El passat 19 d’octubre vaig tenir l’ocasió d’anar a l’Ateneu Barcelonès a escotar una xerrada sobre la llengua aragonesa per part de Jorge Pueyo, un advocat aragonès que s’ha convertit en viral a base de fer servir i defensar la seva llengua a la xarxa – i per fer un informatiu setmanal en aragonès totalment recomanable. La xerrada fou íntegrament en aragonès, i tal i com va dir la presentadora de l’acte, era el primer cop que se sentia aquella llengua a l’Ateneu, i feia el paral·lelisme amb el primer cop que es va sentir el català en aquella institució de la mà d’Àngel Guimerà. I per què dic això? Per una simple raó: puc afirmar sense equivocar-me que vaig entendre tranquil·lament el 90% de tot el que va dir, sense cap ajuda externa ni traductor simultani. I de la mateixa manera que jo, la pràctica totalitat de l’audiència, entre la que es trobava molta gent aragonesa emocionada de veure com generava tant d’intrès una llengua que creien pràcticament morta. Continue reading
Etiqueta: català
Ja hi tornem a ser. Davant de l’evident retrocés de la llengua catalana entre els sectors més joves, i com a llengua d’ús a les xarxes socials i a Internet en general, han hagut de sortir personatges pertanyents a l’esquerra “txupiguai” d’aquest país (és a dir, socialistes i comuns) a afirmar que és una afirmació exagerada, que tampoc cal exclamar-se tant, i que en tot cas si el català té un problema i la gent no el parla cada dia és perquè les polítiques per a la seva promoció no són ni amables ni atractives.
I per a mostra, un botó:
A mi això de fer vida en català 100% no em convenç, m’agrada més la naturalitat de les persones quan s’expressen com volen al carrer. La gràcia de l’accent dels diferents indrets. No sóc quadriculada. El català és més atractiu quan el fem amable pels altres
— Sonia Beltrán (@soniabeltrn8) September 21, 2021
Es veu que la lluita constant enfront la diglòssia que patim en aquest país s’acabaria en cas que els catalanoparlants féssim més atractiu i amable el procés d’aprenentatge de la nostra llengua. I jo em pregunto: de quina manera es fa això? Perquè si una cosa tenen en comú molts dels que prediquen aquestes idees és que no aporten en cap cas cap exemple concret. No tenen cap alternativa cap al model d’immersió lingüística que porta gairebé 40 anys en funcionament a Catalunya i que ha aconseguit que la llengua tingui un estàtus molt millor del que podria tenir a hores d’ara sense aquestes polítiques. Llavors, a què es refereixen quan parlen de fer més atractiva i amable la llengua?
Doncs jo us llenço aquí la meva teoria: no tenen cap alternativa perquè això els hauria de dur per força a qüestionar el model d’implantació de la llengua castellana. Quan no pots veure que la teva llengua materna ha estat imposada a sang i foc des del Decret de Nova Planta, amb l’ànim evident d’uniformitzar per la via de la castellanització tots aquells pobles peninsulars que tenien culures pròpies, quedes automàtyicament desautoritzat per opinar sobre qualssevol polítiques lingüístiques d’arreu. Et molesta que se t’imposi el català a Catalunya per parlar amb l’administració? A mi em molesta la imposició del castellà i no només no em queixo sinó que plantejar poder viure en català al 100% a casa meva es pot considerar anticonstitucional.
Així doncs, fins que aquesta colla d’optimistes ciutadans del món no em puguin contestar a la pregunta de quines han estat les accions amables i atractives que han seguit per obligar-me a mi a aprendre castellà, jo seguiré defensant les accions poc amables i fins a cert punt impositives del català per salvar aquesta llengua de la seva desaparició.
La setmana passada queia la notícia que molta gent de Creadors.tv i de la comunitat de creadors de contingut en català a Internet estava esperant: el duet de música folk LauzetaFolk assolia, finalment, l’estàtus de soci o partner, convertint-se en el primer canal en llengua catalana en assolir aquesta condició. Si no vau viure en directe el moment en què els hi ho confirmaven, aquí el teniu:
Paralel·lament a això, arribava a les meves mans un estudi que havia fet un usuari de Twitter sobre els canals de Twitch en llengua castellana, posant de manifest una sèrie de dades molt interessants: del prop d’un milió de canals en castellà existents, el 90% – és a dir, 900.000 canals – amb prou feines arriben als tres espectadors. Un canal en castellà amb una mitjana d’espectadors de 10 o més automàticament es situa en un privilegiat 6% dels canals més populars en aquesta plataforma en castellà. Unes xifres que, segons el meu entendre, volen dir una cosa: un públic objectiu molt més ampli no t’assegura una major audiència.
