Per començar, he d’admetre que no tinc un nom gaire comú, tot i ser un nom força català. Només un 2,51% de la població catalana es diu com jo, i entre els nascuts en els darrers sis anys el percentatge baixa fins al 0,85%. Què hi farem, no tinc la popularitat de noms com Pol, Jan, Nil o Leo, per posar més d’un exemple. Per altra banda, hi ha un 4,66% de la població catalana que es diu Eric; això és, com el meu nom però sense la ena aquesta que hi ha al mig.

Aquesta situació, que normalment no passaria d’una mera anècdota relacionada amb la popularitat dels dos noms, s’ha acabat convertint, després de veure la meva experiència recent, en una situació que evidencia un microracisme relacionat amb la llengua catalana.

Des de fa un temps, rebo força trucades, la majoria comercials, on em diuen malament el meu nom. He sentit coses estranyes, però la majoria de gent que em diu malament el meu nom m’anomena Eric. I, indefectiblement, és anomenar-me Eric i parlar-me en castellà. La darrera mostra d’això que em passa l’he viscuda fa poc amb una trucada de caire mèdic, que reprodueixo (parcialment) a continuació:

“Buenos días, le llamo del Hospital Parc Taulí. ¿Hablo con el señor Eric Pineda?”

“Sí, bé, el meu nom és Enric”

“Ai sí, perdona, l’havia llegit malament. Bé, et trucava en relació…”

Aquesta conversa, que comença en castellà i després canvia al català en el moment en què jo li faig saber que el meu nom l’ha dit malament, era amb una doctora catalana que parlava un català estàndard molt correcte. Una doctora que, tanmateix, davant del fet de que jo em podia dir Eric Pineda, segurament ha donat per fet que semblava un nom de persona migrada, possiblement hispanoamericana, i ha decidit iniciar la conversa en castellà. I aquí és on entra la meva reflexió.

Deixant de banda que el meu nom sense ena sí que l’han fet servir personatges públics llatins com Eric Estrada, el fet que aquesta doctora hagi decidit començar la conversa en castellà a Catalunya fa pensar que aquesta dona no confia en les capacitats de comprensió de la llengua catalana per part dels ciutadans d’origen sud-americà. Vaja, que segurament haurà pensat que sent sud-americà en català no l’entendria i millor passar al castellà “que nos hemos dado entre todos”. és el que comenta Òscar Andreu als seus monòlegs sobre la llengua: hi ha catalans que tenim molt integrat aquest microracisme que ens fa pensar que algú de fora no ens entendrà en la nostra llengua. I així, poc a poc, anem matant una llengua que cada cop té menys gent com a llengua habitual. I personalment no crec que estiguem en condicions d’anar reproduint aquest tipus d’errors en el nostre dia a dia.

I tu, estimada lectora, què en penses? Creus que potser estic exagerant, o hi ha un punt de raó en la meva reflexió?