Suposo que no m’equivoco quan dic que la gran majoria dels mortals que trepitgem aquesta terra hem necessitat, en algun moment de les nostres vides, que ens facin cas. Pot ser que només necessitem que ens facin cas una estoneta, un dia sencer, o gairebé tota una vida. Però per a molta gent el sentiment de ser important i el centre d’atenció per a algú és quelcom – valgui la redundància – important.
Aquest és un post bastant personal, perquè això del “casito” és la força motriu que ha impulsat moltes de les coses que he fet pel meu compte al llarg d’aquests darrers anys. Els perfils socials, el blog, el podcast o els directes de Twitch no deixen de ser petites demostracions, a vegades efímeres, de la meva necessitat de ser algú en aquest món, de crear allò que se’n diu una “marca personal” que m’ajudi a vendre’m millor i a fer-me més interessant. Tanmateix, en un món tan hiperconnectat com el que tenim, buscar el reconeixement (o fins i tot l’admiració) pel que un fa a través de les xarxes és quelcom que cal saber fer molt bé i, en cas de no sortir-se’n, que cal saber entomar bé igualment.
I aquí és quan he de confessar quelcom: no porto bé això darrer. El sentiment de que allò que faig, allò que dic o allò que m’interessa no interessa a ningú més fa que alguns projectes que he iniciat no vagin més enllà de quatre proves mal fetes, o que coses que en un principi m’engrescaven al final s’acabin fent a desgana per manca d’interès aliè. I sé que no és un sentiment positiu, que un hauria de fer el que fa per la pròpia satisfacció personal, però de vegades costa de treure aquest sentiment quan vius soterrat pel fet de que el que fas es dilueix en aquest mar digital de forma molt ràpida.
Aquest no és un post per ensenyar res, ni per mostrar cap nou projecte en ment. Aquest post vol reflectir el que també hauria de ser el meu blog: un lloc on deixar anar les meves dèries i que es quedin per si algú li serveix. Un “casito” que m’acabo donant a mi mateix, la persona a qui el que dic i faig li sembla perfecte. I no t’ofenguis si llegeixes això i creus que sóc injust: segurament tu també m’ajudes i em dones aquest cas, però no puc viure de l’acceptació aliena.
Qui s’ha d’acceptar sóc jo.
Deixa un comentari