Aquest any farà 36 anys que el dictador Francisco Franco moria al llit. De llavors ençà, la sensació que té un que no va votar la Constitució perquè només tenia 2 mesos de vida és que aquest país, aquesta Espanya que es va plantejar llavors no s’aguanta per enlloc. Tots els que defensen el país tal i com està son, segons el meu parer, o massa ignorants o massa conformistes. El model no es sustenta; la democràcia, tot i existir, està emmordassada i ens porta de la ma de la classe política cap al bipartidisme. I enmig de tot això només hi ha que retrets, rancúnia i enveges tan atàviques com el teatre romà de Mèrida o les ruïnes d’Empúries.
Dins d’aquest panorama, hi ha dos elements que són claus, segons el meu punt de vista: la monarquia i la inviolabilitat de la Constitució. Del primer se n’han dit moltes coses, però per mi les més importants són:
- És un Cap d’Estat proposat per un règim totalitari, els principis del qual va haver de jurar per tal de ser reconegut.
- Ningú, excepte el Cap de l’Estat anterior, l’ha escollit.
- Suposadament, i si res ho canvia, delegarà el seu càrrec en el seu fill, del qual no en tenim cap referència sobre la seva vàlua pel lloc que ocuparà (el seu pare va evitar que un intent de cop d’estat anés a més, ell com a molt ha guanyat una medalla com a part de la tripulació d’un vaixell).
- El sistema de relleu a la “Jefatura del estado” és sexista.
Tot això em fa pensar que la nostra democràcia no és tan perfecta, quan posa al capdavant de l’Estat algú que no s’hi mourà fins que mori, i que a més és pràcticament intocable (no se’l pot jutjar, i s’ha d’anar molt amb compte si se’l vol parodiar).
L’altre element a tractar és la Constitució. Declarar que una llei, per molt important que sigui, és immutable 34 anys després de la seva aprovació en referèndum és acceptar que aquest país està ancorat en el passat. A part d’això, el teixit legislatiu que l’envolta fa que la tasca d’introduir esmenes o proposar canvis estigui en mans de qui ara mateix té menys interès en fer-ho. Però vaja, ara tampoc us estaré descobrint la sopa d’all.
Així doncs, segons el meu punt de vista (totalment discutible), el full de ruta que jo seguiria seria el mateix:
- Conversió d’Espanya en una República Federal. Sense basar-se en models anteriors, amb la idea que cada territori pugui disposar dels seus recursos en la seva totalitat, deixant a l’Estat les tasques de defensa i (de moment) representació internacional.
- Tot seguit, modificació de la llei d’Iniciatives Legislatives Populars i creació d’una veritable llei de Referèndums.
- En virtut de la Llei de Referèndums, si alguna de els repúbliques que formen part de la Federació vol celebrar un referèndum sobre la seva independència, facilitar-ho. I en cas que el referèndum surti positiu, facilitar al màxim el procés de transició, tot respectant la legalitat internacional, i procurant mantenir les millor relacions amb el nou estat.
Ja sé que no és un full de ruta excessivament realista, però d’aquesta manera s’aconseguiria no només acabar amb un règim més propi del segle XIX que del XXI, i a més obriria la possibilitat a permetre la independència de l’Estat Català sense el risc d’engegar una confrontació amb l’Estat Espanyol.
