El meu blog, el meu món

Etiqueta: esperanto

Doncs sí, al final tinc un podcast

Al final, resulta que embarcar-se en un projecte de creació d’un podcast sobre l’esperanto i el seu món no semblava un projecte tan complicat d’abordar. Quan un ja té una mínima idea de què vol dir i de com ho vol dir, té una tarda d’inspiració per escriure un guió i certes idees de disseny per fer una caràtula, una petita web i poca cosa més, el projecte surt una mica rodat. I si a més compta amb l’ajuda desinteressada de gent tan meravellosa com la Mabel per dur les xarxes socials i plantejar dubtes que després responem en direcvte, doncs millor que millor!

Sí, al final Hej Fraĉjo (pronunciat “hey fratxo”) ja és una realitat: un podcast on em dedicaré a parlar una mica de tot el món que rodeja la Internacia Lingvo. Parlaré de música, de literatura, de xarxes, de trobades d’esperantistes, de “frikades” relacionades amb aquest món i fins i tot d’altres llengües artificials que, amb major o menor èxit, li han volgut disputar el tron de llengua internacional a l’esperanto. De moment, com ja vaig dir en un post anterior, em marco una fita assolible: deu capítols, una primera temporada plena de contingut. Tot i així, tinc en ment més episodis, però ja veurem si els deixo com a continuació de la primera temporada, o m’embarco en una segona.

De moment, em quedo amb diverses coses molt positives: l’adrenalina i els bons sentiments que em queden al cos després de gravar un episodi, l’alegria immensa que em produeix poder-ho compartir amb la meva dona (i qui sap si amb la meva filla no-nata), i el bon rotllo que es genera al meu voltant un cop ho publicito. També em quedo amb els pocs inconvenients tècnics que m’han sorgit, ja que m’ajuden a aprendre.

Va, deixem els rotllos per més endavant. Podeu trobar el podcast a la web del projecte i als serveis de podcasting següents:

Un podcast? I perquè no?

Des de ben petit, els meus records van acompanyats de la ràdio: esmorzars amb un joveníssim Alfons Arús i amics al seu boig “Arús con leche”, berenars de cap de setmana amb el Carrussel Deportivo i la quiniela ja de més jove, nits d’insomni amb programes com “Prohibit als pares”, o ja més recentment matinades per anar a la feina amb en Basté al cotxe. Sempre he tingut a l’abast una ràdio, un mitjà que em permetia estar informat i entretingut mentre feia altres coses com esmorzar, conduir, veure partits de futbol, etc. Sempre he acudit a la ràdio quan em calia estar actualitzar sobre un tema de l’actualitat, quan he volgut seguir minut a minut una jornada històrica, o quan m’he sentit sol i necessitava una veu al meu costat.

I amb aquest mitjà sempre he tingut una relació com d’amor platònic: me l’estimo, però no sé si valc prou per ella. Hauria fet el pas de jove de provar d’entrar a alguna ràdio (en vaig tenir alguna oportunitat), però en el darrer moment sempre me n’he desdit. Ves a saber si es tractava del de sempre: manca de valor de fer el darrer pas. O potser és que analitzava tant els pros i contres, les meves pròpies deficiències com a persona i les exigències d’un mitjà com la ràdio, que me n’acabava desdint.

I llavors, com amb moltes altres coses, Internet va venir per posar cap per avall el meu món. Un cop aquesta tecnologia es va fer popular i ja era extremadament fàcil accedir-hi des de casa, amb ella van arribar nous formats que, basats en la vella coneguda fórmula radiofònica, la feien accessible les 24 hores del dia. Neixien els podcasts, i es van començar a popularitzar com l’alternativa popular i una mica casolana dels programes de ràdio més convencionals.

Vaig començar a interessar-me per aquest món, em vaig començar a subscriure (i dessubscriure) de molts podcasts durant molt de temps, i sempre em produïen la mateixa sensació: un sentiment de saber que si quatre persones qualssevol podien fer un podcast amb mitjans limitats i arribar ben lluny, jo en el fons també podia. Només calia trobar els mitjans, el temps i, sobretot, el tema.

Els mitjans no van trigar gaire a arribar. Amb el meu portàtil amb Linux ja tenia una eina com Audacity que em permetria gravar els meus àudios i ajustar-los com calgués, i trobar un micro mitjanament decent tampoc va ser un problema. El temps ja seria més difícil de trobar, sobretot donades les meves mancances a l’hora de gestionar-me el meu propi temps. Ja només calia trobar el tema i creia que ja l’havia trobat quan vaig creure que podia fer un podcast sobre una de les meves dèries: les bandes sonores de pel·lícules. Al cap i a la fi, no hi havia cap podcast en català sobre això. I em vaig equivocar.

Un començament fluix i una acollida més aviat escassa van condemnar el meu podcast a l’ostracisme primer, i a l’abandonament després. Però, com diu el gran Enric Botella al seu vídeo de Youtube sobre la paràlisi per sobreanàlisi, potser el meu problema era que les meves expectatives (o possiblement el meu gust a l’hora d’escoltar podcasts) estaven molt allunyats de la meva tècnica a l’hora de fer-lo, i per això ho veia com un xurro. Potser només em calia persistir.

I això és el que vull fer amb la meva nova aventura com a podcaster: vull engegar un podcast en català sobre l’esperanto i el seu món. Un podcast de divulgació sobre un tema prou concret i alhora prou desconegut com perquè sigui únic. I vull planificar-lo prou com perquè d’aquí en surti, com a mínim, una primera temporada de deu capitols. Deu petites proves de que sóc capaç de fer allò que crec que sé fer, i que mai m’he atrevit a dur a terme.

Foto de Dmitry Demidov a Pexels

Cal que Espanya tingui una llengua oficial?

Corria l’any 1977 a Espanya. Després de 39 anys de dictadura franquista i de dos anys molt convulsos i incerts, a Espanya s’estava preparant l’esborrany del que acabaria sent la Constitució de 1978, la constitució “que nos dimos entre todos”. Aquella magna llei havia de servir com a llei fonamental d’un nou estat democràtic, però alhora havia de mantenir intactes certes “obvietats”, com la unitat de l’estat, la forma de monarquia (hereva del franquisme) i, entre d’altres coses, l’oficialitat de la llengua castellana a tot l’estat, a través d’un article, el tercer, que deia i diu el següent:

Justícia lingüística

Vull començar aquest post parlant de justícia. Però no de justícia tal i com estem acostumats darrerament. Vull parlar de justícia lingüística. I sí, aquest és el punt on la majoria deixeu de llegir, per molt que us demani que no. Però si seguiu, us prometo que el tema us interessarà. Així doncs, comencem.

Començo amb una pregunta que farà que em deixin de llegir tots els professors d’anglès i m’omplin de “no m’agrada” el post: per què heu estudiat anglès? Per què us heu apuntat a classes d’anglès a acadèmies per mirar de perfeccionar el vostre nivell? O espera, que encara ho podem dir pitjor: si sou catalanoparlants a casa, a l’escola, amb els amics i en pràcticament tots els vostres espais, per què parleu castellà? Més ben dit, com és que sabeu castellà?

No faig les preguntes perquè sí: penseu que durant força temps a la vostra vida heu dedicat temps i esforços a aprendre dues llengües que, per alguns de vosaltres, no són les vostres llengües maternes, i tot i que les motivacions poden ser diferents, en el fons de tot hi ha la mateixa idea: us les han imposat. Abans de que us esvereu i comenceu a cremar contenidors totalment indignats, deixeu-me que us expliqui una mica de què va això de la justícia lingüística i la recerca d’un idioma universal.

De tota la vida, des de que la humanitat és humanitat, hem sentit la necessitat de comunicar-nos. La pena és que cada tribu, cada grup d’humans vam decidir comunicar-nos entre nosaltres fent servir un idioma diferent a cada lloc. I la cosa anava més o menys bé fins que vam necessitar comunicar-nos amb d’altres grups, amb d’altres comunitats. Ai las! Com ens ho fem per comunicar-nos amb algú que no ens entén?

Doncs bé, al final, com que els humans som com som, vam trobar dues formes bàsiques de fer-nos entendre amb la gent que no parlava el nostre idioma: o bé els guanyàvem en combat, i per tant els imposàvem la llengua a base de mastegots, o bé teníem tants diners que els dominàvem econòmicament i la resta de pobles ens acceptaven com a amos i, per tant, assumien la nostra llengua.

I si hi penseu una mica, molts catalanoparlants parlem castellà per la primera raó, i anglès per la segona. Però no cremeu contenidors, que pobrets pateixen.

I això és el que es denomina una “lingua franca”, una llengua universal de comunicació. De fet, l’anglès s’ha posicionat com la “lingua franca” mundial des de fa ja uns quants anys. és la que es fa servir en els congressos internacionals, és la que tothom aprèn per viatjar per tot el món (fins i tot a països on l’anglès no és llengua ni oficial) i fins i tot és una de les llengües de treball de la Unió Europea (juntament amb el francès i l’alemany). I dic llengües de treball, perquè ja sabem que de llengües oficials n’hi ha 27 (el català no hi és), però de llengües per treballar internament només n’hi ha tres.

I què, em direu? Què suposa tot això? Doncs us poso una situació: imagineu un congrés de medicina internacional on s’ajunten un català, un japonès, un francès i un rus (ja sé que sembla un acudit, però no). Els quatre són eminències en el seu camp i xerren animosament durant el còctel de benvinguda. I els quatre fan servir l’anglès per comunicar-se, un idioma que tots han hagut d’aprendre a banda de la seva llengua materna, i que els quatre parlen amb diferents nivells de domini (i amb quatre accents diferents, és clar).

Però durant el sopar, els quatre metges amics nostres comparteixen taula amb un metge britànic. La llengua no és un problema, els quatre parlen (més o menys) anglès, però un dels cinc no ha de fer cap esforç per parlar una llengua que no és la seva. De fet, n’hi ha quatre que han hagut d’esforçar-se molt per aprendre un idioma que un dels cinc té com a llengua materna. I creieu-me, el metge anglès parlarà anglès molt millor que els altres perquè porta parlant-ho tota la seva vida: pensa en anglès, somnia en anglès, treballa en anglès (i si m’apureu, fa l’amor en anglès, quan ho fa).

Penseu-hi: és just això? Seria més just si enlloc de l’anglès l’idioma mundial, la “lingua franca” acceptada per tothom fos l’alemany o el castellà (o el català? Imagineu-vos!) Malauradament, no. El problema el tindríem igual. Lingüísticament parlant, no seria just.

Per tant, la justícia lingüística és allò que que ens fa pensar que un idioma universal hauria de ser un idioma neutre (que no fos propietat o representatiu de cap cultura), fàcil (el més regular possible, fàcil d’aprendre) i just (que tothom el tingués com segona llengua). Un idioma que ens ajudés a preservar totes les llengües del món perquè així cap llengua nacional s’imposés sobre qualsevol altra. Exacte, un idioma com l’esperanto, que permetés que els cinc metges del sopar anterior parlessin al mateix nivell en una llengua auxiliar pels cinc.

Què en penseu? Dieu la vostra als comentaris!

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén