La Girona on visc

Parlant des d’un punt de vista diguem-ne realista, jo no seria pas dels més indicats per parlar de la ciutat on visc, Girona. Amb prou feines farà 12 anys que hi visc (bé, potser hauria de dir que de dilluns a divendres jo hi dormo, a Girona), i això no és comparable amb allò que pugui dir algú que faci més anys que hi visqui i/o hi treballi. Amb prou feines m’arribo a orientar per certes zones del centre, i és evident que hi ha barris de la ciutat que ni tan sols he trepitjat. Però hi ha una cosa que sí que puc dir amb seguretat: hi ha moltes Girones a dins de Girona, i no totes són conegudes.

Molta gent coneix la Girona de postal: coronada per la Catedral i per Sant Fèlix, s’estén pel Call Jueu vorejant el riu Onyar, on s’enmirallen les cases de colors. N’és el seu centre la Rambla, i acostuma a estar plena de visitants. Visitants que lloen la pulcritud dels carrers, l’encant fashion d’alguns dels seus comerços i els segles d’història acumulats a les pedres que identifiquen a les seves guies turístiques. La Girona mimada, nineta dels ulls de tots els governs municipals, ja fos de color vermellós-PSC com darrerament de color ataronjat-CiU. La Girona connectada amb Barcelona a través d’un Tren d’Alta Velocitat que et deixa en 35-40 minuts a la capital després de l’excursió preceptiva a “comarques”.

Malauradament, aquesta no és la meva Girona.

La meva Girona és del “desarrollismo”, amb una història silenciada i annexionada a la força per necessitats diverses a la capital de província. Una Girona marcada per les successives onades de migrants, gent treballadora i amb pocs recursos. Una Girona marcada per la delinqüència, la deixadesa, l’oblit des de la Plaça del Vi. Ara bé, lluitadora com poques, impulsora de moviments socials, orgullosa del seu passat independent i plantant cara a la passivitat des de la perifèria, fora de la postal que tothom recorda quan dius que vius a Girona: “oh, què maca que és, i què bé que s’hi viu!”. Una Girona trinxada per unes obres eternes del mateix TAV, amb un pont medieval que fou desmuntat pedra a pedra i que s’haurà de reconstruir amb una col·lecta popular. Una Girona amb un 50% d’absentisme escolar, amb carrers sense asfaltar durant 11 mesos…

La Girona xunga, vaja.

La meva Girona no apareix al Temps de Flors, ni per Setmana Santa (els Manaies deuen tenir por a acostar-s’hi, no fóra cas que els manguin les cuirasses i les armes), ni molt menys per la cavalcada de reis. Els seus habitants, de fet, no vivim a Girona, i “hi baixem” quan anem al centre a fer una volta. Però tenim racons per descobrir que molt poca gent coneix: sèquies amb molins paperers, places amb barcos al bell mig, nimfes fantasmagòriques… moltes coses que jo, personalment, he anat descobrint poc a poc i que m’han fet descobrir que potser la meva Girona és tant o més interessant que la que es ven arreu.

I ara té un projecte polític. Una candidatura ciutadana, tot i que impulsada per una coalició de partits que defugen del protagonisme de les sigles i les quotes. Un projecte il·lusionant, creat des de fa anys des dels barris i les associacions, forjat amb el contacte amb la realitat d’aquestes Girones allunyades de la brillantor i la màgia del Call Jueu. Gent que lluita, gent que vol piratejar l’ajuntament, gent que es veu capaç i que diu que sí que es pot. Gironins d’aquí, d’allà i d’arreu.

Gironins amb un compromís. Un Compromís Amb Girona.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *