El meu blog, el meu món

Etiqueta: psc

Per què podria acabar votant al PSC?

Ai, amichs que em llegiu en aquest format, sembla que ha arribat el moment de la revelació que li arriba a tothom un cop ha arribat a certa edat. Després d’una carrera política bastant àmplia (tot i que no prou àmplia com per guanyar-me la vida a cap consell d’administració o a la taula de qualsevol tertúlia radiofònica), i després d’haver confrontat totes les possibles visions de l’independentisme (des de les més dretanes o neoliberals fins a les típicament antisistema, feministes i anticapitalistes), al final me n’he adonat del profund fangar en el que sembla que l’independentisme nostrat li agrada arrebossar-s’hi. Els uns pels altres, i els teòrics 18 mesos, els referèndums, les revolucions dels somriures, les multitudinàries diades i demés han quedat en no res. Com dirien els castellans, agua de borrajas. Al final tenim una autonomia més intervinguda que mai, un president a l’exili, un altre inhabilitat, un en funcions, i el que se suposa que hagi de sortir de les eleccions del proper 14 de febrer.

Sembla lògic que veient tot això, un giri la mirada cap aquell bàndol que normalment percebia com a enemic: el famós bàndol constitucionalista. Veient l’espectre de partits que el conformen, la situació tampoc és gaire millor: hi ha un PP escaldat per anys de baixos resultats, un Ciutadans en caiguda lliure i un VOX que fot més por que una pedregada. A més, servidor tampoc ha simpatitzat mai amb la dreta, de manera que l’espectre de partits a qui votar es redueix molt: o Podem o el PSC.

I desenganyem-nos: per molt bé que ens caiguin els comuns (excepte si vius a Barcelona), mai els hem vist com una proposta seriosa de govern. Antisistema de postín que obliden els seus ideals un cop aconsegueixen la poltrona, semblen condemnats a desoïr de forma constant a les seves bases i votants. Vols una derogació de la reforma laboral? Calla, millor et planto un parell de superilles i et pinto els carrers de colors. Política chupiguai.

Així doncs, què em queda? Doncs fàcil, el PSC. I aquestes són les meves raons per votar-los:

  1. Han demostrat sobradament que els seus líders tenen altes capacitats de gestió. Només cal veure com molts d’ells, degut al seu talent innat, han acabat de consellers a grans empreses del IBEX, que segurament es deuen barallar pels seus serveis.
  2. Compleixen amb allò que prometen. Potser no amb allò que prometen als seus votants, sinó a allò que prometen a qui els ha deixat diners, espais d’opinió i influència per arribar al poder. Així doncs, podem dir que és un partit de paraula.
  3. En la qüestió nacional, o en temes com la forma o reforma de l’estat, ells sempre han estat congruents amb allò que porten defensant des del 1982: no hi ha millor forma de ser republicà que tenint una monarquia parlamentària. La bandera amb la franja lila queda molt bé el dia 8 de març (ja sabeu, el toc lila).
  4. I Catalunya? Bé, saben què és el català (és allò que xerren anecdòticament a Madrid perquè els compis puguin dir que tienen un amigo catalán), i no estan en contra ni de l’ensenyament en català, ni del seu ús a les institucions, ni de la seva promoció. Bé, tècnicament parlant, probablement tampoc hi estiguin a favor, sobretot certs sectors aficionats a passar el ribot, però no es pot demanar tot en aquesta vida.

Així doncs, tenim un partit d’esquerra light (ideal per gent de la meva edat, que comencem a demanar-ho tot light per vigilar la pressió), compromès amb la seva paraula, congruent amb els seus ideals i que no pensa destruir el llegat cultural i lingüístic de Catalunya. Amb ells, segurament tornarem a tenir una economia de Champions League i, si tot va bé i no ens movem gaire, potser tornen a engegar projectes il·lusionants com dur el Senat a Barcelona (segurament en alguna superilla) o un nou projecte olímpic com el del 92, projectes que segurament ens ajudaran a fer eficients les xarxes de rodalies, a acabar les faraòniques infraestructures iniciades, i a acabar amb el “a por ellos” intrínsec que hi ha a la vella pell de brau.

I si no, doncs s’enterra en cal viva i avall. Total, no seria el primer cop que ho facin…

Política ficció… o no?

L’anunci de la propera convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya pel proper mes de Novembre, juntament amb el moviment que hi ha hagut arrel de l’aparició de Solidaritat Catalana per la Independència (amb propostes que si més no són arriscades i valentes) i les declaracions de polítics com Felip Puig o Artur Mas prioritzant el concert econòmic davant de solucions més directes, em fa imaginar quin pot ser el panorama de la política catalana (i de retruc espanyola) d’aquí al 2012.

En primer lloc, i si no canvien molt les coses, el més probable és que guanyi Convergència i Unió. El tripartit no es reeditarà, degut al desgast de les forces polítiques que el composaven, i el govern d’Artur Mas (en cas d’estar en minoria) buscarà pactes puntuals per tirar endavant una sèrie de propostes estrella en poc temps (en la línia del canvi que porten mesos pregonant, suposo). De forma paral·lela, iniciarà una gran campanya mediàtica (caríssima) per convèncer a la població que la millor solució als problemes de Catalunya és el concert econòmic amb l’estat espanyol. Aquesta campanya durarà un any i mig, fins que es celebrin les eleccions al parlament espanyol on, si les coses van com sembla que estan anant, guanyarà el PP.

I aquí és on tot s’esfondra: amb un govern del PP, un partit que ha estat l’impulsor del recurs d’inconstitucionalitat de l’estatut, es pot arribar a negociar un concert econòmic? I en cas que no arribin a guanyar, la capacitat de negociació amb el PSOE tampoc és gaire més gran. Tots dos s’escudaran en els drets històrics que Catalunya no té (això ens passa per aliar-nos amb gent de poc fiar) i en la política del “café para todos” (allò que en diuen solidaritat entre pobles) per canviar-nos el concert econòmic per tres o quatre transferències i poc més. Sortiran representants de CiU i d’ERC dient que a Madrid ens menystenen, els del PSC diran que això amb Montilla no passava, i ICV reclamarà més esforços en polítiques ecologistes, però al final el Govern ho vendrà com un gran pas endavant, i a Catalunya haurem de tornar a esperar. Com sempre.

A no ser que els prop de dos milions i mig d’electors que es van abstenir a les passades eleccions al parlament facin quelcom per esmenar-ho…

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén