El meu blog, el meu món

Etiqueta: república

República, aquí i on sigui.

No se’m pot negar que sóc independentista. Encara que políticament estigui vinculat a un partit que no ho sigui de forma oberta com Pirates de Catalunya (encara que hem repetit per activa i per passiva que estem absolutament a favor del dret a decidir), penso que no té per què ser contraproduent que Catalunya disposi d’un Estat propi. Fins aquí, la part del post on potser no em guanyi unfollows a Can Twitter.

Tanmateix, també sóc republicà, dels que creu que la república és una forma de govern que, com a punt de partida, és millor que una monarquia anacrònica que, encara que alguns la defineixin com a “moderna i del segle XXI”, encara basa el seu funcionament en la designació d’un cap d’estat pel simple fet de ser l’hereu o pubilla d’una família. I no només la defenso per Catalunya, sinó també per qualsevol altre estat que vulgui considerar-se mínimament modern.

Per això jo dono suport a la República Espanyola, i crec que el procés iniciat avui amb l’abdicació del Ciutadà Borbó (que diria el meu pare) hauria de ser l’inici de la veritable renovació de l’Estat espanyol: lliure del llast de la monarquia hereva del franquisme, però també lliure de prejudicis, i per tant disposada a acceptar la voluntat popular no només de la seva ciutadania, sinó també la de la ciutadania catalana (i sí, aquí és on probablement em guanyi els unfollows que he esmentat abans).

En poques paraules: el dret a decidir no només pels catalans en allò que els autoproclamats timoners del Procés creuen que tenim dret, sinó en tot allò que ens afecta i per a tothom. Inclosos els espanyols. Al cap i a la fi, qui ha votat al rei com a cap d’estat?

republica_pirata

Propostes d’un indignat. Capítol I: sobre l’Estat Espanyol

Aquest any farà 36 anys que el dictador Francisco Franco moria al llit. De llavors ençà, la sensació que té un que no va votar la Constitució perquè només tenia 2 mesos de vida és que aquest país, aquesta Espanya que es va plantejar llavors no s’aguanta per enlloc. Tots els que defensen el país tal i com està son, segons el meu parer, o massa ignorants o massa conformistes. El model no es sustenta; la democràcia, tot i existir, està emmordassada i ens porta de la ma de la classe política cap al bipartidisme. I enmig de tot això només hi ha que retrets, rancúnia i enveges tan atàviques com el teatre romà de Mèrida o les ruïnes d’Empúries.

Dins d’aquest panorama, hi ha dos elements que són claus, segons el meu punt de vista: la monarquia i la inviolabilitat de la Constitució. Del primer se n’han dit moltes coses, però per mi les més importants són:

  • És un Cap d’Estat proposat per un règim totalitari, els principis del qual va haver de jurar per tal de ser reconegut.
  • Ningú, excepte el Cap de l’Estat anterior, l’ha escollit.
  • Suposadament, i si res ho canvia, delegarà el seu càrrec en el seu fill, del qual no en tenim cap referència sobre la seva vàlua pel lloc que ocuparà (el seu pare va evitar que un intent de cop d’estat anés a més, ell com a molt ha guanyat una medalla com a part de la tripulació d’un vaixell).
  • El sistema de relleu a la “Jefatura del estado” és sexista.

Tot això em fa pensar que la nostra democràcia no és tan perfecta, quan posa al capdavant de l’Estat algú que no s’hi mourà fins que mori, i que a més és pràcticament intocable (no se’l pot jutjar, i s’ha d’anar molt amb compte si se’l vol parodiar).

L’altre element a tractar és la Constitució. Declarar que una llei, per molt important que sigui, és immutable 34 anys després de la seva aprovació en referèndum és acceptar que aquest país està ancorat en el passat. A part d’això, el teixit legislatiu que l’envolta fa que la tasca d’introduir esmenes o proposar canvis estigui en mans de qui ara mateix té menys interès en fer-ho. Però vaja, ara tampoc us estaré descobrint la sopa d’all.

Així doncs, segons el meu punt de vista (totalment discutible), el full de ruta que jo seguiria seria el mateix:

  • Conversió d’Espanya en una República Federal. Sense basar-se en models anteriors, amb la idea que cada territori pugui disposar dels seus recursos en la seva totalitat, deixant a l’Estat les tasques de defensa i (de moment) representació internacional.
  • Tot seguit, modificació de la llei d’Iniciatives Legislatives Populars i creació d’una veritable llei de Referèndums.
  • En virtut de la Llei de Referèndums, si alguna de els repúbliques que formen part de la Federació vol celebrar un referèndum sobre la seva independència, facilitar-ho. I en cas que el referèndum surti positiu, facilitar al màxim el procés de transició, tot respectant la legalitat internacional, i procurant mantenir les millor relacions amb el nou estat.

Ja sé que no és un full de ruta excessivament realista, però d’aquesta manera s’aconseguiria no només acabar amb un règim més propi del segle XIX que del XXI, i a més obriria la possibilitat a permetre la independència de l’Estat Català sense el risc d’engegar una confrontació amb l’Estat Espanyol.

República: I per què no?

República Federal Española

Comencem a deixar les coses clares: la monarquia, ara per ara, no serveix per gaire cosa. De fet, si us pareu a pensar una mica, el rei espanyol no pot fer gaire cosa perquè, senzillament, no li deixen. Aquesta constitució que va haver de jurar respectar li ha limitat tant els poders que els seus avantpassats borbons francesos li girarien la cara si se’l trobessin al carrer. Per favor! Un descendent de reis dèspotes, reduït a la mínima expressió per una colla d’esquerrosos deslleials!

Els defensors de la monarquia (que cada vegada són menys) s’entesten en destacar les bondats del monarca: va jugar un paper decisiu en la transició i en l’intent de cop d’estat del 81, i va representar la unitat de la pàtria (ui, quina fredor que fa venir això) en els temps revoltats de finals dels setanta del segle passat. No seré jo qui retopi aquestes aformacions, més que res perquè quan tot això passava jo tenia 3 anys. Però no em poden negar que tot això ja és història.

Tampoc estaria del bàndol dels que pregonen que al rei se l’ha de fotre fora, a puintades de peu si pot ser. No cal ser així amb un funcionari (vitalici) de l’estat. Crec que s’hauria de fer com en les grans empreses: un sopar de comiat. Es convidaria a quatre o cincs caps d’estat, es muntaria un soparet amb powerpoints fets pels seus fills i néts explicant les batalletes de la història de l’avi a l’empresa, i després se li faria entrega d’una placa amb la llegenda “A Juancar, agradecidos”. I “punto pelota”. Una vegada fet això, el ciutadà Juan Carlos de Borbón es podria dedicar a tot allò que fan els avis d’avui en dia: anar a Benidorm amb l’Imserso, aprendre informàtica per saber fer anar el Photoshop i poder-se fer les seves pròpies postals de Nadal, i anar a veure obres (tot i que amb això de la crisi del totxo, la cosa està txunga).

I així, quan jo tingués néts, els podria explicar que vaig viure el naixement de la República Federal Espanyola, la República Catalana, la República d’Euskalherria i la resta d’estats que es creguin convenients, dins de l’àmbit de la Unió Europea. O la creació d’una República Federal Espanyola respectuosa amb totes les nacions i nacionalitats, lliure del pes que suposa la intolerància, els privilegis i el nacionalisme espanyol extrem que, ara per ara i espero que sense voler, representa en Juancar.

Què, ens animem a provar-ho per tercera vegada?

1414

Ja sé que el títol del post pot portar a confusió. No em refereixo al nombre de damnificats per la recent escalada de violència a Geòrgia, ni tampoc a l’any de la mort de Tewodros I d’Etiòpia. Estic parlant de milions. Milions de les antigues pessetes.

Son els milions que es dedicaran en aquests pressupostos generals al sosteniment de la familia reial. Sí, al sosteniment d’aquesta familia que, adduïnt drets dinàstics i voluntats divines vàries, porta dirigint el destí de la nació espanyola des de 1714 (amb el parèntesi de la dictadura consentida del nostre admirat Cerillita).

Powered by WordPress & Theme by Anders Norén