L’experiència de ser un switcher: passant de Windows a Mac

Logo d'AppleDesprés d’una sèrie d’experiències desesperants amb el meu darrer PC (amb episodis com reinicis sobtats i arrencades que duraven 25 minuts de rellotge), finalment he fet el que portava pensant bona part d’aquestes darreres vacances de Nadal: m’he passat a Mac. Tot i que jo era d’aquells que no acabava de veure l’encaix dels ordinadors de la pometa en un entorn més familiar, al final he acabat reconeixent que, posant-ho sobre la taula i en igualtat de condicions, aquesta gent de Cupertino fan les coses molt bé. La relació qualitat – preu dels iMac és, al meu entendre, força correcte (comparant-ho amb un PC de sobretaula de similars característiques).

Tot i que jo ja he treballat amb Mac (a la feina en tenim tres), la primera sensació una vegada tret l’ordinador de la taula és d’emoció. Certament el disseny està molt ben cuidat, i aquesta combinació entre blanc, negre i platejat de l’alumini és molt agradable a la vista. El procés de muntatge és ràpid, i aquí és on ve la primera sorpresa: una vegada connectats els perifèrics normals (impressora i router) aquests funcionen bé a la primera, i el que és més important, de forma silenciosa a l’usuari. No hi ha missatges confirmant la instal·lació, no hi ha drivers, no hi ha res de res.

Una altra agradable sorpresa fou connectar altres perifèrics com càmeres de vídeo i de fotos. En aquest sentit, Mac es comporta de forma impecable: obre el programa iPhoto en el moment de connectar la càmera, i es comporta com un gestor fotogràfic molt semblant al que venia amb la càmera. De la mateixa manera, un cop connectada la càmera de vídeo (una JVC Everio de disc dur que grava amb una variant propietària de MPG que Windows no llegia mai) s’obre el programa iMovie, em permet importar els clips de vídeo i veure’ls sense haver d’instal·lar res. Comprendreu que per un usuari de Windows avançat la sensació és estranya, com si fos impossible que tot anés tan bé a la primera.

Finalment, a l’hora d’instal·lar nous programes, la sensació és un xic estranya al començament, ja que t’esperes que et pregunti a quina carpeta ho vols instal·lar i tot el seguit d’opcions normals que et trobaves en el programari Windows. Doncs no: amb prou feines has d’arrossegar una icona d’un lloc a un altre i tot es fa sol.

Tot i això, el canvi no està exent de problemes: els primers dies es fa estrany tancar finestres per l’esquerra, no trobar la carpeta “Mis documentos” o no saber perquè si he tancat el Safari la icona del Dock em surt encara il·luminada. És el que té haver treballat prop de 15 anys amb equips Windows, t’acostumes a una sèrie de coses que trigues una mica a deixar enrera. Però la sensació final és molt positiva, força semblant a les bones sensacions que et transmet Ubuntu quan el proves per primera vegada.

En resum: si teniu les ganes i les peles, Mac ja és una bona alternativa als PC de sobretaula normals i corrents (parlant òbviament d’entorns domèstics, per entorns professionals ja caldria un estudi més extens).

La “puntilla”: un acudit clàssic de la xarxa sobre què passaria si els sistemes operatius fossin companyies aèries.

One thought on “L’experiència de ser un switcher: passant de Windows a Mac

  1. Pingback: L’experiència de ser un switcher (2): de Windows a Linux « El bloc de canpineda.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *