquin que una gran majoria de catalans no son favorables a la independència perquè no hauran assistit a la cadena, igual que va passar amb la manifestació del passat 11 de setembre. I això no és gens positiu.

Així doncs, jo personalment no aniré a la Via Catalana per les següents raons:

Perquè crec que aquesta cadena no és res més que una demostració de que ens agraden molt les simbologies, però que sembla que no tenim voluntat per encarar els fets i tirar pel dret.
Perquè amb declaracions com les del senyor Marfany, quelcom que podria estar destinat a unir persones de diverses condicions i pensaments polítics corre el perill de convertir-se en un acte per identificar “bons” independentistes (o potser “veritables” independentistes) de la resta de la població (quelcom que fins ara només feien els partits espanyolistes per intentar denigrar les mostres de força del poble).
Perquè, tenint en compte com funciona (fins ara*) el sistema polític català, la única manera de que realment el procés tiri endavant és que a les properes eleccions catalanes el poble voti massivament un partit independentista de veritat. Res de sobiranistes oportunistes (CiU) ni partits que no saben a què juguen. Eleccions, referèndum, i si surt que sí, Declaració Unilateral d’Independència i avall que fa baixada.

Deixem-nos d’hòsties en vinagre i agafem el brau per les banyes. Perquè segur que és això el que volem, no?

* Sempre podeu acabar votant partits que us deixin prendre a vosaltres com a poble les decisions, enlloc de delegar-les de forma maldestre a 135 “representants”. Ja sabeu, piratejar la política catalana… 😛

Actualització

Aquest post ha generat un intens debat a Twitter sobre la interpretació de les paraules de Marfany. Després de totes les opinions, un enllaç que m’ha proporcionat n’Antoni Moga (a qui agraeixo que me l’hagi passat) m’ha donat una visió diferent de la frase polèmica. No ho esborro del post (n’ha de quedar constància de la meva ficada de pota), però cal admetre que he pecat de poca professionalitat com a documentalista. Això sí, mantinc el punts 1 i 3 de l’argumentació.

Tu també ets un pirata

By Enric Pineda

On 9 de novembre de 2012

In Pirates de Catalunya, Política

Ja ha començat la campanya electoral per a les eleccions del proper 25 de Novembre, i si no ho tens ja molt clar (bé, de fet, encara que ho tinguis molt clar), deixa’m que et digui una cosa: tu ets un pirata.

Sí, ets un pirata. Potser no duus el mocador al cap, el “parche” a l’ull o la cama de fusta, però ets un pirata. I et diré per què.

Ets un pirata si creus que:

La cultura hauria d’estar disponible per a tothom.
A Catalunya hauríem de tenir una connexió a Internet decent.
Hauríem de tenir el dret a decidir
Hauríem de saber què es fa amb els nostres impostos.
Els llibres de text haurien de ser gratuïts per a tothom.
Hauríem de poder decidir en què retallar.
El dret a la vivenda, a la sanitat i a l’educació són universals.
Qualsevol persona es pot casar / ajuntar / organitzar amb qui vulgui i com vulgui.
Els músics i altres artistes mereixen cobrar per la seva feina com qualsevol altre.
Hauríem de poder decidir sobre les lleis que ens afecten.
Una democràcia representativa ens hauria de representar.
La sobirania del poble català rau de la ciutadania.
Tenim dret a decidir, a decidir-ho TOT

Si has anat dient que sí a totes aquestes afirmacions, enhorabona: tu també ets un pirata. I si no, encara hi ets a temps: els pirates ho decidim tot per democràcia directa i acceptem qualsevol idea (sempre que no vagi en contra de la Declaració dels Drets Humans ni de l’Ideari Pirata, clar).

Aquest 25-N, ajuda’ns a abordar el parlament.

Arrr!

Els Pirates i la independència de Catalunya: a favor o en contra?

By Enric Pineda

On 3 de setembre de 2012

In Pirates de Catalunya, Política

Pertànyer a un partit polític a Catalunya implica, en alguns casos, haver de posicionar-se sobre el tema de la independència de Catalunya. És un tema que genera polaritats, i que fa que un partit guanyi o perdi seguidors. I òbviament, com a afiliat al Pirates de Catalunya, aquesta pregunta sol aparèixer molt sovint en les meves converses polítiques.

I quina és la posició de Pirates de Catalunya sobre aquest tema? Molt fàcil: no tenim posició oficial.

Sembla que sigui difícil de defensar, o que sigui la típica excusa de qui vol evitar el debat, però si repassem quins són els pilars del Partit Pirata, podem veure que tot i no defensar-ho de forma explícita, defensem els mecanismes que conduirien a aquest destí. L’article 21.3 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que

“la voluntat del poble és el fonament de l’autoritat dels poders públics; aquesta voluntat ha d’expressar-se mitjançant eleccions sinceres que cal celebrar periòdicament per sufragi universal igual i secret, o seguint qualsevol procediment equivalent que asseguri la llibertat del vot.”

De la mateixa manera, l’Ideari Pirata recull que:

Estem a favor de la participació activa i democràtica dels ciutadans sobre les decisions polítiques que els afectaran.

Així doncs, no és difícil deduir que, malgrat que no donem suport explícit a la Independència de Catalunya, sí que donaríem suport a un referèndum o a un procés de consulta popular. Un cop es dugués a terme, els pirates tindríem llibertat de vot per fer el que vulguéssim (exacte, llibertat de vot, res de condicionants per part de la cúpula dirigent ni estratègies de partit). Vaja, com la resta de ciutadans.

En resum: Pirates defensa que tu puguis decidir, sigui el tema que sigui.

La història com a justificant

By Enric Pineda

On 23 de juliol de 2012

In Política

Sempre que recordo haver discutit amb algú sobre la independència de Catalunya he acabat inexorablement parlant de la història. Que si Catalunya era un regne des del segle XI, que si al XV era un dels països més forts de la Mediterània, que si la unitat d’Espanya comença al segle XV o al XVIII, que si ja hi havia la idea d’Hispània amb els romans… I no sóc l’únic: l’altre dia van muntar a RAC1 un debat només per parlar de si Catalunya era una nació des d’un punt de vista històric, amb un Oriol Junqueras que atacava despietadament a un Paco Marhuenda que es defensava com un gat panxa enlaire.

Voleu saber què en penso jo? Cullonades. I ja em perdonaran els meus amics historiadors.

La independència d’una nació no s’assoleix evocant temps passats, que en la majoria dels casos son els que a nosaltres ens interessa, sinó a través de la ferma voluntat del poble avui. Aquests arguments basats en fets històrics donarien validesa a arguments tan impensables (però lògics) com que Aràbia Saudí reclamés dos terços de la Península Ibèrica, que França reclamés la meitat de Catalunya a banda de mitja Europa, o que Itàlia reclamés tot el territori entre l’Atlàntic, el Rhin, Israel i el nord d’Àfrica (amb en Berlusconi d’Imperator). Cadascú posa el límit temporal on més li convé (si jo l’hagués de posar, el posaria al paleolític: sense banderes, sense nacions, vestits amb pells i follant com micos).

Deixem ja de justificar que Catalunya és una nació per motius històrics, i comencem a dir que Catalunya és una nació perquè vol ser-ho, i punt. Els estatounitencs ho van tenir claríssim fa 260 anys, i no van dedicar-se a buscar justificacions històriques; només els va caldre justificar allò que realment és important: el desig del poble de voler ser lliure.

Societat bilingüe

By Enric Pineda

On 27 de juny de 2012

In Política

La darrera sentència del TS ha anul·lat els articles de l’Estatut de Catalunya que feien referència a l’ús del català com a llengua vehicular preferent a les escoles, i obliga a que el castellà també es faci servir. Aquesta sentència ha estat molt celebrada pels defensors del “bilingüisme real” de la nostra societat, ja que per ells que a l’escola la llengua preferent de funcionament fos el català és poc menys que un atac a les seves llibertats individuals. Tot resumit amb un eslògan ben pensat: societat bilingüe, escola bilingüe.

De fet, ells van més enllà i proposen que tot allò que estigui en mans de l’Administració Pública a Catalunya estigui disponible en els dos idiomes, des de la informació fins a l’atenció personal (en queden excloses les empreses privades, sota l’argument de “que facin el que vulguin”). És a dir, que si ets un ciutadà de Burgos acabat d’arribar a Girona puguis moure’t per l’Administració Pública catalana sense haver d’aprendre ni una sola paraula en català. I mirant-ho fredament, és una reivindicació ben lògica en un context de bilingüisme, i seré dels primers en defensar-la sempre i quan a mi se’m garanteixi el dret a poder-me moure per l’Administració Pública espanyola a Catalunya sense haver d’aprendre ni una paraula més en castellà.

I aquí és on ve la meva reflexió: els defensors del bilingüisme real es queden una mica curts reclamant la paritat de llengües. I com que sóc de natural generós, he decidit que podria fer una sèrie d’idees per futures reivindicacions:

Que la totalitat dels continguts de les pàgines web dels ministeris, secretaries, organismes depenents i empreses públiques que operen a Catalunya tinguin els continguts en català i castellà. Això significa no només els continguts estàtics (que ja solen estar traduïts), sinó també noticies, materials promocionals i línies d’atenció al ciutadà. Jo hauria de poder trucar al Ministeri de l’Interior, i que se m’atengués en català.
Cossos i forces de seguretat estatals: que els membres d’aquests cossos (Policia Nacional, Guàrdia Civil i Exèrcit Espanyol) destinats a Catalunya estiguin obligats a conèixer els dos idiomes. Que les línies d’atenció i d’urgències d’aquests cossos també estiguin disponibles en els dos idiomes, així com les publicacions de caire extern i intern. Això inclou formularis d’inscripció, materials educatius de formació per a comandaments, etc.
Mitjans de comunicació de titularitat estatal: els defensors del bilingüisme proposen que la meitat de la programació de TV3 i/o Canal33 sigui en castellà. Jo proposo que la meitat de la programació de RTVE sigui en català. O per fer-ho més fàcil, els canvio el fet que el Canal 33 sigui en castellà si m’asseguren que La 2 serà exclusivament en català. I si ens posem perapunyetes, l’espai radioelèctric és de titularitat estatal, de manera que per ocupar una llicència s’hauria de garantir la paritat de llengües. Canvio gustós el fet que 8TV hagi d’emetre la meitat dels continguts en castellà (que de fet ja ho fan) pel fet de veure Intereconomía emetent la meitat de la programació en català.

En definitiva, si hem de demanar paritat lingüística, fem-ho bé i agafem el model suís. Però clar, potser llavors hauríem de ser un xic més dialogants i democràtics.

P.d. Jo opino que és tonteria canvia quelcom que fa més de 30 anys que funciona bé, però no estaria de més que enlloc de defensar la imposició de la lengua dominant, s’hagués fet un exercici de democràcia tot demanant-nos la opinió als ciutadans. Sí, un referèndum (AAAH, ANATEMAAA!).

Avui faig vaga

By Enric Pineda

On 29 de març de 2012

In Política

Doncs sí, avui estic exercint el meu dret a fer vaga. Llevat des de bon matí, estic seguint el desenvolupament de la mateixa via Twitter, on el debat és molt interessant, ja sigui per la banda dels defensors com per la dels detractors. I tot i que ja he dit algunes coses a base de piulades, crec que he de fer l’esforç de provar de resumir-ho en un post.

A grans trets, faig vaga perquè:

La Reforma Laboral impulsada pel Govern Espanyol representa una retallada de drets dels treballadors sense precedents en molts anys. Tot i vestida amb els arguments de que era necessària per la cojuntura actual del país i que només s’aplicarà mentre aquesta situació persisteixi, no tinc gens clar que un cop desmantellada una bona part de l’estat del benestar i superada la crisi econòmica la classe dirigent i els poders econòmics més importants facin marxa enrera i reverteixin les condicions laborals al nivell d’abans de la crisi. Un caramel com el que els brinda aquesta reforma és massa dolç com per deixar-lo anar.
Estem vivint temps en què amb l’excusa de la crisi es fan retallades en serveis bàsics com l’educació i la sanitat (serveis que influeixen directament en la productivitat dels treballadors del país) mentre es destinen recursos a projectes faraònics poc justificables o directament inútils. I un país que permet això no pot anar bé.
La classe política bipolaritzada ha demostrat que, davant dels grans reptes que se li plantegen, reaccionen de la mateixa manera: amagant el cap sota l’ala, provant de desviar l’atenció amb debats estèrils on cada partit (PP i PSOE) s’intercanvia els papers depenent de si està al govern o a l’oposició, però posant-se d’acord per vendre la sobirania nacional (i si se’m permet, la “virginitat” de la Constitució Espanyola) a l’eix franco-alemany.

Tot i això, he de deixar clares diverses coses:

Estic completament en contra de les coaccions per fer vaga o per no fer-ne. Això de la vaga és un dret, igual que el dret a treballar. I els piquets informatius haurien de fer el que diu el seu nom: informar i educar, però no només avui, sino tots els dies que han passat des de que el Govern del PP va anunciar el projecte de llei fins avui.
El moment òptim per protestar no era avui, era quan es va anunciar la llei. I el moment de protestar tornarà a ser quan passada la crisi no es tirin enrera les mesures aplicades per la reforma laboral. Pedagogia, cal molta pedagogia per deixar clar als treballadors (sobretot als més joves) que això no té perquè ser la situació normal d’aquí a dos anys.
A partir d’ara, penseu-hi tots aquells que en el seu moment no vau anar a votar perquè passàveu d’aquests “rotllos”: la vostra passivitat va dur al govern a aquells que ara us estan cardant. La millor manera de protestar o de fer sentir la teva veu és a través de les urnes d’aquí a gairebé quatre anys.

Ja està, ja he buidat el pap. No descarto fer actualitzacions al llarg del dia d’avui, però per ara això és el que volia dir.

Aquest 20-N, vota

By Enric Pineda

On 28 d'octubre de 2011

In Política

S’acosten les eleccions generals del 20 de Novembre. Què penses fer: deixar les coses com estan o canviar el joc?

Prent-te cinc minuts per reflexionar: vius en una democràcia amb un cap d’Estat que no has triat, que no pots triar, i que delegarà les seves funcions en el seu fill de la forma més antidemocràtica possible, de manera semblant a com el dictador Kim Jong-Il de Corea del Nord farà amb el seu fill quan es mori. Vius en un Estat on la única manera de participar en política és afiliant-te a un partit polític, on la única manera que tens de proposar noves lleis o canvis en les ja existents és a través d’Iniciatives Legislatives Populars que només permeten canviar lleis petites o que no afectin a l’statu quo. Vius en un Estat que té dues cambres de representació que no saps com funcionen, i de les quals una d’elles no té clar el seu futur (Senat? Què és això?).

Vius en un estat “plurinacional” que ignora tot allò que no mencioni Madrid en algun lloc. Un Estat que veu les llengües diferents com amenaces, les cultures diferents com traidores, les ideologies diferents com “antiespanyoles”. Un Estat que diu que s’enmiralla a Europa, però que cada cop més sembla una de les seves excolònies sud-americanes.

Vius en un Estat independent… ups, espera, ara recordo que fa poc es va canviar la Constitució (una llei que tu vas votar però que no pots canviar) per mandat de França, Alemanya i els mercats econòmics. Bé doncs, vius en una colònia econòmica.

Tot això ha estat recolzat, promogut i esperonat des de la política. La que hi ha ara, la que hem estat votant aquests darrers 34 anys. Cada quatre anys ens venen la mateixa moto: llibertat, democràcia, justícia, feina, respecte… Tanmateix la moto que finalment ens donen està rovellada, no té gasolina, i esperen que entre tots l’empenyem. Ells han deixat que això passi, i nosaltres seguim donant-los la confiança.

Aioxò ha de canviar. I com fer això? No agafarem les armes, ni ens posarem a cremar edificis públics amb els seus ocupants a dins; ho farem com ells volen que ho facin: votant.

Pensa en la força del teu vot, no en la seva utilitat. No t’abstinguis ni votis en blanc, son opcions que afavoreixen als grans partits. Vota a un partit minoritzat (no hi ha partits minoritaris, només partits minoritzats pel sistema) o vota nul. Un cop directe a la línia de flotació del sistema imposat. Si jo et puc convèncer a tu, tu en pots convèncer a un altre, i poc a poc convèncer a molta gent.

Aquest 20-N, vota. És el teu futur el que està en joc.

P.d. Si ets un votant habitual d’un dels grans partits espanyols (PSOE, PP, CiU o PNV), només et demanaré una cosa: reflexiona.

P.d. 2: aquest post marca l’inici de la meva croada personal amb el moviment #nolesvotes o #votaaotros a Internet i al món real. Entendré que em considereu un pesat aquests dies, però crec que la ocasió ho mereix.