Davant d’aquestes dades, un pensa quin sentit té que uns creadors de contingut decideixin canviar d’idioma a l’hora de fer els seus vídeos, àudios o textos només pel fet que una llengua amb més parlants els donarà més visualitzacions de forma automàtica o més possibilitats d’assolir la fama o una certa estabilitat econòmica. Des del meu punt de vista, potser és millor mantenir una sòlida base de fans treballats a base de dedicació i bona feina, que no pas esperar un sobtat augment de l’audiència amb un simple canvi d’idioma. I a les proves em remeto: LauzetaFolk fan el seu contingut en català, i tenen espectadors i fans de tot el món gràcies a molta feina ben feta, a una bona producció dels seus directes i gràcies a una sòlida base de fans i amics que han ajudat també a fer córrer la veu. I tot i que segueixen rebent missatges animant-los a passar-se al castellà, és força evident que no ho necessiten.
Així doncs, si mai llegint això arribes a la conclusió que vols fer contingut a la xarxa sobre el tema que creguis convenient, jo et recomano dues coses: no renunciïs a la teva llengua i busca’t bons amics que t’ajudin a donar-te a conèixer. Al final, els èxits sempre arriben.
Corria l’any 1977 a Espanya. Després de 39 anys de dictadura franquista i de dos anys molt convulsos i incerts, a Espanya s’estava preparant l’esborrany del que acabaria sent la Constitució de 1978, la constitució “que nos dimos entre todos”. Aquella magna llei havia de servir com a llei fonamental d’un nou estat democràtic, però alhora havia de mantenir intactes certes “obvietats”, com la unitat de l’estat, la forma de monarquia (hereva del franquisme) i, entre d’altres coses, l’oficialitat de la llengua castellana a tot l’estat, a través d’un article, el tercer, que deia i diu el següent: Continue reading
L’altre dia vaig rebre una trucada de telemàrqueting de Jazztel. En un principi jo no sabia que era telemàrqueting, ja que el número de telèfon que em trucava era de Barcelona. L’operadora, molt amable, es presentà i em preguntà si volia escoltar unes ofertes que tenia per mi (aclareixo que no sóc client de Jazztel).
La seva amabilitat s’acabà quan va veure que jo contestava a totes les preguntes en català, i la cosa va anar a més quan li vaig preguntar si podia parlar amb algú que parlés català. L’operadora, un xic indignada, em va penjar el telèfon.
Ara podria començar un bonic discurs nacionalista i explicar com, de forma sistemàtica, l’Estat Espanyol coarta el meu dret de poder fer servir la meva llengua en qualsevol situació, però no ho faré per una senzilla raó: qui em trucava no era el Ministerio de Defensa o qualsevol entitat del govern estatal (un altre dia ja parlarem de la curiosa atenció a l’usuari dins l’administració). Era una empresa privada. I, de forma contrària a allò que hauria de ser a l’Administració, una empresa privada no està obligada a atendre’m en català. Touché, monsieur Pineda.
Però siguem una mica seriosos: una gran empresa, que pretengui donar servei a tot l’estat, hauria de ser una mica sensible i contemplar la possibilitat de que alguns dels seus clients vulguin ser atesos en una llengua que no sigui la castellana. En el cas dels serveis d’atenció telefònica (bé, en el cas de qualsevol servei d’atenció al client, que també hi incloc l’atenció a través de xarxes socials o correu electrònic), aquestes grans empreses haurien d’estar preparades per oferir atenció en qualsevol llengua de les oficials a qualsevol de les parts de l’Estat. I com dic al títol d’aquest post, no és nacionalisme: és respecte per la diversitat de llengües de l’Estat, i sobretot és una oportunitat de quedar molt bé amb una part cada cop més gran de la població.
Moltes empreses ja van fer un primer pas traduïnt (amb més o menys encert) les seves pàgines al català, euskera o gallec. Ara cal que facin un pas més, i quan vulguin trucar-me per oferir-me una línia ADSL o qualsevol altra cosa i jo sol·liciti atenció en català, ho facin realitat.
Una altra cosa és que jo ho acabi contractant, però realment m’agradaria molt poder dir, en la meva llengua, “ho sento, però no m’interessa”.
Em vaig prometre a mi mateix que no escriuria sobre la recent polèmica generada pel Manifiesto por una lengua común que té completament engrescats als diaris més dretans de l’Estat. Aquest manifest vé a proposar que a les comunitats autònomes on es parlen altres idiomes diferents al castellà, aquest últim sigui respectat i defensat per part de les institucions, ja siguin d’àmbit nacional com estatal.
Fort, no? Ara resulta que una llengua com la catalana, represaliada i marginada durant més de 300 anys, està posant en perill una altra llengua que compta amb més de 350 milions de parlant arreu del món (segons la Wikipedia). Em sembla que des dels temps dels almogàvers no havia hagut una expressió tan gran de mala llet amb denominació d’origen Catalunya. És com dir que el català (amb els seus 6.6 milions de parlants segons la mateixa font) estigués amenaçat pels 300.000 parlants de l’islandès.
Tinc un podcast!
Escolta el meu podcast a la teva plataforma preferida:
Vols ajudar-me a fer-lo? Visita la pàgina del podcast a l’Aixeta!
