Dóna’m el teu “casito”

Suposo que no m’equivoco quan dic que la gran majoria dels mortals que trepitgem aquesta terra hem necessitat, en algun moment de les nostres vides, que ens facin cas. Pot ser que només necessitem que ens facin cas una estoneta, un dia sencer, o gairebé tota una vida. Però per a molta gent el sentiment de ser important i el centre d’atenció per a algú és quelcom – valgui la redundància – important.

Aquest és un post bastant personal, perquè això del “casito” és la força motriu que ha impulsat moltes de les coses que he fet pel meu compte al llarg d’aquests darrers anys. Els perfils socials, el blog, el podcast o els directes de Twitch no deixen de ser petites demostracions, a vegades efímeres, de la meva necessitat de ser algú en aquest món, de crear allò que se’n diu una “marca personal” que m’ajudi a vendre’m millor i a fer-me més interessant. Tanmateix, en un món tan hiperconnectat com el que tenim, buscar el reconeixement (o fins i tot l’admiració) pel que un fa a través de les xarxes és quelcom que cal saber fer molt bé i, en cas de no sortir-se’n, que cal saber entomar bé igualment.

I aquí és quan he de confessar quelcom: no porto bé això darrer. El sentiment de que allò que faig, allò que dic o allò que m’interessa no interessa a ningú més fa que alguns projectes que he iniciat no vagin més enllà de quatre proves mal fetes, o que coses que en un principi m’engrescaven al final s’acabin fent a desgana per manca d’interès aliè. I sé que no és un sentiment positiu, que un hauria de fer el que fa per la pròpia satisfacció personal, però de vegades costa de treure aquest sentiment quan vius soterrat pel fet de que el que fas es dilueix en aquest mar digital de forma molt ràpida.

Aquest no és un post per ensenyar res, ni per mostrar cap nou projecte en ment. Aquest post vol reflectir el que també hauria de ser el meu blog: un lloc on deixar anar les meves dèries i que es quedin per si algú li serveix. Un “casito” que m’acabo donant a mi mateix, la persona a qui el que dic i faig li sembla perfecte. I no t’ofenguis si llegeixes això i creus que sóc injust: segurament tu també m’ajudes i em dones aquest cas, però no puc viure de l’acceptació aliena.

Qui s’ha d’acceptar sóc jo.

2 respostes

  1. Ets valent d’expressar el que sents i les teves necessitats. Suposo q ho puc arribar a entendre, tot i q jo soc molt diferent i no tinc aquesta necessitat, ni de lluny. I em sap greu q no arribis a la gent com t’hauria agradat. A títol informatiu, jo no miro twitch ni tik toks ni canals de youtube pq tinc poc temps i tampoc m’interessen massa. Però pensa q les veritables relacions entre humans no es troben darrere una pantalla, i q el més bonic és sentir-te acompanyat i estimat per la gent del teu voltant, família i amics. Al meu parer, és aquí on cal q hi dipositem el nostre temps i energia. Molts ànims i espero q poc a poc aconsegueixis sentir-te millor. Si necessites parlar, em pots escriure. Una abraçada!

    1. Avatar de Enric Pineda
      Enric Pineda

      Gràcies Montserrat. De fet, tens tota la raó: és en les relacions que hi ha més enllà de les pantalles en qui un ha de posar les energies i cercar les complicitats. Tanmateix, de vegades costa acceptar això quan, com jo, tens aquesta necessitat imperiosa de mostrar al món sencer què ets, com ets i què fas. Tanmateix, ho estic treballant bastant, poc a poc miro d’abstreure’m més i les “menjades de tarro” em duren cada cop menys.

      I m’apunto el teu oferiment. Si mai em veig amb la necessitat de parlar amb algú, m’agrada saber que estàs entre aquest grup de gent amb qui ho puc fer.

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *