El meu blog, el meu món

Etiqueta: internet

Trust nobody

Avui 6 de setembre, el diaris The Guardian (Regne Unit), The New York Times (EEUU) i ProPublica (EEUU) han publicat una notícia de forma col·laborativa basada en informacions aportades per Edward Snowden al primer de tots tres. Segons aquesta informació, La NSA (National Security Agency) nord-americana com el GCHQ (Government Communications Headquarters) britànica haurien aconseguit introduir vulnerabilitats en multitud de sistemes d’encriptació de dades que es fan servir per protegir les comunicacions a través d’Internet. A banda d’això, un programa del govern nord-americà estaria finançant la creació de “backdoors”, o portes pel darrera, en multitud de programes mitjançant acords amb els creadors de programari, destinades a oferir la possibilitat a la NSA i al GCHQ d’accedir a activitat d’un usuari a través de la xarxa.

Òbviament, hi ha una justificació: la guerra contra el terrorisme. És sabut que la Xarxa pot oferir una via per a que grups terroristes puguin coordinar-se i passar-se informació. Tanmateix, el fet de que els sistemes d’encriptació de dades estiguin compromesos no només afecta a les cèdules d’Al-Qaida que facin servir un anonimitzador, sinó també a tu. Sí, a tu també.

Pensa que cada cop que et connectes al teu banc online, al teu correu electrònic, o fas un pagament amb Paypal a eBay, estàs fent servidors (en teoria) segurs, amb connexions encriptades. Doncs bé, semblaria que aquestes mesures no són suficients, ja que és molt probable que, si la NSA i el GCHQ tenen algun interès en entrar al teu ordinador o als teus comptes online, ja ho hagin fet.

“Poc que m’afecta a mi, jo no tinc pas internet”, deu pensar el típic senyor gran mentre el seu fill o nét li explica això. Doncs mal pensat: els seus comptes corrents estan en bancs que també fan servir aquest tipus de connexions quan, per exemple, vostè paga amb targeta. O quan treu diners d’un caixer. O quan li passen el rebut de l’aigua. O quan truca pel mòbil.

Tots estem compromesos.  La NSA i el GCHQ tenen accés a les nostres vides sense que nosaltres els haguem donat permís. De fet, sense que cap de nosaltres en fos conscient. En tenen coneixement els governants que decideixen el nostre futur? Són conscients que, tant si ho saben com si no, es tracta d’un atac a les llibertats individuals de tothom? Ignorants o còmplices?

Hi ha solució? No ho sé, i m’agradaria saber-ho. Sona a teoria de la conspiració (o al primer pas que em durà a creure en l’existència de la Gran Conspiració Reptiliana-Annunaki), però certament no fa gaire bona espina. Són coses que no sapiguéssim? Segurament no, ja ho intuíem, però ara és públic. Significa això que cal deixar de fer servir la xarxa i convertir-nos en monjos de clausura amb totes les nostres possessions en una cova? Jo no arribaria a tant, però potser sí que cal començar a pensar en sistemes alternatius. la tecnologia és molt bona, però com tot, depèn de l’ús que se’n faci.

Com deia aquell savi boig del “Dinamita”: “Reflexionem-hi!”

Llei Sinde-Wert: repercussió i resistència

Ha estat arribar al poder el Partit Popular i tramitar-se de forma ultrarràpida la famosa Llei Sinde (que alguns comencen a anomenar també Llei Wert, en honor al flamant nou ministre de l’àrea que gestiona cultura). Aquesta llei arriba el mateix temps que la llei SOPA, una llei nord-americana amb un acrònim graciós que té el mateix objectiu que la Disposició Addicional Segona de la Llei d’Economia Sostenible espanyola: implantar un sistema de control de continguts a Internet, el que vindria a ser censura.

