El meu blog, el meu món

Etiqueta: independència

Els Pirates i la independència de Catalunya: a favor o en contra?

Pertànyer a un partit polític a Catalunya implica, en alguns casos, haver de posicionar-se sobre el tema de la independència de Catalunya. És un tema que genera polaritats, i que fa que un partit guanyi o perdi seguidors. I òbviament, com a afiliat al Pirates de Catalunya, aquesta pregunta sol aparèixer molt sovint en les meves converses polítiques.

I quina és la posició de Pirates de Catalunya sobre aquest tema? Molt fàcil: no tenim posició oficial.

Sembla que sigui difícil de defensar, o que sigui la típica excusa de qui vol evitar el debat, però si repassem quins són els pilars del Partit Pirata, podem veure que tot i no defensar-ho de forma explícita, defensem els mecanismes que conduirien a aquest destí. L’article 21.3 de la Declaració Universal dels Drets Humans diu que

“la voluntat del poble és el fonament de l’autoritat dels poders públics; aquesta voluntat ha d’expressar-se mitjançant eleccions sinceres que cal celebrar periòdicament per sufragi universal igual i secret, o seguint qualsevol procediment equivalent que asseguri la llibertat del vot.”

De la mateixa manera, l’Ideari Pirata recull que:

Estem a favor de la participació activa i democràtica dels ciutadans sobre les decisions polítiques que els afectaran.

Així doncs, no és difícil deduir que, malgrat que no donem suport explícit a la Independència de Catalunya, sí que donaríem suport a un referèndum o a un procés de consulta popular. Un cop es dugués a terme, els pirates tindríem llibertat de vot per fer el que vulguéssim (exacte, llibertat de vot, res de condicionants per part de la cúpula dirigent ni estratègies de partit). Vaja, com la resta de ciutadans.

En resum: Pirates defensa que tu puguis decidir, sigui el tema que sigui.

Propostes d’un indignat. Capítol I: sobre l’Estat Espanyol

Aquest any farà 36 anys que el dictador Francisco Franco moria al llit. De llavors ençà, la sensació que té un que no va votar la Constitució perquè només tenia 2 mesos de vida és que aquest país, aquesta Espanya que es va plantejar llavors no s’aguanta per enlloc. Tots els que defensen el país tal i com està son, segons el meu parer, o massa ignorants o massa conformistes. El model no es sustenta; la democràcia, tot i existir, està emmordassada i ens porta de la ma de la classe política cap al bipartidisme. I enmig de tot això només hi ha que retrets, rancúnia i enveges tan atàviques com el teatre romà de Mèrida o les ruïnes d’Empúries.

Dins d’aquest panorama, hi ha dos elements que són claus, segons el meu punt de vista: la monarquia i la inviolabilitat de la Constitució. Del primer se n’han dit moltes coses, però per mi les més importants són:

  • És un Cap d’Estat proposat per un règim totalitari, els principis del qual va haver de jurar per tal de ser reconegut.
  • Ningú, excepte el Cap de l’Estat anterior, l’ha escollit.
  • Suposadament, i si res ho canvia, delegarà el seu càrrec en el seu fill, del qual no en tenim cap referència sobre la seva vàlua pel lloc que ocuparà (el seu pare va evitar que un intent de cop d’estat anés a més, ell com a molt ha guanyat una medalla com a part de la tripulació d’un vaixell).
  • El sistema de relleu a la “Jefatura del estado” és sexista.

Tot això em fa pensar que la nostra democràcia no és tan perfecta, quan posa al capdavant de l’Estat algú que no s’hi mourà fins que mori, i que a més és pràcticament intocable (no se’l pot jutjar, i s’ha d’anar molt amb compte si se’l vol parodiar).

L’altre element a tractar és la Constitució. Declarar que una llei, per molt important que sigui, és immutable 34 anys després de la seva aprovació en referèndum és acceptar que aquest país està ancorat en el passat. A part d’això, el teixit legislatiu que l’envolta fa que la tasca d’introduir esmenes o proposar canvis estigui en mans de qui ara mateix té menys interès en fer-ho. Però vaja, ara tampoc us estaré descobrint la sopa d’all.

Així doncs, segons el meu punt de vista (totalment discutible), el full de ruta que jo seguiria seria el mateix:

  • Conversió d’Espanya en una República Federal. Sense basar-se en models anteriors, amb la idea que cada territori pugui disposar dels seus recursos en la seva totalitat, deixant a l’Estat les tasques de defensa i (de moment) representació internacional.
  • Tot seguit, modificació de la llei d’Iniciatives Legislatives Populars i creació d’una veritable llei de Referèndums.
  • En virtut de la Llei de Referèndums, si alguna de els repúbliques que formen part de la Federació vol celebrar un referèndum sobre la seva independència, facilitar-ho. I en cas que el referèndum surti positiu, facilitar al màxim el procés de transició, tot respectant la legalitat internacional, i procurant mantenir les millor relacions amb el nou estat.

Ja sé que no és un full de ruta excessivament realista, però d’aquesta manera s’aconseguiria no només acabar amb un règim més propi del segle XIX que del XXI, i a més obriria la possibilitat a permetre la independència de l’Estat Català sense el risc d’engegar una confrontació amb l’Estat Espanyol.

Política ficció… o no?

L’anunci de la propera convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya pel proper mes de Novembre, juntament amb el moviment que hi ha hagut arrel de l’aparició de Solidaritat Catalana per la Independència (amb propostes que si més no són arriscades i valentes) i les declaracions de polítics com Felip Puig o Artur Mas prioritzant el concert econòmic davant de solucions més directes, em fa imaginar quin pot ser el panorama de la política catalana (i de retruc espanyola) d’aquí al 2012.

En primer lloc, i si no canvien molt les coses, el més probable és que guanyi Convergència i Unió. El tripartit no es reeditarà, degut al desgast de les forces polítiques que el composaven, i el govern d’Artur Mas (en cas d’estar en minoria) buscarà pactes puntuals per tirar endavant una sèrie de propostes estrella en poc temps (en la línia del canvi que porten mesos pregonant, suposo). De forma paral·lela, iniciarà una gran campanya mediàtica (caríssima) per convèncer a la població que la millor solució als problemes de Catalunya és el concert econòmic amb l’estat espanyol. Aquesta campanya durarà un any i mig, fins que es celebrin les eleccions al parlament espanyol on, si les coses van com sembla que estan anant, guanyarà el PP.

I aquí és on tot s’esfondra: amb un govern del PP, un partit que ha estat l’impulsor del recurs d’inconstitucionalitat de l’estatut, es pot arribar a negociar un concert econòmic? I en cas que no arribin a guanyar, la capacitat de negociació amb el PSOE tampoc és gaire més gran. Tots dos s’escudaran en els drets històrics que Catalunya no té (això ens passa per aliar-nos amb gent de poc fiar) i en la política del “café para todos” (allò que en diuen solidaritat entre pobles) per canviar-nos el concert econòmic per tres o quatre transferències i poc més. Sortiran representants de CiU i d’ERC dient que a Madrid ens menystenen, els del PSC diran que això amb Montilla no passava, i ICV reclamarà més esforços en polítiques ecologistes, però al final el Govern ho vendrà com un gran pas endavant, i a Catalunya haurem de tornar a esperar. Com sempre.

A no ser que els prop de dos milions i mig d’electors que es van abstenir a les passades eleccions al parlament facin quelcom per esmenar-ho…

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén