Etiqueta: catalunya

Sobre parquímetres i aplicacions per pagar

8 de setembre de 2021 / / 0 Comments

Si tens un telèfon mòbil, a aquestes alçades ja saps que pots pagar amb ell, tampoc t’estic descobrint la sopa d’all. I si tens un telèfon amb tecnologia NFC, fins i tot el pots fer servir com si fos una targeta de crèdit o dèbit. Però el que sí que pot fer servir tothom des d’un mòbil, encara que no es tingui un telèfon amb NFC, són un munt d’aplicacions que ens permeten pagar coses posant les dades de les nostres targetes. Poses les dades, es fa un petit recàrrec per comprovar que la targeta és vàlida, i apa! A funcionar!

Ara bé, allò que la tecnologia ens permet fer de forma fàcil, ens ho complica la manera de fer dels humans, concretament la burocràcia.

El cas de les zones d’estacionament regulat (les famoses zones blaves i verdes) és un en el que la burocràcia, o la falta d’agilitat o previsió de l’administració central, va en contra dels usuaris. La gran majoria de pobles que tenen aquest tipus de places d’aparcament tenen màquines al carrer que permeten pagar, i ara permeten també pagar a través d’aplicacions. Però si ets una mica viatjat veuràs que cada població ha escollit una aplicació diferent per gestionar els pagaments d’aquestes zones. I fàcilment pots tenir al teu telèfon entre vui i deu aplicacions diferents on has de posar les teves dades personals i bancàries per poder fer els pagaments de forma fàcil. 

Aquestes aplicacions s’actualitzen, es queden obsoletes, els ajuntaments les canvien per unes altres, i fins i tot n’hi ha que cedeixen aquesta feina a altres organismes superiors, com és el cas dels municipis que formen part de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

I jo em pregunto: no seria més fàcil i còmode que la gestió d’aquestes places es centralitzés en el govern de la Generalitat a través d’una aplicació que fos comuna per a tots, que simplifiqués aquesta tasca de pagar l’aparcament als que hem decidit apostar per la tecnologia i així estalviar-nos paper i dur xavalla a la butxaca? No vaig en contra de la iniciativa privada (que Sant Adam Smith em perdoni), però és molt poc pràctic que a cada població amb zones verdes i blaves hagis de veure amb quina aplicació pagues si et vols estalviar la caminada cap a una maquineta a peu de carrer que, en alguns casos, és probable que no funcioni (com em va passar fa relativament poc a El Masnou).

I si un cas, deixarem per un article següent el tema de tenir un cens públic de places d’aparcament regulat a Catalunya.

Person voting

Pirates de Catalunya i el 21-D: una opinió personal

30 d'octubre de 2017 / / 1 Comment

Han passat 48 hores des de la proclamació de la República Catalana pel Parlament, i des de la convocatòria d’eleccions catalanes per part del Govern de Mariano Rajoy en base a l’aplicació de l’article 155. O sigui que fa 24 hores que, o bé som una República, o bé estem en període electoral. I davant d’això, i com a membre d’un partit polític que no s’ha mantingut al marge en tot el procés, m’assalta una pregunta lògica: ha de presentar-se o no el meu partit a les eleccions del 21D?

D’on venim: Pirates i el Procés

Mai ens n’hem amagat de no ser un partit independentista. És a dir, no som un partit que dugui la independència al nostre programa, però sempre hem dut el dret indiscutible de la població catalana a ser consultada sobre aquest tema a través d’un referèndum vinculant. I això ho hem defensat sempre, fins i tot quan se’ns acusava de defensar “pantalles passades” l’any 2015.

Per això, quan el Govern va convocar el Referèndum d’Autodeterminació de l’1 d’Octubre, Pirates es va mostrar partidari de demanar el vot i animar a la participació, fos en el sentit que fos, i malgrat les amenaces i les pressions del Gobierno. Els Pirates vam fer campanya, vam replicar webs que es bloquejaven des de l’estat, vam defensar col·legis electorals i vam participar com els que més. I un cop es van saber els resultats, Pirates va acatar el resultat i va defensar l’aplicació dels mateixos, és a dir, la proclamació de la República Catalana, tot i deixant clar que la nostra postura passa per un refrendament posterior.

I ara ens trobem amb una República que defensem com a resultat del procés del 1-O, però de forma paral·lela unes eleccions autonòmiques convocades en base a l’aplicació d’un article que considerem ilegítim. Davant d’això, ens fem la pregunta següent?

Ens hem de presentar a les eleccions del 21D?

I amb aquesta pregunta, la meva resposta és clara: per coherència i principis, no. Si hem defensat un referèndum que donava la veu al poble, i aquest poble s’ha expressat de forma inequívoca malgrat les dificultats, estem obligats a defensar el que n’ha sortit i, per tant, no ens podem presentar a unes eleccions convocades per un govern estranger en el nostre territori sobirà. Qualsevol actuació que no anés en aquest sentit es podria veure com una incongruència en la nostra forma de pensar, i el fet de ser un partit petit sense representació fa que no tinguem l’obligació d’actuar en clau electoral mirant possibles vots i escons. La nostra petitesa ens ha de fer ser coherents i nobles, i rebutjar participar en aquestes eleccions adulterades.

Com a Coordinador General acceptaré la decisió de la militància sobre aquest tema, però com a militant tinc tot el dret a expressar la meva opinió. I és el que he fet, en definitiva: no a les eleccions del 21D, i boicot actiu des de l’independentisme.

La història com a justificant

23 de juliol de 2012 / / 3 Comments

Sempre que recordo haver discutit amb algú sobre la independència de Catalunya he acabat inexorablement parlant de la història. Que si Catalunya era un regne des del segle XI, que si al XV era un dels països més forts de la Mediterània, que si la unitat d’Espanya comença al segle XV o al XVIII, que si ja hi havia la idea d’Hispània amb els romans… I no sóc l’únic: l’altre dia van muntar a RAC1 un debat només per parlar de si Catalunya era una nació des d’un punt de vista històric, amb un Oriol Junqueras que atacava despietadament a un Paco Marhuenda que es defensava com un gat panxa enlaire.

Voleu saber què en penso jo? Cullonades. I ja em perdonaran els meus amics historiadors.

La independència d’una nació no s’assoleix evocant temps passats, que en la majoria dels casos son els que a nosaltres ens interessa, sinó a través de la ferma voluntat del poble avui. Aquests arguments basats en fets històrics donarien validesa a arguments tan impensables (però lògics) com que Aràbia Saudí reclamés dos terços de la Península Ibèrica, que França reclamés la meitat de Catalunya a banda de mitja Europa, o que Itàlia reclamés tot el territori entre l’Atlàntic, el Rhin, Israel i el nord d’Àfrica (amb en Berlusconi d’Imperator). Cadascú posa el límit temporal on més li convé (si jo l’hagués de posar, el posaria al paleolític: sense banderes, sense nacions, vestits amb pells i follant com micos).

Deixem ja de justificar que Catalunya és una nació per motius històrics, i comencem a dir que Catalunya és una nació perquè vol ser-ho, i punt. Els estatounitencs ho van tenir claríssim fa 260 anys, i no van dedicar-se a buscar justificacions històriques; només els va caldre justificar allò que realment és important: el desig del poble de voler ser lliure.

 

Política ficció… o no?

31 d'agost de 2010 / / 4 Comments

L’anunci de la propera convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya pel proper mes de Novembre, juntament amb el moviment que hi ha hagut arrel de l’aparició de Solidaritat Catalana per la Independència (amb propostes que si més no són arriscades i valentes) i les declaracions de polítics com Felip Puig o Artur Mas prioritzant el concert econòmic davant de solucions més directes, em fa imaginar quin pot ser el panorama de la política catalana (i de retruc espanyola) d’aquí al 2012.

En primer lloc, i si no canvien molt les coses, el més probable és que guanyi Convergència i Unió. El tripartit no es reeditarà, degut al desgast de les forces polítiques que el composaven, i el govern d’Artur Mas (en cas d’estar en minoria) buscarà pactes puntuals per tirar endavant una sèrie de propostes estrella en poc temps (en la línia del canvi que porten mesos pregonant, suposo). De forma paral·lela, iniciarà una gran campanya mediàtica (caríssima) per convèncer a la població que la millor solució als problemes de Catalunya és el concert econòmic amb l’estat espanyol. Aquesta campanya durarà un any i mig, fins que es celebrin les eleccions al parlament espanyol on, si les coses van com sembla que estan anant, guanyarà el PP.

I aquí és on tot s’esfondra: amb un govern del PP, un partit que ha estat l’impulsor del recurs d’inconstitucionalitat de l’estatut, es pot arribar a negociar un concert econòmic? I en cas que no arribin a guanyar, la capacitat de negociació amb el PSOE tampoc és gaire més gran. Tots dos s’escudaran en els drets històrics que Catalunya no té (això ens passa per aliar-nos amb gent de poc fiar) i en la política del “café para todos” (allò que en diuen solidaritat entre pobles) per canviar-nos el concert econòmic per tres o quatre transferències i poc més. Sortiran representants de CiU i d’ERC dient que a Madrid ens menystenen, els del PSC diran que això amb Montilla no passava, i ICV reclamarà més esforços en polítiques ecologistes, però al final el Govern ho vendrà com un gran pas endavant, i a Catalunya haurem de tornar a esperar. Com sempre.

A no ser que els prop de dos milions i mig d’electors que es van abstenir a les passades eleccions al parlament facin quelcom per esmenar-ho…

Necessita Catalunya un partit neocon?

6 de maig de 2010 / / 6 Comments

La pregunta la faig amb trampa: també hagués pogut plantejar si Catalunya necessita un partit d’esquerres. Se’m llençarien al damunt, segur, recordant-me que hi ha partits d’esquerres que fa 8 anys que són al govern de la Generalitat, però jo llavors hauria de discrepar argumentant per què crec que no són precisament d’esquerres (com a mínim el que mana més), i això ja dóna per un altre post. Centrem-nos en el que vull explicar ara: per què Catalunya necessita un partit de dretes genuí.

Parlant amb en Rubèn Novoa (@rnovoa a Twitter), em comentava que Artur Mas és socialista. Potser no ho veig tan clar com ell, però està clar que l’Artur és el líder d’un partit que és un paraigües on s’hi engloba gent de moltes creences i conviccions diferents, que per força ha de trobar punts de consens entre tots. Al Partit Popular no se li pot demanar que tingui visió de país, almenys no de qualsevol país que no sigui Espanya.

Perquè hi hagi una veritable situació de normalitat política en una futura República de Catalunya, hi hauria d’haver un partit de dretes econòmicament liberal (partidari de privatitzar fins i tot coses tan sagrades com la sanitat), ideològicament conservador (creences religioses a part), simpatitzant de partits polítics estrangers com el Partit Republicà nord-americà (o el Tea Party, si m’apureu)… en definitiva, la nèmesi natural d’Esquerra o ICV. Ara mateix, els partidaris més conservadors de la independència del país són les JNC, i amb això ja ho dic tot.

I vosaltres què en penseu? Ens cal un partit així?

© 2022 Enric Pineda

Theme by Anders Noren — Up ↑