El passat 19 d’octubre vaig tenir l’ocasió d’anar a l’Ateneu Barcelonès a escotar una xerrada sobre la llengua aragonesa per part de Jorge Pueyo, un advocat aragonès que s’ha convertit en viral a base de fer servir i defensar la seva llengua a la xarxa – i per fer un informatiu setmanal en aragonès totalment recomanable. La xerrada fou íntegrament en aragonès, i tal i com va dir la presentadora de l’acte, era el primer cop que se sentia aquella llengua a l’Ateneu, i feia el paral·lelisme amb el primer cop que es va sentir el català en aquella institució de la mà d’Àngel Guimerà. I per què dic això? Per una simple raó: puc afirmar sense equivocar-me que vaig entendre tranquil·lament el 90% de tot el que va dir, sense cap ajuda externa ni traductor simultani. I de la mateixa manera que jo, la pràctica totalitat de l’audiència, entre la que es trobava molta gent aragonesa emocionada de veure com generava tant d’intrès una llengua que creien pràcticament morta.
En un moment de la xerrada, el bo d’en Jorge va explicar que, en temps de la Corona Catalano-Aragonesa (o Aragoneso-Catalana) hi havia un evident traspàs de documents oficials (contractes de compraventa, herències, etc) entre persones de territoris catalanoparlants i aragonesoparlants. I en cap cas hi havia una figura que traduís els documents d’una a altra llengua: els catalans ho feien en català, i els aragonesos en aragonès. I els dos s’entenien. Perquè, amigues i amichs, si parem una mica bé l’orella (no cal esforçar-s’hi molt) l’aragonès s’entén perfectament. I qui diu l’aragonès, diu el gallec, l’asturià, el lleonès o l’aranès.
Però, ai làs! Resulta que un gran gruix de persones d’aquest estat anomenat Espanya té un dèficit de comprensió força greu. Tot i parlar una llengua romànica com el català, el gallec o l’aragonès, han desenvolupat una mena de discapacitat auditiva severa que els impedeix entendre un borrall de qualsevol cosa que es digui en aquests idiomes, i automàticament tendeixen a demanar, a vegades de maneres poc ortodoxes, que es faci servir el castellà sota una premisa falsa de que es tracta de la nostra llengua comuna. I jo personalment no ho entenc: si jo puc entendre a l’Inaciu Galán i a Arantxa Margolles parlar en asturià al programa “Sentir Astúries“, o a en Jorge Pueyo xerrar en aragonès al seu matinal a Twitter, o fins i tot l’informatiu en aranès d’Ares Riu al 324, per què la majoria de castellanoparlants, sobretot els que pertanyen a la classe política, no poden?
Bé, potser no és que no puguin, és que no volen. Acceptar que a l’estat es parlen altrs llengües, que són tan vàlides com el castellà per viure, és acceptar que el castellà no és millor que la resta, i això és quelcom que fa anys i panys que a Castella no s’accepta. Háblame en castellano, que así nos entendemos todos.
I malauradament, això és quelcom que no s’esmenarà d’un dia per l’altre. Si s’acaba esmenant, és clar.