El meu blog, el meu món

Categoria: Salut

Mala ciència? No, mal periodisme

Tot navegant per Twitter, un dels meus contactes fa una mica de conya sobre una notícia que veu en una pàgina web. La notícia, en forma de captura de pantalla, és la següent:

mobil_gordo

Com podeu veure, la típica notícia a la qual se li ha de fer poc cas (o com diuen els anglesos en conya “not a single fuck was given that day”).

Tot i això, em va picar la curiositat i vaig voler veure si era veritat tot el que s’hi deia aquí. Així que, com que la notícia mencionava el diari The Independent, vaig a anar a buscar la notícia original, i vet aquí que la vaig trobar:

Charging your iPhone or iPad in your bedroom could make you put on weight, scientists say

Ok, ja tenim la font de tot plegat. A l’article se’ns donen una sèrie de pistes per identificar qui ha pogut dir això. En concret, apareix la Universidad de Granada i el Dr. Ahmad Agil. Llegint fins al final veiem que aquest doctor fa la recomanació següent:

“Currently this process is frequently interrupted, as a result of excessive exposure to artificial lightning during the night, which reduces the levels of endogenous melatonin. For instance, many people are in the habit of sleeping with their lamps, televisions or their computers switched on, or with the blinds drawn up. For all these reasons, it is important to try to sleep in absolute darkness, to avoid interference in the generation of melatonin.”

És a dir, el que diu l’investigador que ens hem acostumat a dormir amb llums artificials a prop, i que això afecta a la producció de melatonina, una hormona que es veu que està associada al metabolisme i, per tant, al control de pes. Així doncs, ens recomana dormir completament a les fosques.

Finalment, l’article de The Independent menciona que l’estudi ha sortit publicat al Journal of Pineal Research, que per la majoria dels mortals té la mateixa transcendència que dir que ha sortit publicat al Daily Ciempozuelos. Jo, que sóc així de friki, he anat a buscar l’article original, i és aquest:

Jimenéz-Aranda, A., Fernández-Vázquez, G., Mohammad A-Serrano, M., Reiter, R. J., & Agil, A. (2014). Melatonin improves mitochondrial function in inguinal white adipose tissue of Zücker diabetic fatty rats. Journal of Pineal Research, 57(1), 103–9. doi:10.1111/jpi.12147

Endevineu quantes referències fan a la relació entre carregar el mòbil i engreixar-se en aquest article? Exacte. Cap ni una.

En resum: aquesta és la petita i resumida història de com la notícia sobre un estudi seriós es pot desvirtuar prou com per deixar-lo a l’alçada de la pseudociència més absurda. I no és culpa dels investigadors: qui en té tota la culpa és el periodisme, que fa temps que va deixar d’informar en favor de vendre més diaris que la competència. I ho sento pels meus amics periodistes.

#NoSenseEvidència

Reprodueixo a continuació el text del manifest que impulsen Javier Sorribes Monfort (@javiersorribes), Vicente Baos Vicente (@vbaosv) i Rafael Bravo Toledo (@rafabravo) en contra de la proposta del govern de tractar pseudomedicines com l’homeopatia com si fossin medicaments de veritat. Fent això, també m’adhereixo al manifest.

L’evidència científica és un dels pilars sobre els quals s’assenta la medicina moderna. Això no sempre ha estat així: durant anys es van aplicar tractaments mèdics sense comprovar prèviament la seva eficàcia i seguretat . Alguns varen ser efectius, encara que molts varen tenir resultats desastrosos .

No obstant això, en l’època en què més coneixements científics s’acumulen de la història de la humanitat, hi ha encara pseudo-ciències que pretenen, sense demostrar cap efectivitat ni seguretat , passar per disciplines properes a la medicina i arribar als pacients .

Els signants d’aquest manifest, professionals sanitaris i d’altres branques de la ciència, periodistes i altres, som conscients que la nostra responsabilitat, tant legal com ètica, consisteix a aportar el millor tractament possible als pacients i vetllar per la seva salut . Per això, l’aparició en els mitjans de comunicació de notícies sobre l’obertura d’un procés de regulació i aprovació de medicaments homeopàtics ens preocupa com sanitaris, científics i ciutadans, i creiem que hem d’actuar al respecte. Les declaracions de la directora de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) assegurant que “no tots els medicaments homeopàtics han de demostrar la seva eficàcia” i que “la seguretat no s’ha de demostrar amb assajos clínics específics” no fan sinó augmentar la nostra preocupació .

Per tant , sol·licitem :

  1. Que no s’aprovi cap tractament que no hagi demostrat, mitjançant assajos clínics reproduïbles, unes condicions d’eficàcia i seguretat almenys superiors a placebo. La regulació d’uns suposats medicaments homeopàtics sense indicació terapèutica és una greu contradicció en si mateixa i ha de ser rebutjada. Si no està indicat per a res, per què cal donar-lo? .
  2. Que l’AEMPS retiri de la comercialització aquells fàrmacs, de qualsevol tipus, que malgrat haver estat aprovats, no hagin demostrat una eficàcia més gran que el placebo o que presentin uns efectes adversos desproporcionats.
  3. Que el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat i la resta d’autoritats sanitàries persegueixin a aquelles empreses que atribueixen qualitats curatives o beneficioses per a la salut als seus productes sense haver-ho demostrat científicament.
  4. Que el Consell General de Col·legis de Metges d’Espanya / Organització Mèdica Col·legial , en compliment de l’article 26 del Codi de Deontologia Mèdica, desaprovi als facultatius que prescriguin tractaments sense evidència científica demostrada.

Permís per pelar-se-la

La nostra protagonista (o el protagonista, no ens posarem sexistes ara) té una addicció: necessita masturbar-se. Ja sigui per alliberar tensions, com a final d’un dia especialment dur, o perquè en aquell moment no té res més a fer, necessita uns 10 minuts per practicar l’onanisme. L’organisme li recorda, cada certes hores, que hi ha neguits interiors que cal calmar.

Va començar jove, com molts dels seus amics i amigues, però mentre la resta han aconseguit mantenir a ratlla aquestes necessitats, ella (o ell, vaja) no pot. I això ha començat a afectar la seva feina. De fet, cada dues hores ha d’anar al lavabo i estimar-se una mica abans de continuar. És relativament poc temps, però és cada dia.

Al final, la direcció de l’empresa parla amb aquesta treballadora i arriben a l’acord de que cada 2 hores tindrà 15 minuts per satisfer-se. A més l’empresa l’acomodarà un lavabo exclusiu per ella, amb material per si un dia no té la imaginació gaire desperta.

Arribats a aquest punt, què en penseu? Fa bé la direcció d’acomodar un espai tècnicament comú per a aquest ús? Ha de permetre que aquesta treballadora perdi 1 hora diària masturbant-se? És millor això o que certs treballadors hagin d’aguantar l’assetjament d’aquesta persona? Ves a saber, potser alguns dels que esteu llegint això ja us heu posat les mans al cap imaginant-vos qui seria el/la pajillero/a de la vostra feina.

Doncs bé, ara canvieu les palles per cigarretes. Canvia la història, eh?

Penseu-hi: per llei l’empresa està obligada a satisfer i permetre que els addictes a fumar puguin calmar la seva addicció en un espai per a ells (a fora, clar). És a dir, la llei permet que l’empresa incentivi i esperoni indirectament una addicció perjudicial per al treballador, que es pot acabar traduïnt en menys productivitat i en una esperança de vida més curta (no cal que us faci el sermó de les malalties directa o indirectament relacionades amb el tabaquisme). Jo no sé com ho veieu vosaltres, però jo no ho trobo lògic.

Colofó: mentre fumar dóna números per patir malalties càrdio-respiratòries, així com ajuda a desenvolupar diversos tipus de tumors, masturbar-se preveu l’aparició del càncer de pròstata entre els homes i aporta multitud de beneficis entre les dones.

Medicina, bruixeria i prioritats mal encarades.

Començava aquesta setmana amb una notícia d’aquelles que fa fredar: a partir de l’u d’octubre s’aplicarà un copagament a una sèrie de medicaments administrats a l’hospital per a pacients no hospitalitzats. Entre ells, molts dels que es fan servir per tractar diversos tipus de tumors com els de pit, cervell o pròstata. En la seva particular croada per acabar amb els serveis bàsics, el govern del Partit Popular condemna a ciutadans que estan passant per una situació difícil a contraure una sèrie de deutes que, en alguns casos, dubto que siguin capaços d’assumir (i per no embolicar-me més, no parlaré de la rebaixa en la duresa de la Llei Antitabac que demanen a Madrid)

A banda d’això, aquesta mateixa setmana operaven al rei espanyol de maluc. Com sempre, hi ha hagut la clàssica claca mediàtica (fins i tot provinent de diaris progressistes) interessant-se per la salut del monarca. I s’ha reobert el debat sobre si calia o no que el rei fes venir un metge des dels Estats Units per fer aquesta intervenció, o si era necessari que s’operés a un hospital públic i no a un de privat.

I just quan m’esperava un torn de preguntes a Ana Mato referents al tema del copagament, em trobo que la diputada per Girona (i per tant, representant meva) Teresa Jordà (ERC) es despenja amb aquesta pregunta dirigida a la ministra Ana Mato:

El que faltava: demanar al govern que normalitzi la bruixeria i les paraciències per provar d’abaratir el cost del tractament reial. De debò aquest era el tema que calia tocar? Realment calia ignorar una mesura, que molt probablement obri la porta a noves i més ferotges mesures contra l’estat del benestar, en favor de la necessitat o no de regular aquest tipus de tractaments, l’efectivitat dels quals és comparable al placebo (per exemple en el cas d’una de les teràpies defensades per la Sra. Jordà, l’homeopatia)?

Siguem seriosos. Com bé apuntava Susana Quadrado a La Vanguardia avui mateix (article només per a subscriptors, ho sento), de ben segur que la mesura del copagament en farmacologia hospitalària no ha estat idea de la ministra (ella prou feina té a saber de què li parlen a les reunions) sinó més aviat de tot el grupet de dirigents de l’antic Insalud que encara mantenen molt de poder. Però ella se l’ha fet seva, i ha anat al Congrés a defensar-la i a anunciar la seva aplicació sí o sí. I quan el que calia era treure-li els colors per voler aprovar una mesura que va en contra dels drets fonamentals (com és el de l’accés sense restriccions als tractaments mèdics), no es pot sortir per la tangent i demanar la regulació d’allò que a Castella en diuen supercherías. I tan greu és que una diputada ho proposi com que una ministra sense coneixement prometi estudiar-ho.

Parafrasejant a Gandalf el Gris, “quan van abandonar el Congrés i la ministra la raó per la bogeria?”.

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén