Necessita Catalunya un partit neocon?

La pregunta la faig amb trampa: també hagués pogut plantejar si Catalunya necessita un partit d’esquerres. Se’m llençarien al damunt, segur, recordant-me que hi ha partits d’esquerres que fa 8 anys que són al govern de la Generalitat, però jo llavors hauria de discrepar argumentant per què crec que no són precisament d’esquerres (com a mínim el que mana més), i això ja dóna per un altre post. Centrem-nos en el que vull explicar ara: per què Catalunya necessita un partit de dretes genuí.

Parlant amb en Rubèn Novoa (@rnovoa a Twitter), em comentava que Artur Mas és socialista. Potser no ho veig tan clar com ell, però està clar que l’Artur és el líder d’un partit que és un paraigües on s’hi engloba gent de moltes creences i conviccions diferents, que per força ha de trobar punts de consens entre tots. Al Partit Popular no se li pot demanar que tingui visió de país, almenys no de qualsevol país que no sigui Espanya.

Perquè hi hagi una veritable situació de normalitat política en una futura República de Catalunya, hi hauria d’haver un partit de dretes econòmicament liberal (partidari de privatitzar fins i tot coses tan sagrades com la sanitat), ideològicament conservador (creences religioses a part), simpatitzant de partits polítics estrangers com el Partit Republicà nord-americà (o el Tea Party, si m’apureu)… en definitiva, la nèmesi natural d’Esquerra o ICV. Ara mateix, els partidaris més conservadors de la independència del país són les JNC, i amb això ja ho dic tot.

I vosaltres què en penseu? Ens cal un partit així?

6 thoughts on “Necessita Catalunya un partit neocon?

  1. Anna Reply

    Uhm…UDC no t’encaixa en aquest perfil? Suposo que, a més, queda diluït dins de CIU.
    No et falta raó. Per tal de tenir una situació normalitzada, hi ha d’haver de tot. Cert. (per més que em faci posar la pell de gallina…)

    • Enric Pineda Reply

      M’hi encaixaria si no estiguessin, com dius tu, diluïts dins la federació. I si fossin un partit independent, hi hauria coses que no m’acabarien de quadrar (per exemple, la seva indefinició respecte al futur polític de Catalunya i la seva gens amagada connivència amb el PP). Jo aquí em plantejava un partit més en la línia del Tea Party yanki, més agressiu en els seus plantejaments, potser la traslació catalana del partit que la Esperanza Aguirre tenia en el seu temps (el Partido Liberal).

      Això sí, estic d’acord amb tu que fa fredar.

  2. Juanma Reply

    Bueno, Artur Mas tiene propuestas genuinamente neocones, bastante más a la derecha de la política del PP y en la línea de Espe Aguirre y Josemari Aznar. UDC son la derecha rancia y democristiana de toda la vida, por lo que no creo que entren en esa categoría. Son “con” a secas, en el buen y literal sentido del término.

    En otro orden de cosas, dales tiempo a C’s y lo que pueda salir de una eventual alianza con UPyD, o bien al partido que decían que iba a montar Montserrat Nebrera, y a lo mejor dentro de dos años haces un post titulado “¿Por qué hay tantos partidos neocons en Catalunya?”. 🙂

  3. Juanma Reply

    No había leído tu réplica. A ver, está claro que los dos únicos personajes que podrían poner en marcha una especie de Tea Party como el que comentas son Alicia Sánchez Camacho y Pilar Rahola: una de las dos será la Sarah Palin local. (Doy por hecho que Vidal-Quadras no va a regresar a primera línea de política.)

  4. Enric Pineda Reply

    Juanma, estoy de acuerdo contigo en que a quien hay que vigilar de cerca es a Montserrat Nebrera. Creo que su entrada en el PP fue un poco con calzador, y hubo mucha gente que la acusó de blandengue y de ser muy moderada. Pero leyendo algunas de sus intervenciones y charlas posteriores te das cuenta que tiene mucha madera de neocon.

    Mi opción sería crear un partido donde se mezclarían los elementos más cristianos y rancios de UDC, pero con el liderazgo de Nebrera. Sánchez Camacho es un títere de Madrid, la Rahola es demasiado progre para este proyecto, y la alianza C’s-UPyD a veces pecan de izquierdosos con algunas propuestas. Pero que no se me malentienda: es como cuando te imaginas tu ciudad preferida destruida por un robot, hace gracia los primeros 10 minutos pero luego la idea te da pavor.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *