El passat 4 d’octubre de 2021 a mitja tarda (segons l’horari català, és clar), el món va patir un cataclisme social sense precedents. I no, ni s’havia iniciat un nou col·lapse de la borsa com a l’any 29, ni teníem un atemptat terrorista amb avions estavellant-se en edificis com si fos una pel·lícula de Michael Bay. Aquell dia, els serveis de DNS (Domain Name System o Sistema de Noms de Domini en anglès) de Facebook Inc., els que fan que funcioni l’entramat de servidors i serveis que té aquesta empresa funcionin bé, deixava de funcionar temporalment i feia, de retruc que aplicacions d’internet tan usades com Facebook, Whatsapp i Instagram es caiguessin (una manera tècnica de dir que no tiraven).

De cop i volta, aquest error que afectava a bona part dels usuaris de més de 50 països d’arreu del món va provocar autèntiques crisis de comunicació en milions de persones, que veien com els seus xats de Whatsapp no s’actualitzaven, les seves stories a Instagram no carregaven i els posts posant a parir a l’alcalde del poble no es publicaven a la pàgina que 15 anys abans algú va crear a Facebook amb el nom del poble. Alguns van optar per buscar maneres alternatives de comunicació: els addictes a Whatsapp es passaven a Telegram i aquest guanyava 70 milions d’usuaris d’un dia per l’altre, Twitter es convertia en un succedani de Facebook amb missatges més curts i aquest darrer se n’aprofitava per fer-ne bromes, i els instagramers… bé, aquests darrers es miraven els plats que tenien per sopar i els feien fotografies tot esperant que algun dia podrien compartir-los a l’aplicació millenial per excel·lència.

Però bromes a banda, què en podem aprendre d’aquesta caiguda mundial de serveis? És possible evitar que una caiguda d’aquesta magnitud deixi d’afectar a bona part del món (del primer món, més ben dit) i provoqui una nova crisi comunicativa que, fins i tot, podria haver tingut un impacte econòmic? Aquesta crisi és el fruit de la concentració de serveis en una sola empresa i en una sola arquitectura: Facebook va adquirir Whatsapp i Instagram amb l’objectiu d’integrar els tres sistemes i permetre crear allò que segons el reportatge “The Social Dilemma” s’anomena un avatar d’usuari. Aquest avatar és una còpia digital nostra: els nostres moviments, les nostres converses, els nostres gustos i interessos, que es pot vendre a empreses de màrqueting per poder oferir publicitat mésadequada al nostre perfil de persona real. Doncs bé: quan concentres serveis en una sola arquitectura ets més vulnerable als efectes d’una caiguda del sistema, una caiguda que fa que els avatars, el teu producte, desaparegui.

Tanmateix, el meu article no va destinat a empresaris que vulguin evitar que es mori la gallina dels ous d’or. Al contrari: la meva sol·lució passa per la descentralització i, en darrera instància, per matar i plomar aquesta gallina (i ja em perdonaran els animalistes). Si com a usuaris de les xarxes socials prenem la decisió de fer servir xarxes descentralitzades evitarem dues coses: que les nostres dades serveixin com a moneda de canvi d’un CEO que cada cop sembla més un androide, i que una eventual caiguda d’un node del sistema deixi fora de la xarxa a milions d’usuaris durant unes hores. Alternatives com Mastodon, Signal o Pixelfed poden complir amb aquesta funció i està a les nostres mans que siguin cada cop més populars.

Així doncs, jo us animo a prendre el control de la vostra vida social en línia i us animeu a provar tot de xarxes descentralitzades. Sí, fins i tot vosaltres, amics penjadors de fotos de peus a l’Instagram!