Explicat de forma ràpida vindria a ser el següent: a partir d’ara, qualsevol persona o empresa que posi a la seva pàgina web un enllaç cap a un contingut protegit per drets d’autor i no en tingui els drets serà “animat” a retirar aquest enllaç o li tancaran la pàgina fins que ho tregui. I qui diu enllaç també diu imatge amb copyright, cita d’un article de diari, lletra d’una cançó, etc. Si la pàgina no està allotjada en un servidor que estigui a Espanya, la llei preveu obligar a les empreses que ofereixen internet a Espanya a bloquejar l’accés a aquesta pàgina. A Espanya aquest procés pot durar uns cinc dies, més o menys. Als EEUU és instantani.

I aquí és quan un pensa: “bé, jo a la meva pàgina web no hi tinc res linkat, això es fa per tancar les pàgines d’enllaços a pel·lícules i música que hi ha per internet. No tinc per què patir”. Bé, sí i no. Malauradament, la llei està feta d’una manera tan general que, ben aplicada, afecta a qualsevol pàgina web, des de les més petites com el meu bloc, fins a grans serveis com Facebook, Google o Twitter. Us poso un quants exemples:

  • Trobes una notícia interessant a la web de El Mundo i la comparteixes via Twitter o Facebook posant el títol de la mateixa. Segons les normes d’ús de la web de El Mundo, això és violar la llei de Propietat Intel·lectual. Hauries de treure l’enllaç, o el Ministeri bloquejaria l’accés a Facebook o Twitter des d’Espanya.
  • Arribes emocionat/ada d’un concert de Love of Lesbian (o Manel, o Camilo Sesto), i penges a Youtube un vídeo de la teva colla cantant una cançó d’ells en plan fans entregats. La cançó té copyright, de manera que hauries de treure el vídeo o el Ministeri bloqueja l’accés a Youtube. A més, al teu bloc has citat quatre versos d’una de les seves cançons en plan fan. Endevines la conseqüència?
  • Els reis t’han portat un llibre molt xulo. Fas una foto de la portada i la penges a Instagram. Ai, que crec que la portada (com tota la resta del llibre) té copyright… ops, Instagram out a Espanya.

A més aquesta llei té una trampa ben amagada: si tu no accedeixes a treure els continguts protegits de la teva pàgina, tècnicament estàs cometent un delicte, i si fins ara en tot el procés no havia aparegut un jutge ara sí que podria aparèixer. Però en cas que decideixis treure el link de la teva pàgina o perfil social, la llei s’interpretarà com que acceptes que havies comès un delicte, i per tant també se’t podrà jutjar. Fot por, eh?

A partir d’aquí tenim dues opcions: o ho acceptem, abaixem el cap, i convertim Internet en una altre TV, o ens rebel·lem. Si decidiu la segona opció, podeu seguir el manual de desobediència civil digital que han publicat la gent de Hacktivistas. També podeu donar ressò a l’article de Kurioso sobre les fonts d’informació susceptibles de ser tancades en breu segons la llei (i alternatives disponibles). O podeu explicar què passa a casa, a l’escola, al bar… tots en podem ser víctimes en un moment o altre, no ho oblideu pas.

Un últim apunt, aquest més polític: els pares d’aquesta llei son el PP, el PSOE i CiU. Penseu-vos-ho abans de tornar a abstenir-vos a les properes eleccions generals.

Si poses Google a Google, pots carregar-te l’Internet

Bé, això que acabo de dir no és veritat (només faltaria), però m’ha vingut a la ment després de llegir a Microsiervos que la novena paraula més buscada a Google Espanya és… Google! Sí, amics i amigues, en un exercici impecable de soberano despiste, hi ha gent que cerca a dins d’un cercador el mateix cercador. Realment impressionant (tot i que un altre dia parlarem de la gent que fa servir Google fins i tot per anar a les pàgines de les quals ja en coneixen l’adreça).

Però això m’ha fet recordar una sèrie que aquí a Espanya es va emetre pel satèl·lit amb el nom de “Los Informáticos”, tot i que en realitat es diu “The IT Crowd“, una nova mostra del genial humor anglès, aquesta vegada barrejat amb humor de caire més informàtic o geek. Aquesta escena per mi és brutal (avís: està en anglès i sense subtítols, o sia que afineu les oïdes):

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén