Aquest mes d’octubre és una data especial per mi. Per una banda, fa 13 anys que vaig entrar com un simple documentalista encarregat entre d’altres coses de la web institucional a la Fundació Biblioteca Josep Laporte de la Universitat Autònoma de Barcelona. També, des del mes d’agost, celebro el desè aniversari de la mudança de Premià de Mar a Girona per anar a viure amb la que poc després s’havia de convertir en la meva dona i mare de les meves nenes.

Això ens duu al motiu d’aquest post: ja fa deu anys que em desplaço de Girona a Barcelona cada dia laborable per anar a treballar. De fet, en fa molts més (divuit en total) que agafo trens per anar a Barcelona, ja sigui a estudiar com a treballar. I en aquests deu anys, cada cert temps hi ha algú que em fa una pregunta amb cara d’incredulitat:

Vius a Girona i treballes a Barcelona? I vas i vens cada dia?

Doncs sí, jo en vaig i en vinc cada dia, recorrent dos-cents i escaig quilòmetres a bord d’un tren que em fa recórrer el territori de quatre comarques i em deixa a la ciutat Tres Cops Immortal al vespre. Gairebé tres hores i mitja invertides en trajectes que m’han donat per moltes coses, com per exemple:

  • Llegir llibres, blogs, tuits i comentaris al Facebook, mentre la cobertura telefònica “Guadiana-style” m’ho permet.
  • Escoltar, i descobrir, música.
  • Dormir (quan calia)
  • Conèixer gent a través de desvirtualitzacions
  • Organitzar trobades de desvirtualitzats per fer junts trajectes en tren cap a Barcelona.
  • Col·laborar per muntar una trobada de tuitaires del tren i que s’hi apunti el Conseller Joaquim Nadal, juntament amb la premsa, per acabar sortint entre d’altres a TV3, El Punt, Diari de Girona i el bloc del Departament de Política Territorial i Obres Públiques
  • Participar en una festa d’aniversari, amb cava a les 7:30 del matí.
  • Passar fred i calor en trens mal condicionats, però també veure com de la nit al dia podia endollar el portàtil al seient amb els nous trens que van començar a circular.

D’acord que també hi ha els inconvenients de les matinades, dels endarreriments, de viure esclau d’un horari (els dels trens) i de les incidències del servei (com la famosa nevada del 2010). Però llavors penso en els pocs cops que he hagut de baixar a Barcelona en cotxe per anar a treballar i se’m passa, sobretot quan recordo els embussos a l’entrada de la Meridiana, els peatges de l’AP7, i el que em claven per tenir el cotxe aparcat a prop de la feina (zona verda, zona blava, o pàrquing caríssim).

Qui sap si en un futur tot això canviarà i estaré treballant en un lloc que estigui a escassos cinc minuts de casa en bicicleta, però de moment hi ha commuting per estona. Toquem fusta!

Share: