El meu blog, el meu món

Etiqueta: espanya

La història com a justificant

Sempre que recordo haver discutit amb algú sobre la independència de Catalunya he acabat inexorablement parlant de la història. Que si Catalunya era un regne des del segle XI, que si al XV era un dels països més forts de la Mediterània, que si la unitat d’Espanya comença al segle XV o al XVIII, que si ja hi havia la idea d’Hispània amb els romans… I no sóc l’únic: l’altre dia van muntar a RAC1 un debat només per parlar de si Catalunya era una nació des d’un punt de vista històric, amb un Oriol Junqueras que atacava despietadament a un Paco Marhuenda que es defensava com un gat panxa enlaire.

Voleu saber què en penso jo? Cullonades. I ja em perdonaran els meus amics historiadors.

La independència d’una nació no s’assoleix evocant temps passats, que en la majoria dels casos son els que a nosaltres ens interessa, sinó a través de la ferma voluntat del poble avui. Aquests arguments basats en fets històrics donarien validesa a arguments tan impensables (però lògics) com que Aràbia Saudí reclamés dos terços de la Península Ibèrica, que França reclamés la meitat de Catalunya a banda de mitja Europa, o que Itàlia reclamés tot el territori entre l’Atlàntic, el Rhin, Israel i el nord d’Àfrica (amb en Berlusconi d’Imperator). Cadascú posa el límit temporal on més li convé (si jo l’hagués de posar, el posaria al paleolític: sense banderes, sense nacions, vestits amb pells i follant com micos).

Deixem ja de justificar que Catalunya és una nació per motius històrics, i comencem a dir que Catalunya és una nació perquè vol ser-ho, i punt. Els estatounitencs ho van tenir claríssim fa 260 anys, i no van dedicar-se a buscar justificacions històriques; només els va caldre justificar allò que realment és important: el desig del poble de voler ser lliure.

 

Propostes d’un indignat. Capítol I: sobre l’Estat Espanyol

Aquest any farà 36 anys que el dictador Francisco Franco moria al llit. De llavors ençà, la sensació que té un que no va votar la Constitució perquè només tenia 2 mesos de vida és que aquest país, aquesta Espanya que es va plantejar llavors no s’aguanta per enlloc. Tots els que defensen el país tal i com està son, segons el meu parer, o massa ignorants o massa conformistes. El model no es sustenta; la democràcia, tot i existir, està emmordassada i ens porta de la ma de la classe política cap al bipartidisme. I enmig de tot això només hi ha que retrets, rancúnia i enveges tan atàviques com el teatre romà de Mèrida o les ruïnes d’Empúries.

Dins d’aquest panorama, hi ha dos elements que són claus, segons el meu punt de vista: la monarquia i la inviolabilitat de la Constitució. Del primer se n’han dit moltes coses, però per mi les més importants són:

  • És un Cap d’Estat proposat per un règim totalitari, els principis del qual va haver de jurar per tal de ser reconegut.
  • Ningú, excepte el Cap de l’Estat anterior, l’ha escollit.
  • Suposadament, i si res ho canvia, delegarà el seu càrrec en el seu fill, del qual no en tenim cap referència sobre la seva vàlua pel lloc que ocuparà (el seu pare va evitar que un intent de cop d’estat anés a més, ell com a molt ha guanyat una medalla com a part de la tripulació d’un vaixell).
  • El sistema de relleu a la “Jefatura del estado” és sexista.

Tot això em fa pensar que la nostra democràcia no és tan perfecta, quan posa al capdavant de l’Estat algú que no s’hi mourà fins que mori, i que a més és pràcticament intocable (no se’l pot jutjar, i s’ha d’anar molt amb compte si se’l vol parodiar).

L’altre element a tractar és la Constitució. Declarar que una llei, per molt important que sigui, és immutable 34 anys després de la seva aprovació en referèndum és acceptar que aquest país està ancorat en el passat. A part d’això, el teixit legislatiu que l’envolta fa que la tasca d’introduir esmenes o proposar canvis estigui en mans de qui ara mateix té menys interès en fer-ho. Però vaja, ara tampoc us estaré descobrint la sopa d’all.

Així doncs, segons el meu punt de vista (totalment discutible), el full de ruta que jo seguiria seria el mateix:

  • Conversió d’Espanya en una República Federal. Sense basar-se en models anteriors, amb la idea que cada territori pugui disposar dels seus recursos en la seva totalitat, deixant a l’Estat les tasques de defensa i (de moment) representació internacional.
  • Tot seguit, modificació de la llei d’Iniciatives Legislatives Populars i creació d’una veritable llei de Referèndums.
  • En virtut de la Llei de Referèndums, si alguna de els repúbliques que formen part de la Federació vol celebrar un referèndum sobre la seva independència, facilitar-ho. I en cas que el referèndum surti positiu, facilitar al màxim el procés de transició, tot respectant la legalitat internacional, i procurant mantenir les millor relacions amb el nou estat.

Ja sé que no és un full de ruta excessivament realista, però d’aquesta manera s’aconseguiria no només acabar amb un règim més propi del segle XIX que del XXI, i a més obriria la possibilitat a permetre la independència de l’Estat Català sense el risc d’engegar una confrontació amb l’Estat Espanyol.

Segons RTVE, jo no estic a Espanya

O almenys és el que puc deduir del missatge que em surt a la seva web quan entro a l’apartat dels Jocs de Beijing (feu click a la imatge per veure-la en tot el seu esplendor):

Error que apareix quan vas a la secció de Beijing de rtve.es

Error que apareix quan vas a la secció de Beijing de rtve.es

Actualització (20/08/2008): sembla que ja s’han adonat de l’error i ja es pot veure la pàgina amb normalitat. Llàstima…

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén