Sílvia

Feia calor aquell divendres, i la Sílvia ho sabia prou bé. Caminava sense pressa però sense pausa pel carrer, amb el cistell de comprar que havia omplert de queviures per la família que té a casa. Anava mirant despreocupada el mòbil, perduda en les foteses i diàlegs estúpids de les xarxes socials, tan abstreta del món que fins i tot se li havia desconnectat el sentit de l’oïda. I és clar, al final passa el que passa: el típic animal que porta un patinet elèctric d’aquells que no fa soroll se li creuà. Trasbalsada, la Sílvia féu un bot, es despertà de cop i volta, i girà el cap a la seva esquerra disposada a clavar-li un “imbècil!” tan sonor com pugués obrir i accentuar la e. Però quan estava a punt de fer-ho, es glaçà.

Els ulls blaus que la miraven fixament, com dues versions en miniatura d’una foto del Mar Mediterrani feta amb ull de peix, li van fer oblidar l’insult, l’incident i gairebé el seu propi nom.

  • Ostia, Bio…

En realitat es deia Miquel. Miquel Biosca, però tothom li deia Bio d’ençà que va decidir estudiar Biologia. I a més servia com a malnom basat en el seu cognom, un malnom divertit cada cop que anaven al súper a per iogurts.

  • Què tal, Sílvia? Quant de temps!
  • Ja veus! Aquí, passejant i fent temps abans de tornar a casa.
  • Que t’he espantat amb el patinet? És que resulta que fa poc que el tinc i encara estic aprenent a fer-lo servir.
  • Ui no! Ja saps que perquè m’espanti jo cal molt més que això.
  • Va, reconeix que t’has fet una mica de pipi de l’espant, punyetera…

Era tan escatològic amb les seves bromes… Però no, si tenia les calces humides no era pas perquè s’hagués pas pixat. Semblava que els anys s’havien portat molt bé amb ell, i a banda dels preciosos ulls blaus que tenia, la maduresa li havia tornat el rostre més curtit, el cabell més platejat, i el cos encara més proporcionat. I davant de tots aquests senyals, de tots aquests estímuls, el seu cos va reaccionar com mai havia reaccionat en els 3 anys que van ser parella quan tenien 19 anyets.

  • Bé Sílvia, tot un plaer tornar-te a veure! Jo me n’hauria d’anar, que encara he de fer el dinar.
  • Sí sí, si jo també!

I es van acomiadar amb un senzill petó a la galta. Tanmateix, quan ja apartaven les cares, ell li va prendre la mà tot dient:

  • Les tens iguals… igual de fredes que quan anàvem amb la moto per la platja. Recordes?

No, la Sílvia no recordava. Amb prou feines començava a recordar ja el seu propi marit, o la seva família, o la gata. En aquell moment, en aquells segons en què va sentir els seus llavis a la cara, només podia recordar quin gust tenia el seu cos. I es delia per tornar-lo a tastar.

En Miquel va marxar, accelerant tímidament amb el patinet. Ella va prendre el mòbil, va buscar el seu usuari a Twitter, i sense pensar-s’ho li va enviar un DM. “M’ha agradat molt tornar-te a veure en persona després de tant de temps”.

Enviar. Ja està. I poc després, notificació.

  • Ens podem veure sempre que vulguis.

Com un llamp va obrir el grup de Whatsapp de la família per avisar que es trobava malament i que havia anat a passejar, a veure si li passava. “Per dinar teniu coses a la nevera, ja us ho fareu”, va acabar dient. Recorria els carrers del poble com un llebrer que cerca una presa, olorant a cada cantonada esperant tornar a sentir l’olor que desitjava. No hi havia ni veïns, ni coneguts ni saludats. Tothom fora, cullons!

Va arribar a la porta de casa seva. Un toc al timbre. Un compàs d’espera. I un Bio cuinant sense samarreta. “Per què m’ho fas això?”, va pensar. Les calcetes ja les podria anar llençant.

En cinc minuts el terra es va cobrir de roba, i els llençols del llit de sexe. Era un no parar: si ella li agafava el penis per llepar-lo voraçment, ell s’atansava el seu cul per llepar-li les natges i el forat del cul. Si ell li menjava el cony com no li havien menjat en 10 anys a la Sílvia, ella li premia la cara contra el sexe per obligar-lo a xarrupar fins a l’extenuació. Ho van provar de totes les postures possibles, i la Sílvia va beneir la maduresa d’en Bio i el coneixement pràctic que havia acumulat amb els anys a l’hora de follar. Cap al tercer orgasme va decidir que seria un bon moment per beure’s la lleteta calentona que ja feia estona que volia sortir, i s’ho va empassar d’un glop.

Poc després, ja més tranquils i ajaguts al llit, i mentre de fons el telèfon de la Sílvia anava rebent poc a poc més notificacions de tots els pesats que l’assetjaven mirant d’aconseguir una mica de la seva atenció, ell li va preguntar què havia estat això, després de tant de temps..

I ella va respondre: “tenia ganes de follar”.

Enric Pineda

Bibliotecari i documentalista. Abans llegia enciclopèdies, però ara llegeixo articles de la Viquipèdia. Darrerament, faig activisme lingüístic a favor de l'Esperanto i la justícia lingüística.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

*