Disset anys no són res

Fa disset anys, els meus companys i jo acabàvem la primària a l’Escola Assis de Premià de Mar, una de les dues escoles més antigues del poble (competint amb La Salle). Molts dels que llavors vam sortir d’aquella escola ens aniríem veient al llarg dels anys pel poble, en intèrvals de temps cada vegada més i més llargs. I així, poc a poc, el contacte va anar desapareixent. Uns vam acabar anant a viure a una altra ciutat (digue-li també província o comunitat autònoma), i la majoria vam acabar patint les conseqüències de l’estrès diari de la nostra feina.

Fins ara. Qui ens anava a dir que prop d’una tercera part de membres d’aquella classe ens acabaríem trobant a través de Facebook. Amb disset anys més a les espatlles (entre d’altres coses) ens hem anat contactant, escrivint i comentant fotografies, tot comprovant que a uns els anys els senten de forma diferent que a d’altres. I hem acabat per fer el que fan tots els grups de persones que fa anys que no es veuen: muntar un sopar. Tot està per fer, però per primera vegada un sopar d’aquest tipus no em provoca mandra. Gens ni mica.

Ara, a veure si passo la cinta del viatge de vuitè a Holanda a DVD, que ja va sent hora.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *